divendres, de febrer 03, 2017

CINTURÓ ARTÍSTIC

        



L’espectacular ple en la inauguració de l’exposició de Gerard Rosés al Museu Monjo de Vilassar de Mar (MEM) certificava el que començava a ser una evidència , el retorn d’aquest espai al circuit artístic comarcal amb criteri i ganes de permanànecia. El Monjo que havia arribat a ser espai de referència del país en l’època de Paco Rodon amb el  seu paper de valedor dels artistes de la generació de la postguerra, amb accent important al grapat de grans artistes que havien caigut en l’oblit, va estar literalment mort per la nefasta gestió de Llum Torrents i ara revifa amb més modèstia i un desig d’àmbit comarcal important que cal recolzar.

Mentre a Argentona , el Museu del Càntir s’estabilitza elevant el nivell de qualitat en aquest fifty-fifty entre exposicions convencionals i les dedicades a la seva especialitat de la ceràmica en el que és punt de referència. Ara mateix exposa Andreu Vilasis el gran mestre de l’esmalt, de reconeixement mundial, i a ell el seguirà Josep Mª Codina mantenint el calendari amb exposicions totes elles d’interessant nivell.

A Llavaneres , la gent del Museu Arxiu amb seu a can Caralt , mantenen la pistonada que els ha convertit en aquests anys en la sala comarcal de referència i preparen un potent temporada amb l’estrella de l’homenatge a Alcoy en motiu del 30 aniversari de la seva mort. Una commemoració que va ser rebutjada per part de Cultura de Mataró i per la Fundació Iluro.

Vilassar de Mar, Argentona i Llavaneres conformen així com un cinturó orbital d’exposicions  a tenir en compte, tot encerclant una Mataró absolutament adormida en la que sols les espurnes de La Destil·leria, l’esforç de la gent del sant Lluc i essencialment la potència de les mostres de la Nau Gaudí donen vida davant la manca de projecte engrescador de la Cultura oficial entestada en l’unidireccionalitat de “l’art contemporani”.

Això sí, després ens despengem en que volem un Guggenheim per a Mataró Centre per dinamitar la zona. Això, quan els horaris d’obertura dels espais artístics son inversemblants i per visitar les joies de la Capella dels Dolors i la casa Coll Regás cal quasi una concatenació astral.

Una vegada més queda clar que el desig, treball i passió de l’entorn comarcal depassa en molt l’avorrida burocratització d’una Cultura capitalina que en l’art no aixeca cap i sembla tampoc tenir-ne cap mena de ganes.


(La imatge correspon a un dels esgrafiats de la façana de Can Caralt)