MANEL CAMPAÑA. VENÈCIA AMB TU.

No tinc cap dubte  que la primera exposició seriosa d’un artista és molt important , i per tant n’ha de tenir molta cura. I és difícil ja que s’enfronta a temes per a ell desconeguts , com ho son la tria del tema, obres, títol, muntatge, etc, ja que d’ells dependrà en bona part el seu èxit i/o fracàs. I lamentant molt dir-ho, en Manuel Campaña ha errat en bona part d’aquests plantejaments.

Encerta en Manel , això sí, en una cosa en la que la majoria de novells erra estrepitosament com és en el nombre d’obres presentades. Campaña és seriós en això i presenta un nombre mesurat i adequat a l’espai fet que s’agraeix. Però fora d’aquets encert , la resta és un seguit d’errors que el perjudica greument.

El més gran error és no ser fidel a si mateix. Per el que coneixem en les seves escasses presències públiques, la seva pintura és molt més densa, pastosa en moltes ocasions , amb un cert agosarament en el cromatisme, donant força a la seva mirada i aconseguint una obra molt més intensa que en la fluixa i diluïda mirada que avui ens presenta.

Altre part és el tema escollit. Venècia és un espai que pictòricament ha estat treballant per una multitud d’artistes , de fa ja uns quants segles i amb la més ample varietat d’estils, maneres i posicions. Per tant fer la gosadia de convertir-lo en l’eix de la seva primera exposició comporta una comparança en la que de totes totes  n’hauria de sortir perjudicat, com així és.

I és que Campaña ens sorprèn  amb una pintura llepada ,de pinzellada curta. absolutament contraria a la seva habitual, i més preocupat per uns formalismes tècnics i estètics que no pas per aconseguir allò que és necessari, la creació d’un ambient. Per imatges, la fotografia, però en l’art cal anar més enllà i cal crear un esperit, que en el cas de Venècia és ben especial i quasi màgic , i que Campaña no aconsegueix copsar de cap de les maneres.

És per tot això que no ens queda cap més remei que dir que l’expo de Campaña a l’espai capgròs és una exposició fluixa i que no està a l’alçada del seu fer habitual. Però és una exposició que ha de ser simplement una relliscada de la que l’autor pot i n’ha d’aprendre molt. Bàsicament en el que pertoca a la fidelitat amb si mateix, ja que sols des d’aquest punt , i no pas en l’intent d’agradar a una majoria, pot Campaña fer un camí en el món de l’art, un camí que per els fonaments ensenyats en altres ocasions és molt més esperançador que  l’avui presentat.

Imatges extretes de la xarxa