dimarts, de setembre 12, 2017

RAFAEL ROMERO. IMAGINARIUM



D’infant jo ja buscava les finestres
per fugir amb la mirada,
Des de llavors, quan entro en algun lloc
em fixo, on és la porta , on he deixat l’abric.
Llibertat, per  a mi, vol dir fugida.
El món és ple de portes,
i fins i tot el sexe n’és una d’emergència.
Però ja es van tancant: ben aviat,
per fugir, quedaran només aquelles
finestres de la infància.
De bat a bat obertes per saltar.

Joan Margarit






Qualsevol bon afeccionat ha de recordar forçosament la magnífica exposició que ens regalà fa unes poques temporades , en Rafael Romero a la sala del col·legi d’Aparelladors de Mataró. Una exposició cromàtica i iconogràfica  que semblava resplendir joia i serena distensió però que quan gratàvem una mica ens trobàvem davant una lectura en la que la dolça aparença s’havia esvaït per endinsar-nos en les profundes reflexions eternes del ésser humà.




Ara ,en una parada entre les seves múltiples activitats , en Rafel Romero s’acosta de nou a la nostra comarca amb una exposició a la sala del Museu del Càntir. Una mostra més interessant encara ja que esborrat el factor sorpresa que sempre provoca la seva obra , ens permet  ràpidament aprofundir en la  seva lectura interior que en aquest cas ve explicitada en forma de dens escrit en el catàleg de la mostra.




Romero segueix impertorbable en la seva dicotomia pintor / artista. Segueix essent un drogodependent de la pintura, a la que precisa en tots els seus cinc sentits. Pintor d’ofici i benefici, es mou en els camps de l’alquímia per aconseguir pigments naturals que li permetin assaborir l’exacte  i precís color que li exigeix cadascun dels seus treballs. Una pintura estricte en el concepte i emprada coma a mitjà i alhora com finalitat imprescindible i necessària.
Un sentit de pintor com ofici al que ni renuncia ni vol renunciar i que viu intensament amb una producció constant i permanent a la que sembla dedicar el ple de  la seva existència. Una pseudo repetició d’imatges i gests com si el propi creador volgués remarcar la seva veritat no a cops poderosos de mall i sí en canvi, mitjançant pluja fina que mica en mica i amb insistència va penetrant fins l’interior més profund de la terra i dels espectadors.




Visualment segueix Romero amb la seva pintura esquemàtica i quasi geomètrica en les formes , en la que les distribucions d’espai i volums es remeten a la importància que vol donar  a allò que vol expressar. Segueix amb el color accentuat, agosarat, viu però no violent, que omple i il·lumina el seu treball com llanterna capaç de seduir les mirades per disperses que aquestes siguin. Una pintura que alguns defineixen com a naïf , quan amb aquesta estilística sols té en comú, la realitat plana del seu fer, però amb la que divergeix del tot en el concepte i la intencionalitat.




Una pintura essencialment humanista la de Rafael Romero, que converteix a l’home en protagonista, encara que sigui  generalment amb la seva absència . Una pintura que ell mateix qualifica com a terapèutica de la seva debilitat en aquest navegar fràgil de la vida intentant guarir les ferides de l’ahir tot preparant-se per els cops que un ha de rebre en el demà.



Una pintura plena de les seves habituals referències iconogràfiques: les ciutats, asserenades en el son , en espera d’un despertar ves a saber com; els seus vaixells , símbols del que és la vida , sempre anant i/o venint , moltes vegades  sense saber com i a on; els seus peixos tan espirituals com el que signifiquen, i com no els gats, “observadors passius de l’univers” com ell mateix els defineix, testimonis de la realitat i l’enigma.


I en aquest exposició amb una marcada variació: la desaparició de l’ocell símbol alhora d’esclavitud i llibertat i en canvi la presència humana , fins ara vetada i perduda segons l’artista , l’autoritat moral de la mateixa , i que ara apareix com a home peix, submergit en el mar , convertint una aparent imatge lúdica en una duríssima crítica al drama social i humà de les víctimes en el Mediterrani.




El cert és que Rafel Romero ha assolit tal nivell de capacitat comunicativa , en l’aparença del formal i en la lucidesa de fons , que les seves exposicions provoquen una clara dualitat de resposta. La d’admiració per la bellesa formal en l’aparença, i el neguit per la crítica social en una segona i molt més accentuada lectura.

Un fet que queda en evidència  en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Una expo que m’ha traslladat al magnífic poema de Joan Margarit que encapçala aquest post.


Rafael Romero. "Imaginarium"
Museu del Càntir. Argentona
del 8 de setembre al 22 d'octubre