MARIA CUSACHS. SUPERFÍCIES

Penso que és obligació de tot crític estar mínimament assabentat d’allò que està a punt de visitar. Potser per això tinc el costum de llegir totes les presentacions de les exposicions, a ser possible abans de visitar-les, per anar amb uns conceptes preconcebuts de les intencions de l’artista.

Just és el que he fet amb l’obra de Maria Cusachs que exposa en aquest mes al Museu del Càntir d’Argentona. Malgrat que he seguit el seu caminar des dels seus inicis ja  que crec que no son molts els que poden dir haver visitat aquella exposició que juntament amb el malauradament desaparegut Octavi Comerón  varen presentar a Ràdio Nyala, espai de les escaletes de Mataró,  en el que avui es troba el lloc de treball de  l’artista Dani Montlleó.

He de dir clarament que malfio d’aquelles exposicions  en les que en la presentació hi ha un transfons metafísic, en aquelles que es vol presentar una càrrega d’intel·lectualitat immensa. Em sembla com si es dubtés de que la pròpia força del treball de l’autor fos suficient com per generar els imputs comunicatius. Això és el que passa amb les paraules del professor Carlos Velilla  presentant l’obra de la seva parella: “Obres realitzades en funció d’unes idees que es transformen durant el procés creatiu”. “Cada obra  és una acció mínima que reconeix  el que ens configura i li dona viabilitat”. ”Activa els materials , no per a representar el món, sinó per a reflexionar sobre ell”. Paraules que vesteixen però que alhora serveixen per desmerèixer el treball de l’artista omplint-lo d’una fatuïtat innecessària.

Marís Cusachs presenta a “Superfícies” una exposició bellíssima. I no ha de penedir-se de que sigui així, però està clar que la contemporaneïtat exigeix altres regles, com per ex. condemnar la bellesa per se, o com l’haver de cercar estúpides teories per donar suport a uns plantejaments estètics, donant així “nivell” a una obra que en el cas de Cusachs la té per ella mateix en la seva teòrica simplicitat visual i magnífica lliçó d’ofici artístic.

I sí, volem posar l’accent en aquets concepte de teòrica, per que el treball de Cusachs ho és tot, menys fàcil  i acomodatici. Mostra sensibilitat a dojo, i un gran domini tècnic i de materials que li permet jugar amb les tintes, cers, olis i acrílics per aconseguir aquestes pintures aquoses que ens recorden  a les belles contratapes d’antigues enquadernacions  i també a veritables aiguades amb el translúcid líquid com protagonista quan no a mirades marmòries.

Uns treballs precisos però que evidencien defugir de la repetició mimètica per engrandir-se en la petita diferència de cada pinzellada.

Una exposició ,aquesta de Maria Cusachs que entra per la vista i acaba seduint per el que s’intueix més enllà. Una exposició  a la que no li fa falta la dosi intel·lectual que se li vol aplicar ja que per la seva força estètica i  pictòrica en té prou i li sobra.

I és que no ca avergonyir-se de fer una pintura plena de formalitat i bellesa.