FALSIFICACIONS

A bon segur que la noticia artística de la setmana ha estat la detenció d’un galerista d’Olot, un marxant barceloní i un familiar de Tharrats , involucrats  en la venda d’obra falsa del desaparegut artista. La notícia crec que cal analitzar-la més enllà de la superfície dons ens parla , i ben clarament, de moltes coses.

En primer lloc cal observar que enlloc es donen ni noms ni inicials dels detinguts. Serà per raons de la presunció d’innocència diran uns, fet al que no estic gens d’acord ja que aquesta presunció d’innocència sembla difícil de provar quan han estat enxampats “con las manos en la massa” , i provoca en conseqüència una presunció de culpabilitat dels altres. No m’agradaria ser galeria d’Olot ni marxant barceloní amb uns quants Tharrats totalment autèntics ja que l’ombra de la sospita ja ha planat damunt seu.

Crec sincerament que s’han de fer públics els noms dels detinguts ja que son massa vegades en que els personatges repeteixen el seu mal fer davant el desconeixements dels resultats finals de les investigacions. Ahir era notícia amb imatge, el dia del judici no serà ni tan sols notícia.

El segon punt de reflexió és que l’artista falsificat sigui Tharrats. Habitualment les falsificacions sempre tiren per dalt. No és rentable falsificar bitllets de 5 euros. Tharrats és un artista reconegut , especialment per pertànyer al grup de “Dau al set” , encara que son molts que el consideren quasi un element aliè que sols era acceptat ja que era el fill de l’imprempter , i per tant sense ell no es podia tirar la revista. La seva pintura , amb les maculatures i el joc de tintes de clara influència gràfica, és sens dubte la de menys valor dels components del grup , d’aquí la seva presència en el món comercial de l’art català sovintejant les seves pintures i l¡obra gràfica de la que, com no, n’era mestre.

Apostar per falsificar Tharrats és indicatiu de dos fets . En primer lloc de la crisi econòmica. La seva existència provoca que no hi hagi diner en el mercat per adquirir obres d’alt nivell ( quant de blanqueig hi ha hagut mitjançant l’art) i per tant el mercat es dirigeix a un nivell mig en el que encara és possible l’adquisició d’alguna obra d’algun reconegut artista. Un mercat dirigit a gent que desconeix del tot el camp artístic comercial ja que avui en dia les subhastes presentes veritables “gangues” que un aprofitaria ràpidament si disposés de  cash.

L’altre està en la incultura artística general. Qui conegui l’art català sap abastament que Tharrats va realitzar la seva darrera exposició l’any 1993 i va morir el 2001. En aquest període la seva obra va ser quasi inexistent ja que patia d’una malaltia tipus Alzheimer o demència senil que l’impedia treballar. A més , a poc de la seva mort van aparèixer un munt d’obres seves ja que és vox populi que davant la impossibilitat de vendre les obres de gran mida , l’entorn familiar es va dedicar a esquarterar en porcions aquells treballs per poder-les introduir en el mercat  en mides més comercials.

Però la reflexió més intensa està en l’aprofitament per part dels tramposos del desig de certa gent de lluir de certes possessions. A Mataró tots sabem l¡’anècdota d’ allà els anys 90, d’ un reconegut advocat que lluïa en el seu despatx d’un Miró fals que l’hi havia “colat” un soci. Ell ho sabia i quan algú coneixedor del fet li comentava , sempre responia que ell no el trauria d’aquell indret de privilegi. Si ho faig, raonava, o diran que soc un ruc al que han enganyat o que estic arruïnat i me l’he hagut de vendre. O sigui...

Per acabar, em sap greu que la trampa hagi estat amb Tharrats amb qui havia mantingut una bona relació. A finals dels 70 va exposar a Tertre. Allà el vaig anar a  entrevistar i en acabar va dir dos coses. Una va ser felicitar-me dient-me “segueix per aquest camí”. I l’altre va ser dirigir-se a Nico del Rio per dir-li que al final de l’exposició una litografia era per a mi. Així disposo d’una magnífica lito de la sèrie lunar, de les més interessants que va realitzar.

Igualment disposo d’un petit col·lage personalitzat ( veure imatges) que em va regalar mitjançant Lolett Comas , bona amiga seva i que es va afartar de vendre Tharrats a Mataró i rodalies ( tots absolutament autèntics).

L’art de nou involucrat en un tèrbol affaire. No deixa de ser curiós que mentre ningu compraria un cotxe de gamma alta per quatre euros si ho fa amb l’obra d’un reconegut artista. Això es defineix com incultura, ni més ni menys que el fonament essencial per a poder efectuar qualsevol estafa. És a dir, com ara mateix.