FUNDACIÓ ILURO. LAMENTABLE I VERGONYÓS

Aplaudint  l’activitat expositiva que va dur a terme la Caixa Laietana, no és ser desagraït dir que la mateixa  no va pas ser exemple de proposta artística amb una activitat de to , tant en el que pertoca a l’expositiu, al patrimonial com a l’ajuda dels artistes , que hem de qualificar com a baix i més si l’enfrontem en comparança amb el que promocionaven i guardaven entitats del seu nivell.

Fundació Iluro, que és qui ha rebut les seves despulles patrimonials essencialment en el pla cultural,  sembla que , a més d’haver absorbit el minsa i depreciat patrimoni artístic, ha heretat els gens de l’antiga entitat en el que pertoca a la cura i promoció de caire artístic i cultural com ho demostra en la seva erràtica i poc definida gestió de l’espai de l’Ateneu.

Ara , i segons sembla com a complement de les exposicions que es celebren a Ca l’Arenas, presenta una exposició de títol “Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el fons d’Art de la Fundació Iluro” , títol tan inintel·ligible com la pròpia exposició.

Un està per pensar que servil com és la Fundació envers l’Ajuntament i sabedors que la postura de Cultura envers les arts plàstiques és sempre menystenidora i a ser possible perjudicial,  ha cregut que per el cas la línia a seguir devia ser la mateixa: organitzar una exposició que fos el màxim d’escadussera ( que sobra, que no fa joc.., segons el DIEC) que tingués l’aparença de la brillantor però que sol en vol ras i sense necessitat d’escatar ni una mica  és veies que tot era oripell, que el conjunt era una fal·làcia , ben adornada això sí però fal·làcia , i de pas demostrar que els artistes no mereixen ni el més mínim i legal respecte que els hi atorga la propietat intel·lectual de les seves obres.

“No es podia haver fet pitjor” , son paraules emeses al sortir de l’exposició per un artista professional que maleïa la presència  d’una obra seva i que se sentia greument perjudicat per la tria. Paraules i sensacions que han compartit amb mi un nombre important i poderós d’artistes i que alhora es compartida per bons afeccionats a l’art.

Des del títol que espero i desitjo algú sigui capaç de desxifrar-me, fins el més petit detall de l’exposició ,tot sembla fet sense cap mena d’interès , de manera burocràtica, sense la més mínima passió. Tot sembla a corre cuita com si existís el convenciment que total..., per quatre quadres, per quatre artistes,... que es fotin.

I així el sentit de menysteniment sura per tot el global. En primer lloc està en la tria. Qui l’ha feta?, com s’ha fet?, en quins criteris?. Com és que s’han escollit artistes de molt baix nivell i en canvi s’han deixat a la calaixera altres artistes més qualificats que acomplien els mateixos condicionaments?.

Però si acceptem que qualsevol tria és sempre discutible, el que no té discussió és que qualsevol exposició , i més si és col·lectiva, precisa d’un nexe unitiu, d’un lligam que l’estructuri i vertebri no convertint-la tan sols en una simple corrua d’obres una rere l’altre. Quin és l’idioma d’aquesta mostra?. Em sento incapaç de trobar-ne cap.

I que dir del muntatge. Atapeït fins la saturació ( numèricament parlant sobren una vintena de peces) , sense ordre i criteri ni tan sols estètic. Amb un discurs pla, ple de bonys conceptuals, no donant espai per a que les obres respirin ofegant les seves vibracions, l’exposició sembla concebuda i realitzada per aprenents en pràctiques i escassos de criteri.

És obvi que exposicions com aquesta son complexes, per això precisen criteris definits que agrupant conceptes permeti capítols que potenciïn les obres entre elles igualant-les en la lectura de l’espectador i potenciant la seva comprensió individual i global.

Com bon exemple tenim el cas que 25 obres , és a dir un 43.2% de l’exposició, pertanyen a treballs presentats a “Qu4tre” una experiència dedicada als artistes joves i que durà uns quants anys. En ella es dividien els dos pisos de l’Ateneu en quatre mini-exposicions que permetia a joves i incipients creadors poder presentar unes quantes obres en un concepte i espai del tot dignes. Son obres per tant de temps iniciàtics, de beceroles, limitades en la qualitat per raons lògiques i que en molts casos ara no representen en res als seus autors.

Son doncs unes obres que precisen d’una mirada i un anàlisi diferent i que no poden entrar en la comparança amb artistes fets, refets i consagrats.

Tant costava crear una zona específica , o molt millor, recrear el concepte de Qu4tre ( fins i tot en el físic) i permetre així una lectura del més adient?. En no fer-ho hi ha flagrants atemptats com per ex. que Catherine Lorton que actualment està en un estat creatiu magnífic quedi representada per una obra quan era alumne de Marta Duran, quan potser li agradaria que la mateixa dormís en el calaix de l’oblit.

Però per actuar així es precisa passió, amor per l’art, respecte per els artistes i a més a més conèixer la petita història de la que es vol fer representació.

I que dir del catàleg?. En aparença, ben correcte. Reproduccions prou encertades, disseny clàssic sense arriscar res amb l’inconvenient d’una grafia petita i poc afavoridora de la lectura per el poc contrast i en que no es té cura de remarcar adequadament el nom de l’artista que n’ha de ser el veritable protagonista. Però, i en l’ànima?.

Un catàleg d’una exposició no és tan sols un opuscle més o menys gran en el que es reprodueixen quantes més obres millor de la mateixa, és també l’espai en que s’explicita per les paraules el sentit de la mateixa i s’aprofundeix en tots i cadascun dels elements que conformen l’exposició, permeten una reflexió més profunda de la mateixa.

Res d’això succeeix en aquest cas. Un sol escrit institucional per part del President de la Fundació i para de comptar. A continuació venen la reproducció de totes les obres , per ordre cronològic segons s’indica, però el cert és que fins i tot en això s’equivoquen.

Obres per ordre cronològic significa obres ordenades per el moment de la seva creació, el que podria ser un ordre interessant ja que permetria tenir una visió globalitzada de la realitat artística del moment. Però no, l’ordre emprat és el cronològic de naixement dels autors. I quin sentit és aquest?.des de quan les obres s’agrupen per l'edat dels creadors i no per la coincidència en el temps. Simplement ridícul i aberrant.

Es vesteix així un catàleg que esdevé un sense sentit, sense cap lectura possible, amb obres que es malmeten en la companyonia convertint el que hauria de ser un complement adient que servis per l’estudi de l’època en una peça inútil amb l’únic valor de les estampetes del missal.

El meu pare que m’ensenyà el poc que sé m’esperonava a visitar exposicions , quantes més millor, tot dient-me que sempre se’n treia profit. Em deia que a vegades aprenies el que s’havia de fer i en altres el que no s’havia de fer. Com és obvi per l’explicat aquesta exposició correspon al segon cas.

Però és tan flagrant que una entitat que té en el concepte de la seva existència la defensa de la cultura en general i en aquest cas i per la seva història, defensa de l’art, no pot caure tant baix amb una exposició més intencionadament malaurada i perjudicial per els artistes i per els espectadors, que sense que serveixi de precedent he de considerar aquesta exposició com d’OBLIGADA NO VISITA a menys de gaudir d’una sòlida formació artística.

Una exposició que si l’entitat tingués senderi, hauria de tancar, replantejar-se-la en la totalitat ( nova tria, nombre d’obres adequat , muntatge adient, catàleg com cal, consulta amb els artistes en relació al seu interès...) i re obrir-la quan hagi assolit la dignitat.

Una mostra que mai hauria d’haver existit d’aquesta manera i que si la cultura tingués la més mínima importància hauria de provocar el cessament immediat dels responsables de tal greu malifeta cultural.

Vergonyós i lamentable.