dimarts, de febrer 02, 2016

MER MATALONGA. DISPERSIÓ





La gent de la Sant Lluc ens té acostumats a exposicions prou apreciables en la sala del Col·legi d’Aparelladors, però com és lògic i natural de tant en tant els resultats no son el plaents que a tots ens agradaria. Una d’aquestes ocasions és l’exposició actual amb el protagonisme de Mer Matalonga, amb la mostra “Ciutats medievals” , una exposició fàcilment definible com dispersa per el seu , al meu entendre, erroni plantejament del formal i el conceptual de la mateixa.

Hi ha artistes que malgrat la seva experiència no acaben d’entendre el concepte vital del que és una exposició . Per a molts , masses, exposar és simplement presentar públicament un seguit d’obres , quantes més millor, situades més o menys estèticament en les parets de l’espai expositiu. Pensen que amb tan sols dipositar el seu “art” serà fet suficient com per generar el diàleg amb l’espectador. I no és així ni de bon tros.





Una exposició no ha de ser mai una suma d’individualitats (quadres) i sí com una petita història en la que a més de la correcció ortogràfica (tècnica), existeixi un ritme sintàctic adequat (muntatge) que permeti enlairar el relat (concepte) amb la suficient coherència com per provocar l’atenció de l’espectador i que no faci que la seva mirada simplement rellisqui per damunt les obres i si que en canvi es deturi davant elles a la recerca del misteri que tota obra d’art , si és que es vol considerar com a tal, ha de posseir.

No succeeix això en aquest cas on ens trobem formalment amb una mostra curulla d’obra , -en sobren com a mínim una tercera part-,  disposada de forma que sembla aleatòria o casual, sense que les obres estableixin nexes entre sí , el que la fa absolutament bigarrada i amb una clara sensació d’enfarfegament .  Tot en un muntatge pla, d’aquells que no ofereixen , no punts i a part , ans tan sol algun punt i seguit, per a que l’espectador pugui “respirar” i digerir conceptes.  Tot això, i molt especialment l’aiguabarreig de formes i conceptes , converteix la mostra quasi en una col·lectiva, definició que resulta enormement preocupant.





Matalonga  diu que vol cercar l’essència de les ciutats mitjançant colors i textures i així aconseguir  reflectir “el simbolisme del poder de les ciutats medieval a les ciutats actuals”. Frase que és subtítol del genèric que és “Ciutats medievals”. Hi ho fa, segons ella mateixa, mitjançant uns paisatges abstractes de caire metafísic. Però aquestes intencions no son reeixides justament de nou per la dispersió conceptual del presentat.

I és així ja que el presentat no ofereix cap misteri. Justament la intenció temàtica sembla hauria de convertir  cada obra en un interrogant que neguitegés intel·lectualment a l’espectador alhora que es sentis tranquil·litzat per el concepte visual. Però res més lluny d’això. Passejar-se per l’exposició es trobar-se, ara amb un treball que crida l’atenció per el bon ritme, per un acurat treball cromàtic en moltes ocasions prou agosarat , i al seu costat una obra amorfa sense sensacions plàstiques de cap mena i que et preguntes el per què de la seva presència ja que distorsiona del tot el lligam del presentat. Tot en un dispersió que converteix en absolutament il·legible al global de la mostra.




És per això que penso seriosament que cal un replantejament absolut tant en l’aspecte formal com en el conceptual. L’ideari té el suficient atractiu com per aprofundir en ell, però fent-ho mantenint la llibertat compositiva i accentuant la rigidesa mental que permeti donar un eix unitiu al conjunt del presentat. Una tendència que sembla iniciar-se en algunes peces de la sèrie “topografies” que pot ser un bon punt de partida per a posteriors experiències.

“Ciutats medievals” , una exposició desafortunada malgrat algunes espurnes que ens indiquen que hi pot haver-hi molt més en el treball de l’artista, però que en el conjunt no pot superar la dispersió formal i conceptual d’uns treballs que , amb alguna excepció, no deixen petja.

(Les fotografies han estat extretes de la xarxa)



2 comentaris:

mer ha dit...

M'agradaria tenir una conversació amb vostè. Per saber el seu criteri artístic.I quina són les seves preferències artístiques. No se quina professionalitat disposa per jutjar amb tanta cruesa la meva obra.
Pot ser que la meva obra no sigui del seu agrat personal,cosa que puc entendre,però tirar per terra tot un treball i dir que la meva obra no té qualitat per exposar a la sala em sembla desmesurat i molt agosarat.

pere pascual "pic" ha dit...

Benvolguda Mer

No hi ha ni que dir que estic a la vostre disposició per parlar d’art quan i com vulgueu, però també us he de dir que no crec que la conversa servís d’alguna cosa. No veig en les vostres paraules cap mena d’intenció d’analitzar el vostre treball i sí en canvi d’excusar-se en la vàlua, poca, de qui les ha escrit per defensar el propi treball. Una defensa pròpia que tots hem fet moltes vegades.

Per el seu coneixement li he de dir que soc membre de les associacions catalana i internacional de crítics d’art. Que porto més de quaranta anys exercint la crítica d’art en els més diversos mitjans de comunicació del Maresme, que soc abastament reconegut en la zona i que formo part del Consorci del museu d’Art Contemporani de Mataró, col•lecció Bassat, amb qui m’uneix gran amistat personal i artística i també soc membre del Patronat del Museu del Càntir d’Argentona. Alhora he realitzat més d’un miler de presentacions, orals i escrites, dels mes diversos artistes de tota mena d’ismes, estils i tendències. I encara que no ve al cas li diré que l’abstracció és la meva lectura artística que més em complau.

Soc d’aquells que considera la crítica com l’expressió personal dels sentiments i coneixements d’una persona. Que la mateixa ha de ser sempre subjectiva i que serà el lector qui en la concordança o discrepància faci seu o no el comentari crític.

En aquest subjectivitat, l’exposició que vareu presentar al Col•legi d’Aparelladors em va sembla una exposició molt fluixa, de la mateixa manera que un temps enrere m’havia semblat magnífica la del comú amic Rafael Romero. I així ho vaig dir, explicitar i raonar.

Però les meves paraules son sols això , meves. Les podeu agafar i analitzar o deixar-les de costat i seguir tranquil•lament el vostre camí. Ni soc Déu ni ho pretenc ser. Però penso que reflexionar des d’una mirada aliena i desconeguda sempre pot valer la pena.


Atentament

Pere Pascual

perepascualpic@gmail.com