BON NADAL 2015. L’ORB

Vagi en aquestes festes de Nadal, el meu desig més gran de felicitat personal i creativa per a tothom, en especial per aquells que d’una o altre manera conformem allò que en podríem dir la gran família de l’art.

Enguany l’obra escollida no podia ser altre que “L’orb” , l’esmalt de Mariano Andreu, considerat l'esmalt més gran del món, que es troba en els magatzems del Museu de Mataró després d’haver presidit durant tants anys l’entrada a la sala d’exposicions principal. Una tria obligada com homenatge a l’artista mataroní ja que en el 2016 commemorarem el quaranta aniversari de la seva mort. “L’orb” és una obra que justament va merèixer ocupar la portada de l’edició de Nadal de 1941 de la prestigiosa revista francesa “L’illustration”.

“ És una peça en relleu de gairebé 3 metres d’alçada de coure  esmaltat, una joia gegant d’aspecte imponent, inquietant i misteriós, amb una densitat cromàtica i una estètica que no deixen indiferent, entre el refinament i la monstruositat. 

El títol és ambigu, l’Orb, tot un misteri que podria remetre a la representació del món, però que en aquest cas fa referència al cec, la figura masculina que centra la composició. Està flanquejat per dues dones, una maternitat vestida i una representació de la bellesa, nua i sensual. El sol, la lluna i la garlanda que tanca el conjunt acaben de completar una peça que vol simbolitzar la vida, amb referències moralistes com si fos una mena de vanitas barroca i que podria tenir també altres connotacions més personals de rebuig a la sexualitat i al plaer. 

Una fotografia conservada al MAC acaba d’aclarir el procés de confecció de la peça i apunta a la possibilitat de col·laboració entre els dos artistes. Es mostra una imatge de taller, amb Smith i Andreu disfressats de dona i al fons un relleu de grans dimensions d’una figura femenina que sustenta una criatura. La peça es pot identificar com a l’original en fang d’una part de l’Orb, en la seva primera fase, amb les figures nues abans que l’artista modelés els vestits, tal i com marcava l’ensenyament acadèmic. 

La qualitat del modelat i el fet que a la fotografia apareguin tots dos podria obrir la porta a que Smith va ajudar al seu amic a modelar la peça. Smith era un escultor molt dotat i d’Andreu no es coneixen altres exemples. Posteriorment Andreu la passaria a planxa de coure i l’esmaltaria, amagant en part els detalls escultòrics que quedarien desdibuixats sota la capa del dens esmalt de meravellosos tons cobalt ultramarí, suaus  turqueses i iridescents tornassolats”. 

Aquest magnífic escrit manllevat del Museu d’Art de Cerdanyola ens serveixi de recordatori documental per a tal de reclamar que en aquest proper any de 2016 i com a recordatori de l’artista, sigui retornat al seu lloc de privilegi en el hall d’entrada del Museu de Mataró.

ROIG I NEGRE. PERECOLL

Diuen, i jo hi estic d’acord, que els temps de crisi comporten una màxima creativitat. Que els artistes, deslliurats de la dolça esclavitud que significa una manera de fer de venda segura o possible, encara que pugui provocar-li dubtes en el sentit interior de l’art , posats a “no vendre”  lògicament prefereixen realitzar treballs que els complaguin i en els que sentir-se realitzats que no pas mantenir la falsedat de l’ofici comercial. És doncs el moment del risc i l’aposta agosarada.

Però a més penso jo que implica també la tornada a l’arrel i al concepte primigeni de tot creador, en quest sentit tantes vegades repetit també de que en realitat l’artista “realitza” sols una obra en la seva vida de la que cada quadre, cada escultura, cada peça son sols un paràgraf i cada època, un capítol.

En Perecoll sempre diu que ell no és que estigui en crisi , és que la crisi ja forma part d’ell de manera substancial. Unes vegades apretant més, altres menys i amb algun miratge passatger, defensa , i amb molta raó, que l’artista està en crisi permanent , la de la creació i la més complexa del comerç i que davant d’aquest fer sols hi ja una possible sortida, o una manera d’apaivagar-la, que no és altre que el treball.

I és en el conjunt d’aquests paràgrafs amb els que crec s’escriu de manera ben adient aquesta , per alguns nova aposta, que Perecoll presenta ara al Museu del Càntir.

Si volem definir el treball plàstic de Perecoll sols ho podem fer amb una paraula: “volum”. Ja sigui pintura, joia o escultura, l’eix del concepte rau en el volum al que sap acompanyar d’un complement de mobilitat i ritme que el converteix en vital. Un volum dinàmic que li és personal i dona sentiment al seu fer.

En Pere però porta més de trenta anys entestat en la lluita personal amb el negre sobre negre. I aquesta lluita , amb la saturació per el pas del temps, té dos problemes. Un , que els començaments van ser tan esplèndids, tan impactants , que després de la Pia Almoina, costa superar aquella fita. I en segon lloc que la repetició i certs camins encetats per l’artista dilueixen els dos conceptes essencials abans esmentats i comporten una davallada artística encara que curiosament la dulcificació del treball pugui encisar encara més a l’espectador de no moltes preocupacions plàstiques.

Dos raons ben conegudes per el creador que per això de tant en tant retorna i reprèn els orígens com si fos per agafar una nova embranzida. Això és ni més ni menys el que s’evidencia en aquest “Roig i negre” que ens ofereix ara a Argentona. De nou en ell  retrobem els seus estilitzats i complexes personatges, establerts en la solitud, el grup o la multitud que en certa manera semblen interrogar-nos en relació als moments actuals. Torna el Perecoll social, l’artista sensible que es sensibilitza per les injustícies i que ara ens copeja amb les pasteres i les mirades anhelants dels seus protagonistes.

Un retorn que a més vol endurir, i per això s’oblida del paper i l’aiguada que havia emprat en moments parells per enfrontar-se a l’estímul més potent de l’acrílic i la superfície rígida. Que s’oblida dels blaus i verds d’altres temps per potenciar la disjuntiva amb aquest roig i negre de fàcils, clares i contundents segones lectures.

Tot , en un conjunt homogeni, vibrant, presentat amb l’elegància habitual de l’autor, vestit amb un emmarcat fet a mida en cada cas, per aconseguir així una atmosfera que permeti assaborir fins el darrer detall de la seva intencionalitat pictòrica.

Un pas , aquest de Perecoll que crec és molt important per desenganxar-se en part de l’esclavitud del negre. Una concepció en la que caldrà aprofundir però de la que estem segurs sortirà una de les etapes més pròsperes de la seva creació.

Per a un, aquesta mirada de Perecoll no ofereix dubtes, ni més ni menys que per això era la dominant en l’elecció que varem fer per “Tempus Fugit”. Una certesa que estic convençut romandrà també en el pensament d’aquells que acceptin el consell de visitar aquesta interessant mirada a l’essència més íntima de Perecoll.

Felicitats.

UN ERROR MÉS. I VAN ....

Aquesta imatge correspon a la reproducció en el catàleg de la primera obra que un troba en acostar-se a l’exposició “El punt sublimat” a Can Marfà. Com poden veure és una obra prou interessant, però com també poden observar està atribuïda a Lluís Terricabres “Terri” quan qualsevol que tingui una petita idea de l’art plàstic a Mataró pot observar que no és d’ell i sí de Joaquim Bartra.

Una errada podeu dir, com m’han dit avui el regidor de Cultura i gent del Museu quan els hi fet notar, però és obvi que és molt més. Qualsevol que conegui el fer de Terri mai podrà identificar una obra com aquesta com de la seva autoria. A més, si hi ha desconeixement hi ha un detall tan senzill com la signatura. Terri signava amb majúscules i lletres soltes com una obra de Terri uns metres més enllà així ho corrobora. Llavors, com és possible que passi això?.

La resposta és tan senzilla com òbvia, i és la que denunciem de fa temps que no és altre que, per un cantó hi hagi el menysteniment absolut, - no em cansaré de dir genocida -, que té el Museu envers la plàstica i per l’altre , que és més perillós encara , el desconeixement de la realitat actual i històrica de l’art mataroní. Estic convençut que ningú del Museu coneix el fet artístic de Joaquim Bartra.

I ara que?. Òbviament cal canviar la cartela, però també cal refer els catàlegs i col•locar , si més no, una enganxina en els catàlegs, per a fer , al menys, que la documentació que quedarà sigui correcta. Ho faran?. Jo en tinc molts dubtes vist les errades constants i permanents del Museu en tot el que pertoca a la plàstica mataronina i a la seva història. Sigui com sigui, estarem a l’aguait.

Però aquesta nova gota contra la plàstica mataronina penso que és la que fa ja degotar el got. Fa dies ja ho reclamava, però ara encara més. Sr. David Bote Paz , alcalde Mataró, convoqui una reunió urgent amb Cultura i els artistes mataronins per acabar d’una vegada i per totes d’aquest menysteniment. Crec que és tan imprescindible com de justícia.

RICARD JORDÀ. RECULL VITAL

Traçar les ombres transparents damunt l’arena.

Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no

l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les

escates del peix que remunta el riu de la llum,

la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

Joan Navarro ( O: Llibre d’hores)

En un món de l’art com l’actual en el que tot sembla valer, el fer creatiu d’un artista com Ricard Jordà és rara avis. Quan sota l’aixopluc d’una pseudo modernitat canviant a diari, l’art sembla variar el seu rumb al més mínim senyal d’una falsa contemporaneïtat que bufi, trobar-se amb algú fidel a si mateix i fidel a un concepte creatiu que vagi més enllà de la bellesa o la fatuïtat intel·lectual, sempre és d’agrair.

De sempre, deixant de costat el temps de les beceroles artístiques que per el pas del temps a bon segur ni ell mateix recorda, Ricard Jordà ha entès que la pintura és un quelcom més que un punt actiu de plaer estètic i/o plàstic. Ha entès que cal anar més enllà en la recerca de que tot treball generi en l’espectador, a més d’un impacte visual, plaent o no, un neguit interior que li provoqui la reflexió i/o el dubte.

L’essència de Ricard Jordà està en la vida mateixa. Una vida que sempre ha viscut en plenitud  i a voltes depassant-ne límits. I aquesta vitalitat personal la traspua de manera aclaparadora a la seva obra, potser en el convenciment de que en ell, vida i obra conformen un tot absolutament indestriable.

I tots sabem el que és la vida. I el que la mateixa comporta: Passat i futur. Alegria i tristor. Amor i desamor. Companyia i soledat. Vida i mort. Però a més d’aquesta vida personal existeix un entorn social que ens envolta i del que de cap manera podem defugir . La vida de les injustícies, la desigualtat, dels poders fàctics i dels econòmics. La vida dels pensaments totalitaris, religiosos, de la violència que de tan propera, a voltes ni la percebem. La vida d’aquells que quasi no en tenen.

I és aquí on Ricard Jordà ens fa demostració aclaparadora de la seva potència creativa. Sense menysprear de cap de les maneres la bellesa (quan contradictoris poden ser els seus conceptes) , no es capfica en ella i sí ho fa cercant el retrat crític i punyent d’aquesta vida i aquesta societat a la que no acaba de comprendre i no vol acceptar per que va en contra dels seus principis bàsics en una ètica social.

Avui aquest “Recullsl” que ara ens presenta és la més sincera de les seves confessions artístiques públiques. Nu com va néixer, i nu com morirà, Jordà proclama en la seva nuesa el seu sempitern esperit d’artista i d’home vital i crític amb el món que l’envolta. I ens convida a acompanyar-lo per a tal de perseguir “aquella llum que ja no és llum en dibuixar-la”.

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, tardor de 2015

(Escrit per el catàleg de l'exposició "Reculls" , mostra retrospectiva de caire antològic de l'artista Ricard Jordà que s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró)

CONTINUEM ....

Aquest bloc ha estat deturat durant més d’un més, un fet que no havia succeït mai en els seus més de nou anys d’existència. Si volguéssim dissimular diríem que ha estat en standby, però no ha estat el cas. El blog ha estat a l’UCI i quasi amb un encefalograma plà molt proper a la seva mort definitiva.

No puc ni vull negar que la visita a l’exposició inaugurada a Ca l’Arenas em va deixar KO del tot. Son uns anys que un ha viscut en primera persona, que els coneix potser com pocs degut a una ubiqüitat molt plena que m’ha permès tenir-ne un coneixement força exhaustiu. I és clar, el que allà s’explica poc té a veure amb la realitat. I el pitjor de tot, és tant alt el grau insultat envers el fet per els plàstics mataronins que un en va sortir amb un mal cos que encara dura.

Però passaven els dies i la postura dels artistes era tan indiferent,  rastrera, llepaculs, com si allò , que és el que passarà a la història, no anés amb ells, que per primera vegada , en el que això pertoca, vaig fer cas dels que més m’estimen i entengués que potser ja n’hi havia prou de fer de Pepito Grillo i que “con su pan se lo coman”.

Ha passat un mes i res ha canviat i per tant el blog anava a la mot per inanició, tot just fins aquest cap de setmana. La raó?. Gegantina i senzilla a l’hora.

En els darrers dies han coincidit les inauguracions de dos artistes importants: Ricard Jordà i Albert Alís. Dos artistes amb dues exposicions especials. Ricard Jordà a Aparelladors presenta una retrospectiva de caire antològic , cinquanta tres anys de carrera, substituint a l’exposició que li van negar ,quan ja estava compromesa, la Fundació Iluro i el Museu de Mataró. Albert Alís exposa a La Destil·leria després d’un grapat d’anys sense fer-ho a la seva ciutat i després de triomfar amb el cartell de Santes ( i com bavejaven Govern i els de Cultura). És a dir , dos grans exposicions de dos artistes dels grans i per tant d’obligada presència institucional.

Vostès van veure a algú del Govern, de Cultura?. No s’esforcin a recordar , en cap de les dues inauguracions , plenes a vessar per cert, ningú del poder, de l’oficialitat en una més que bufetada, una pixada a la cara de la que en son obligades disculpes públiques.

Si a això hi afegim la bufetada personal en veure que el catàleg de Tempus Fugit no està en l’indexat de les Biblioteques Públiques on sí hi son la resta de les publicacions que genera Cultura i la Bassat, m’ha revoltat del tot i he dit que potser cal tornar i fer-ho, no per defensar als artistes , que per el vist no s’ho mereixen, si no simplement per deixar constància d’una veritat , la del dia a dia artístic de la ciutat. Per fer avinent a la xarxa les exposicions i el fer dels artistes que son els que en realitat conformen allò que diem Art i que plau a molts més dels que a priori pensem.

Per ells , i ara lliurat ja de qualsevol lligam interior que pogués portar, reneix a partir d’ara mateix un nou Transport Públic.

Esperem que sigui a fi de bé.