ATENEU FUNDACIÓ ILURO. RAÚL CAPITANI. HOMENATGE ???

  

Fa sis anys la gent del Dimarts del Llimoner es va dirigir a Direcció de Cultura per a aconseguir una mostra antològica dedicada a Raúl Capitani. D’ençà aquell moment van repetir la petició diverses vegades, sempre amb el mateix resultat de la negativa o el silenci.

Aquets mes d’agost i vista el molt deteriorat estat de salut de l’artista, Cultura va creure que era el moment. Així mataven dos ocells d’un tret. Per un costat complien amb la promesa d’una mostra anual especial amb un artista plàstic viu de la ciutat ( en el moment del sant Lluc la Fundació Iluro mantenia reserva d’espai però desconeixia el nom el protagonista) i per l’altre feien homenatge a l’artista i evitaven els improperis de la gent de la plàstica local.

Però al final la raó és tossuda i Cultura es tirava un tret al peu. Ni acomplia el compromís de fer mostra especial d’un artista viu ni podia homenatjar oficialment tal i com calia a Raúl Capitani.

I així, el passat 19 de novembre i sota l’estrany comissariat de Raquel Medina que en un acte d’honradesa deia públicament no haver conegut en vida a l’artista i desconèixer bona part del seu fer i la seva trajectòria , s’inaugurava a l’Ateneu de la Fundació Iluro i de la mà de Direcció Cultura una de les més miserables mostres d’homenatge que he vist en la meva vida, - i n’he vist unes quantes-,  i que hauria de fer caure la cara de vergonya, si en tinguessin,  a tots els seus responsables. Una mostra confegida per un centenar de peces , totes elles provinents de la col·lecció familiar, que ens permeten uns pinzellades lliures i sense cap lligam del que va ser una part de la vida i el treball de l’artista.

És clar que potser aquells que han visitat l’exposició diran : ja està en Pic carregant les tintes ja que l’exposició els hi ha agradat i no els hi trec pas la raó. Visualment parlant i en un sentit del tot relatiu la mostra és interessant tal i com calia esperar ja que tots sabem de la qualitat de Capitani i aquesta qualitat domina en tot el conjunt del presentat, ja sigui amb la bona col·lecció de gravats , com en la part pictòrica en la que hi ha unes positives sorpreses de caire més abstractiu d’impressionant nivell, i la presència escultòrica que era desconeguda per a molts. 

Però si deixem el concepte relatiu i alcem el punt de mira, per fer anàlisi absolut, haurem de comprendre que la mostra és un fracàs espectacular.

Començant per el formal l’exposició és un absolut desastre. Lineal, sense punts i a parts, amb una disposició de tren interminable, saturada d’obres moltes d’elles repetitives. Sense cap mena de fil conductor ni estructura de connexió, sense diferenciar èpoques, tendències i estils. Una interminable rècula d’obres que passen davant l’espectador sense entendre ni raó, ni causa. Sense ni tan sols unes mínimes explicacions cronològiques i de currículum. Molt difícil és presentar-ho pitjor.

Però el formal és de matrícula si ho comparem en el conceptual que a fi de comptes és el que s’ha d’explicitar d’un autor en una mostra d’aquest tipus.

Hi ha un concepte mai escrit, però amb el que hom hi està d’acord. Que en una mostra de caire historicista  i en el que pertoca a obres, a l’última font a la que cal adreçar-se és  a la familiar. La raó és obvia. Quasi cap artista té el costum de reservar-se una col·lecció particular amb obres significatives. Llavors el que s’acostuma a trobar en el redós familiar , son les restes de sèrie, l’estoc que no ha estat venut, obres per tant de segon nivell. En aquest cas  i de manera inaudita la totalitat de l’obra presentada pertany a l’entorn familiar cosa del tot inexplicable fora de pensar en el desig de documentar l’obra i que llastra enormement el nivell qualitatiu.

Hom que conegui encara que sigui de manera només superficial la trajectòria de Capitani a bon segur que parlaria de diversos Capitanis: l’etapa argentina , l’arribada a Mataró, el seu paper com educador social, el taller de gravat , l’entorn dels Dimarts del Llimoner, els darrers temps més de llibertat  i tot això recobert per una obra genèrica establerta sempre en el social, fonamentada en una capacitat tècnica fora de mides, i amb el rera  fons que li serveix de substrat actiu de la seva gran intel·lectualitat ,com ho son els seus profunds coneixements literaris, filosòfic, polítics i d’història de l’art.

Doncs bé, res de tot això queda aclarit i explicat en l’exposició.

Un pot entendre que no es puguin presentar obres de la seva primera etapa  a l’Argentina però no pot entendre de cap de les maneres l’oblit dels moments de la seva arribada a Mataró, la seva col·laboració amb la Fuset i les seves primeres exposicions de la mà de Manuel Casahuga. Que no s’exposi el seu gravat inicial de la Coca de Mataró amb el que s’inicia tota la història amb aquest, el nostre país i amb la nostre ciutat. Que no hi hagi cap del seus dibuixos a tinta acolorits de manera aquarel·lada amb lectures molt intencionades de poemes de Lorca, Machado i  Miguel Hernández. Aquestes absències marquen  clarament el acmí pels verals del desconeixement.



I és que un artista mai és sols ell i sí també la seva circumstància que en el cas d Capitani es multiplica per el seu fet d’artista educador i conformador de grups. Com es pot passar per alt la seva etapa d’educador en el departament de serveis socials de l’Ajuntament intentant redreçar a un bon grup de joves en perill d’exclusió per haver abandonat tota mena d’ensenyament?. Com no son visibles aquells “garabatos dabuten” (1992/3) que  va servir per retornar a la vida comú a un bon grapat de joves que fàcilment s’haurien perdut?.

O la carpeta “Mataró Imatges” , realitzada en el II curs de Disseny gràfic i serigrafia a l’entorn dels programes de garantia social , Ajuntament de Mataró 1997/8. O la dedicada en homenatge a Gaudí del curs 1998/99?

I que dir del món del gravat , en el que el seu mestratge va fer créixer el verí del mateix en tants i tants artistes locals. Certament hi ha un munt de gravats en l’exposició, però estan deslligats , com perduts , sense parlar-se. I entre les carpetes presentades, curiosament manquen les dues més importants i representatives i que van tenir major repercussió. Com van ser les dedicades al tango i al Jazz , - aquesta enormement important per el lligam amb els treballs d’Alcoy i Rovira Brull que també havien treballat en el tema.

Qui visita l’exposició entendrà la potència del seu gravat però res podrà saber , ni tan sols intuir del seu paper en el Taller de Gravat del Patronat de cultura. Una cita del tot obligada en l’exposició, a l’igual que la presència nominal i formal dels seus alumnes , rendits sempre al fet i la passió del seu amic i mestre.

I que dir de la seva relació amb els Dimarts del Llimoner de qui va ser pal de paller intel·lectual durant molt de temps. La seva presència en les activitats col·lectives del grup, amb obres tan impressionats com ho és la dels musics del Casament. I més.

Però res de tot això es veu a  l’exposició. Capitani un home que sempre s’explicava , a vegades fins i tot massa, esdevé ara  un home mut, del que res sabem, amb un centenar d’obres que semblen surar en un núvol i sense cap mena de manera per lligar-se , establir connexions , i entendre fer i consideracions d’un gran artista.

És per això que sortim molt entristits d’una mostra tan miserable. I molt  ens temem que encara ho estarem més quan a mitjans de mes es presenti el catàleg de l’exposició, que molt ens temem pot convertir aquest interrogant d’homenatge en una veritable escopinada al seu record. Catàleg en el que espero ni tan sols ser nomenat malgrat que un , orgullosament sigui qui ha parlat més de la seva obra i li ha presentat en nombroses ocasions. I és que un no vol , ni de resquitlló, ser  partícip  en unes mostres que haurien  de ser homenatge al bon fer i acabant essent escopinades pejoratives al damunt d’unes trajectòries envejables.

Capitani a la Fundació Iluro, Res d’homenatge i molt d’insult a la seva memòria. I amb uns clars miserables com a protagonistes.

Exposicions com aquets haurien forçosament de foragitar a impresentables com ho son el regidor de Cultura i els responsables plàstics de Direcció de Cultura.

No pot ser que gent que tant ha fet per al cultura i la ciutat, sigui vilipendiada amb miserables mostres com la que lamentablement acull l’Ateneu de la Fundació Iluro, un altre estament del que caldrà parlar profundament , i gens bé, en properes ocasions. El cul venut fa que siguin possible malèvoles exposicions com aquesta de Capitani que ens ocupa.

Homenatge?. De cap manera. Simplement una escopinada absoluta en el seu bon fer. Del tot lamentable.

Cal urgentment depurar responsabilitats,

POL PEIRÓ. SOLEDAT CRÒNICA

Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà del seu mestre i mentor, en Josep Mª Codina. La raó va ser el desig de l’espai capgròs ,de qui en soc assessor, d’apostar per nous i joves artistes. En aquest desig ens va ajudar Josep M. Codina com a membre del professorat del batxillerat artístic de Sta Anna aconsellant-nos algun nom. Un d’ells va ser el seu.

Ens va sorprendre, i molt positivament, el seu treball. El coneixement que a priori tenia d’ell era d’una figuració hàbil amb especial espurneig per el camp del retrat i a l’hora  de la veritat em vaig trobar amb un artista que ens oferia una abstracció intuïda i contundent. Vaig fer-ne la presentació i en ella vaig remarcar un punt per a mi molt important, com ho és l’obligació dels artistes joves a equivocar-se, el que seria demostració d’un treball en llibertat i principalment en l’agosarament i en el desig de fugir de la sempre més agraïda  facilitat acadèmica.

Han passat ja uns anys d’ençà aquell moment i ja han estat unes poques les exposicions de Peiró, entre elles una ben recent , que espero i desitjo hagi estat tan sols un parèntesi  en el seu caminar creatiu. Parèntesi que desitjo tancat i sense intencions de reobrir ja que ha estat un gravíssim error per dues raons. Una,  per el de distracció creativa que ha comportat i l’altre per el que pot haver significat per el seu ego , amb una popularitat inflada no en la seva veritat artística i creativa i sí en la seva anècdota. Pecats de joventut sens dubte , però pecats que s’acostumen  a pagar molt i molt cars. I crec que tots sabem que em refereixo a la seva experiència retratant a polítics sobiranistes.

Ara , a la sala del sant Jaume de Premià de Dalt, sortosament ens retrobem amb l’artista. Retorna Pol Peiró a la seva realitat creativa i ho fa amb una mostra prou contundent i evolutiva envers les anteriors com per seguir atorgant-li vot de confiança.

Una mostra estructurada en la pintura com  a raó i fonament. Una mostra amb alts i baixos com correspon a un artista que encara està en les beceroles, però una mostra amb suficients flaires com pe seguir apostant en ell. Curiosament però, i com si de referències bíbliques es tractés, el millor del presentat no està pas en la sala inicial i sí amagat en el racons del primer pis.

D’entrada Peiró juga amb el cercle om element unitari d’un conjunt d’obres en les que cohabiten alguns problemes tècnics. Per un costat la manca de rotunditat de l’element unitari , no acabat en el gest i sí amb pinzellada auxiliar que trenca la uniformitat i en rebaixa la potència. Un fet a bon segur conseqüència de la petitesa del seu lloc de treball però que no ha de ser excusa.

Les obres d‘aquella sala s’estructuren en el fonament de la potència del gest i aquest no és assolit i el remendo les perjudica enormement. Al seu costat però hi ha unes petites joietes de petit format, que semblen esperar ansioses el seu salt a unes mides superiors. Obres plenes de força, color i sensibilitat que superen en molt a les penjades a les parets.

Passejar-se per la sala superior és un petit plaer en la cacera del millor de l’exposat. Obres més independents i contundents. Més equilibris en el blancs, un del greus problemes de l’autor, i una obertura més potent en la seva sempre reduïda paleta , amb nous tons i intencions que ens parlen d’uns camins a seguir que poden ser ben positius. I també l’aparició contundent del gruix que cal treballar més, per evitar esberlats i dominis no desitjats.

Pol Peiró està molt en el camí, però li cal més que mai, esdevenir cartoixà i tancar-se en el silenci  i la reflexió  per despullar-se definitivament de tota la fullaraca que l’envolta i sols apropiar-se del que li és íntim i proper. Cal defugir ràpidament de la fatuitat literària amb la que vol envoltar els seus treballs. Fugir de títols absurds com el d’aquesta Soledat Crònica que reivindica, i més encara d’estupideses de poètiques pseudoliteràries de certs cantants sud-americans , i menys arrodonir-ho amb frases lapidaries tan estúpides com aquest “Saber perdre és d’hipòcrites” que mostren un pensament que automàticament el desqualifica, per que saber perdre  és sempre postura d’intel·ligents , com ho ha de ser-ho el propi artista , fent un anàlisi exhaustiu de la seva exposició.

Tota mostra ha  de ser valorada en raó de les expectatives que genera. Pol Peiró hauria de moure’s en unes expectatives baixes. És molt jove , està començant i el camí de l’art és llarg i feixuc, però erròniament s’ha muntant en el carro de la fama i està en un ego pujat ( que és això de que l’artista arribi tard a la seva inauguració i mentre, deixi als visitants sota la pluja, si no una manca absoluta de  respecte als espectadors i a piori possibles compradors de la seva obra?). Com em deia fa ben poc en Josep Mª Cadena , el pitjor artista és aquell que va d’artista , i aquest és un camí del que Pol Peiró ha de fugir ràpidament.

Per això avui vull ser potser ,més dur que d’habitud. I ho vull ser per que confio cegament en les seves aptituds . Hi ha art en les seves mans, en el seu fer i ens va deixant pinzellades  aquí i allà, però si no ens concentrem en el que cal, tot pot anar en orris. En aquesta exposició hi ha quatre peces magnífiques, Però hi ha molt enfarinament ( una cosa és tenir influències del mestre i altre es voler col·locar-les amb calçador on no toca), un gest trencat que cal potenciar, i cal seguir alliberant les obres  a la recerca de la simplicitat i no carregar per amagar errades. I cal apostar per aquesta nova paleta cromàtica que sembla albirar-se.

Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat, oblidar el mal son que en veritat ha estat trobar-se en una popularitat immerescuda, per tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc, - a les obres actuals encara els hi manca temps de cocció-, i llavors a bon segur seguirem poden apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ah de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora

Una exposició , aquest de Pol Peiró, al Sant Jaume de Premià de Dalt , de la que aconsello la visita . I ho faig ja que en ella hi ha prou encenalls com per que dintre d’uns anys potser puguem estar orgullosos en dir que vàrem ser presents en una de les primeres exposicions d’un artista que pot ser de referència. Però això sols pot ser veritat si ell mateix desinfla el globus d’aire en el que està muntat i es tanca en el silenci alliberador de la creació. Una creació que té com a grans enemics la cridòria de les xarxes socials, el fals orgull de la foto al costat de... , la necessitat e la presència pública permanent i constant. Si Pol Peiró ho entén així a bon segur podrem gaudir d’un bon artista , si no,  tan sols ens quedarem amb la fatuïtat d’aquell que va d’artista.

Per tant visitin i gaudeixin d’aquesta exposició, amb més que suficients valors , però no li diguin a l’artista. Sols recuperant la humilitat perduda podrà continuar en el positiu camí que l’art sembl haver-li preparat,

SANTI CLAVELL. TRES ANYS DESPRÉS

En Santi Clavell és un artista en l’expressió més pura de la paraula, aquella que parla de la capacitat d’expressar les sensacions i emocions més íntimes. Però alhora és un artista dels que abans es deia polifacètics i ara es diuen “multidisciplinars”. Per a ell, tot serveix ja sigui  la paraula escrita, la representació escènica i com no l’execució plàstica.

Una polivalència que cal remarcar però que comporta sempre un perill que no és altra que la necessitat d’una dedicació absoluta i concreta en el camp que es vol conrear en cada moment, el que no vol dir que no es puguin conrear diversos però sempre amb nivell d’exigència màxima  i absoluta al triat en cada instant.

Els que coneixem en Santi , i que voleu que us digui  jo ja fa anys que el conec , fins i tot d’abans de que comencés en el seu caminar plàstic en l’aprenentatge amb Albert Alís, tots sabem de les seves capacitats, dels seus alts i baixos, dels seus sotracs, havent confegit amb tots ells una important base creativa que li ha donat unes oportunitats curriculars importants , havent pogut exposar per ex.  A ca l’Arenas  o omplir l’espai zero de l’Ateneu, fet que no han aconseguit autors  més ben considerats , i per que no dir-ho, situats en un nivell superior.



Un ha seguit la seva carrera artística i si no han estat totes, han estat quasi totes  les exposicions seves que he visitat. I com sempre no puc estar de recordar una de les primeres, si no la primera, a la sala del Foment on Clavell es presentava  amb un paisatgisme viscut d’alta qualitat. Recordaré sempre una vista , crec de Praga, amb uns personatges en primer terme, simplement magnífica.

Després he seguit el seu caminar en aquest viatge en aigües que tant han estat de l’abstracció com de la figuració, i ara ens retrobem a Moldumat amb una exposició que lamento dir-ho queda clarament marcat per el sentiment qualificador de decepcionant.

Ho diem així ja que la mateixa està composada per un grapat d’apunts de petit format, amb acurada realització tècnica però amb una absoluta intranscendència d’ànima, sense trempera de cap mena i sense aquella comunicació interior que sempre acostuma a trametre el treball de Santi Clavell.

Al seu costat uns petits quadres de línia abstractiva on es concentra el millor del presentat, encara que la petitesa de mides els deixa ofegats i sense aire, fet al que ajuda unes intranscendents cites literàries afegides.

Una exposició , aquesta de Clavell a Moldumat, absolutament buida de continguts i que fa més mal que bé a l’artista i a qui l’acull, i que demostra una vegada més les reflexions amb les que encetàvem el comentari, de la necessitat del creador de centrar-se i concentrar-se  en la peculiaritat de l’activitat creativa, ja que qualsevol distracció, com en aquets cas és l’escènica, provoca una manca intensa en la capacitat expressiva i comunicativa de l’autor.

Una mostra innecessària per a l’artista i que l’obliga a una potent reflexió interior per veure que la permanència de la seva actuació plàstica no li permet entrebancs com ho és sens dubte aquesta exposició a Moldumat.

JORDI TORRENT O QUAN EL COMERCIAL NO ÉS SUFICIENT.

Jordi Torrent, artista d’Arenys de Munt exposa en aquest mes de Novembre a la sala del Col·legi d’Aparelladors i demostra que en no haver entés res del que era i significava aquesta exposició ha perdut la gran possibilitat de demostrar la seva vàlua com artista i no tan sols la seva habilitat com a pintor.

La sala del Col·legi d’Aparelladors no és pas una sala comercial a l’ús, en realitat i no fa pas massa era la sala capitular de les propostes de l’Associació Sant Lluc, que tenia per un costat la sala del Casal (nivell iniciàtic), la sala de la Presó ( per exposar ja amb una certa dignitat ) i la sala del col·legi d’Aparelladors , dedicada ja en  funció professional o semi professional , amb atenció no tan sols a l’àmbit local i sí a artistes de nivell d’altres contrades. La desaparició de la sala de la Presó pe raons de problemes estructurals en l’espai , ha comportat que la sala del Col·legi d’Aparelladors hagi de fer una funció “mix” , amb exposicions d’alt nivell ( com la recent de Pasqualotto) amb altres que a bon segur s’haurien quedat a la presó (cas de Jordi Torrent).

El pitjor, en aquets cas és que Jordi Torrent no ha entés que el salt qualitatiu en l’espai obligava alhora a un sal qualitatiu en el presentat. Que ja no valia el que es presenta en una exposició comercial i calia fer una mostra ad hoc, lligada i estructurada en uns conceptes dominants, amb una lectura sòlida i sense concessions populars. Dit d’altre manera entendre que una exposició no és una rècula d’obres situades més o menys estèticament en un espai lineal i sí que és com una petita història en la que es desgrana el pensament creatiu de l’autor. I aquest error que no seria important en un espai comercial esdevé de manera ben negativa quan s’ocupa una sala com la del col·legi d’Aparelladors.

Així Torrent ens presenta en aqueta exposició una mostra diversa i divergent, confegint una exposició que s’apropa més a un concepte col·lectiu que no pas al d’una individual. Unes obres de caire amable, sense complicacions. Formalment ben fetes però sense que en cap ocasió s’assoleix la trempera artística precisa per emocionar. Unes obres en es que certament cal destacar el bon treball de la llum en algunes d’ells però que sonen a vistes  i repetides , com d’uns estendards que podem trobar en molts altres artistes i a més amb una sobrecatuació amb l’abús de la gota i el regalim que pots ser eficaç en un moment però que cansa en la seva eterna repetició.

Una obra en la que Torrent demostra abastament les seves cracterístiques i qualitats pictòriques però que deixa fred del tot en l’assemblatge creatiu artístic que no dona senyals de vida .0 en la vibració interior ja que tot queda reduït a l’aparença de l’extern.

Una exposició comercial, en el sentit més ample de la paraula que potser en una galeria a l’ús quedaria dissimulada però que en una galeria ja establerta en un cert nivell artístic i creatiu queda desfasada i remarca del tot els seus punts febles que s’evidencien de manera absoluta.

Una fluixa exposició , la de Jordi Torrent, molt capaç d’assolir uns nivell artístics i creatius molt més elevats que l’avorrit nivell que ara ens mostra.

Una exposició però que ens obliga alhora a una altre reflexió , com ho és la de l’absència de galeries d’art comercial en la nostra ciutat. No tenim cap dubte que Jordi Torrent assoliria un bon èxit en una galeria comercial, en el sentit més habitual de l’art comercial. La seva habilitat compositiva , el seu to pictòric i l’amabilitat de la seva temàtica , estic segur que seria del gust dels habitual visitants d’aquestes  galeries. Molt lamentablement, Mataró n’està orfe , i llavors artistes com Torrent han d’acudir a espais com els de la sala del col·legi d’Aparelladors i llavors la bombolla esclata i deixa a tothom fora de lloc.

Les galeries comercials son un graó absolutament indispensable en el mon de l’art , tant per el de possibilitat que pot donar a un bon gruix de creedors , com per en certa menar actuar com uns formadors progressius a un bon gruix d’afeccionats a l’art. La seva absència crea situacions com les de Jordi Torernt que exposant a on no li toca obté uns rendiments molt més minsos del que obtindria davant una exposició normal en una sala comercial.

Diuen que moltes vegades per triomfar s’ha d’estar en el lloc adequat en el moment adequat. No sé si és el moment adequat per Jordi torrent el que sí queda clar que aquesta no era la seva exposició adequada.

(Les fotogarfies han estat extretes de la xarxa del l’Associació Sant Lluc)

CECÍLIA MORALES. MAR ADENTRO

Cecília Morales és una artista mexicana resident de fa anys a Llavaneres a on va arribar conduïda per l’amor  i a on ara exposa en aquest mes en la sempre afinada sala de Can Caralt , el Museu Arxiu de la població.

Fa anys ja d’ençà que l’autora va trencar amb la seva estilística aquarel·lística , la seva especialitat , en la que practicava una pintura il·lustrativa i acomodaticia  estructurada en uns certs cànons de la bellesa i la comercialitat, realitazada sota un domini tècnic ben aclaparador . I ho va fer per passar just al cantó contrari, de la rapidesa i el gest ràpid,innat i intuïtiu de l’aiguada a la rigidesa tècnica i estructural del gravat, una tècnica en la que sorpresivament va encaixar de manera perfecta ,en un equilibri controlat entre el senys propi del mitjà i la rauxa d’un concepte creatiu i de bellesa, centrat en el gest , el moviment i l’equilibri dinàmic.

Un camp aquest del gravat que s’ha anat apoderant del seu fer modificant el seu ritme  creatiu vital, fugint cada vegada més de la figuració per endinsar-se en una abstracció potent i generosa , encara que amb el deix latent , d’un reregust si parléssim en temes enològic que deixa patent les seves arrels.

Un gravat potent en el gest i en la intenció, amb una valentia cromàtica en el joc de colors amb el negre marcant incisions i dominant el conjunt creant un cert sentit de ritme musical que un fa paral·lel in mente a un jazz sincopat amb domini de teclats però amb el baix sempre sonant en el contrapunt i marcant el ritme amb l’afegitó el detall solista  a l’estil saxo. Un gravat que em sona a la meravellosa música del trio d’Oscar Peterson amb Stan Getz.

Però a més, avui Cecília Morales que ha volgut titular la mostra com “Mar adentro”, en aquest sentit de ritmes i colors dels seus treballs i en el cert sentit de misteri d’algunes d les seves peces, ha volgut fer recordatori de la seva època anterior, presentant un seguit d’aquarel·les de gran capacitat tècnica i d’una bellesa formal espectacular en les que l’autora remarca la seva sensibilitat  en el contrast actiu d’una capacitat cromàtica intensa i agosarada a la que sap donar un to poètic i sensible  que les converteix en uns treballs d’intensa sensibilitat i bellesa.

Una mostra dual la de Cecília Morales que demostra un cop més que la tècnica és sols mitja i que la capacitat de l’artista en la creació és la que marca l’empremta del seu fer i és la que essencialment ha de ser valorada per l’espectador. Una valoració que en aquest cas i crec que de forma unànime ha serà positiva vista la qualitat que sura en tota l’exposició i el grau de capacitat comunicativa que genera aquesta artista capaç de reinventar-se a si mateixa per assolir, superant-se , les seves cotes.

Una magnífica exposició que exigeix una detinguda visita. Si encara no l’heu visitada preneu-ne nota i no us la deixeu escapar. Paga molt la pena.