Pepe
Com passa el temps. Avui va fer set anys que ens vas deixar i el
cert és que sembla ahir. El divendres quan veia l’obra que t’han penjat a l’enèsim
atemptat històric de Ca l’Arenas t’imaginava renegant com algunes de les
vegades en que havíem sortit junts d’alguna exposició del vell casalot i
enfurismats els dos ens cagàvem tranquil·lament amb la mare que els va parir i
al cap d’un no res esclafíem a riure per que havies fet una imitació espectacular
del director del Museu. I a tots dos, tot rient, se’ns passava la mala llet. I fins i tot vas acceptar exposar, just abans d'emmalaltir, en aquella història del viatge, justament quan a tu no t'agradava gens ni mica viatjar.
Ara ja has vist, en el nou calaix de sastre de la saleta han penjat una obra de la sèrie de l’escorxador. Agafa
just en el temps , és del 2006, i és una peça de segones lectures molt
interessants que a bon segur quasi ningú descobrirà. El normal hauria estat una peça de Pompeiaque encaixava en el temps i en el fet de la teva exposició, però ja saps que els del Museu de curosos, res de res.
I és que el temps que ha passat no ha fet canviar res , tot segueix igual .
L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten
per res i segueixen sense poder exposar a Can Palauet. La teva obra és
impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves
generacions no saben , ni sabran, qui ets , ni tan sols si vas existir, ja
que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però
que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi
oficialment.
Això sí, tens un
carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya ,
però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo
en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...
Però ara ja fa set anys, i que vols que et digui, em dolen. Em dol que
ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui
adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un
artista si no es mou és obra morta.
Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no
el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.
Per això avui he volgut fer tornar a volar aquestes lletres tot sabent que de nou t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Pere Màrtir, en Josep Mª i al pare ,
amb qui segur que tindràs unes grans converses i més des de que s’ha us
ha afegit en Santi Estrany. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil,
miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que
aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de
comandament i segueixen vilipendiant a artistes com tu.
Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació
m’ha acabat de convertir en un iaio cascarràbies que només explica batalletes ,
però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu,
no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament
vius en l’art que tant ens va unir i que tant hem estimat.
Em dol el record i em dol l’art.
Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.
En l’enyor, un petó ben fort.
Visca l’art.
Pere
Pere
(Actualització del post que vaig penjar fa ara dos anys en el cinquè
aniversari de la mort de Pepe Novellas. Com que tot segueix igual, quan no
pitjor, m’ha vingut de gust repetir-lo)
(L'obra reproduïda és un Autoretrat de Pepe Novellas de la meva col·lecció particular)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada