dijous, d’octubre 22, 2015

ROVIRA BRULL i MATARÓ



Can Caralt, la seu del Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres acull en aquests dies una mostra retrospectiva que ens retroba amb l’obra de Josep Mª Rovira Brull als quinze anys de la seva mort. Una mostra excel·lent que no sols ens permet recuperar el bon fer de l’artista, ans va més enllà aprofundint en camps menys coneguts, artísticament parlant, com ho son el camp de la il·lustració de llibres , el del dissenys gràfic i molt especialment el de la publicitat. Això per no parlar de la seva mirada escultòrica o l’escollida tria del seu llegat pictòric.

Una exposició magnífica que honora a l’artista i a l’indret que l’acull i que de pas marca un nou solc en la mala relació entre el seu llegat i la ciutat que l’acollí, Mataró, que no va tenir a bé enviar a ningú, ni del Govern ni de Cultura , a representar-la oficialment.

Em sembla que son escassos els dubtes de que la icona artística de Mataró és l’escultura “Laia l’arquera”. Qualsevol enquesta estic convençut que així ho demostraria. Però lamentablement també estic convençut que qualsevol enquesta seriosa indicaria el desconeixement abundant del nom del seu creador, i un desconeixement  encara més gran del seu fer. Fa uns dies en vaig ser-ne testimoni davant d’alumnes que estan acabant el batxillerat artístic a la nostra ciutat.

Josep Mª Rovira Brull va fer una tasca de vàlua incalculable a Mataró. Tant per el seu fer artístic com per la seva ingent tasca pedagògica,  com per resituar el pensament artístic de la ciutat en uns nous indrets de modernitat, trencant el classicisme imperant en ella. La resposta de la ciutat va ser en bona part positiva fins en el darrers anys de la seva vida en el que hi va haver un evident assetjament oficial al seu treball.

Se li va oferir inaugurar Can Palauet, però a pocs dies se’l va obligar a compartir espai amb C.Pazos, en una rastrera venjança de Cultura per antics temes del PSUC, fet que per poc inhabilita la inauguració. En el cas de la Laia, paga la pena veure les fotografies de la inauguració per a observar les significatives absències. Discreció en la seva mort i punyalada vergonyant amb l’homenatge que en el desè aniversari de la mateixa, Cultura de la mà de Sergi Penedès li oferí en territori comantxe (Can Xalant), que acabà quasi com el rosari de l’aurora.

Ara, passats quinze anys , és obligat el retrobament. No pot mantenir-se l’oblit i el menysteniment de la ciutat vers l’home i l’artista. Una exposició com la que ara s’exposa a Llavaneres s’ha de poder visitar a Mataró, ampliada en la mesura del nou espai, i amb ella oferir la possibilitat als mataronins , els que el varen conèixer i als que no, a retrobar-se amb el fer d’una artista excepcional.

A la mort d’un artista tots caiem en el tòpic de que els artistes no moren mai ja que es perpetuen amb la seva obra. Però per que sigui així cal que la mateixa estigui a disposició del públic. A Mataró no passa això. Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Comabella, Viada ... de cap d’ells és impossible poder veure , mostrar i ensenyar el seu treball. Cal refer la situació. I ara , amb Josep Mª Rovira Brull podem fer la primera passa.

L’art, la cultura i la ciutat no es pot permetre aquest oblit que tant mal ens fa a tots i que tan malament deixa a aquells que han de tenir cura del respecte a qui tant va fer per a la mateixa.


(Escrit publicat avui mateix al capgros.com en les seves columes d'opinió)

 


diumenge, d’octubre 18, 2015

JOSEP Mª ROVIRA BRULL. L’ART VERITABLE



La veritable obra d’art pertany al temps real,
a la seva època i a la nostre,
és a dir, a la seva presència davant nosaltres.

                                                ANDRÉ MALRAUX.


En uns temps convulsos en el polític i el social com son els actuals, és de lamentar que els artistes semblin haver perdut la seva capacitat crítica i motivadora front l’espectador, amb un art que a més de desenvolupar les seves característiques estètiques i plàstiques sigui capaç de generar interrogants a la recerca de la veritat davant de la  multiplicitat de preguntes que la complexa societat genera.

Avui l’art sembla immers en una bombolla en la que el banal domina. Una banalitat filosòfica quan ens enfrontem a certes propostes contemporànies més fonamentades en el que haurem de definir com boutade  creativa que no pas a un anàlisi contundent de la realitat. Però al seu costat existeix també un fenomen de caire esteticista que troba en la bellesa l’única raó de la seva creació. I més enllà un munt de “famílies” i opcions , incapaces totes elles d’establir un idioma comunicatiu capaç de produir una resposta en el social, que és just el que precisa la societat i exigeix l’art si l’establim en el seu veritable concepte, raó i causa.

Per això és molt bo que el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, ens presenti una magnífica mostra de caire antològic que ens permeti retrobar-nos amb el creatiu fer de Josep Mª Rovira Brull, aquesta artista barceloní de naixement però mataroní per adopció i creació, que ja fa quinze anys ens va deixar. Un veritable artista capaç eternament de preguntar i preguntar-se, en relació a la societat i la vida.

L’espai de Can Caralt ens permet acostar-nos a la seva mirada iniciàtica retrobant-nos amb paisatges i il·lustracions que marquen les seves beceroles. Podrem extasiar-nos en la descoberta dels seus treballs publicitaris d’un nivell i qualitat importants que mantenen una vigència conceptual i comunicativa absoluta. I com no, podrem endinsar-nos en el camp plàstic que li va permetre a Josep Mª Rovira Brull expressar de manera contundent la seva mirada dolça, crítica, dura , irònica , cínica i fins i tot malèvola, envers el mon que l’envoltava i les seves circumstàncies socials i polítiques. I fer-ho amb gosadia, llibertat i criteri.

Establert en una mirada analítica, moblat el seu pensament amb un bagatge cultural que dona fonament a les seves reflexions i dotat d’uns coneixements tècnics que li permeten estructurar visualment de la manera més adient la seva obra, el treball de Rovira Brull s’estableix amb l’home com a protagonista , i totes les seves conseqüències vitals , polítiques i socials com essències per a la seva polimòrfica mirada.

Els seus treballs, establerts en l’anomenat realisme màgic, li permeten reflexionar amb intensitat en relació als difícils temps en que li va pertocar viure. Una mirada lúcida i intel·ligent ,adobada a més amb una potència visual impactant que accentua de manera potencial la força del seu missatge.
Un missatge que romandrà permanent en el seu fer, encara que la visió exterior davalli en intensitat amb el pas del temps per endinsar-se en una poètica naturalista amb la que manté igualment la seva permanent crítica social.

Josep Mª Rovira Brull és artista en el seu concepte més intens. Ho és en el fons i en la forma, però també per la seva trajectòria formativa i educativa i per la transcendència vital de la seva obra i el seu missatge, que van molt més enllà de l’escultura de Laia l’arquera , esdevinguda icona de la ciutat que l’acollí.

André Malraux ens parla de la necessitat de que el veritable art pertanyi al temps real. Un fet que es fa avinent en totes i cadascuna de les obres presents en aquesta exposició. I no podia ser menys tractant-se Josep Mª Rovira Brull, un gran i veritable artista del que seria imperdonable l’oblit.

Pere Pascual
Crític d’art.

Escrit per el catàleg de presentació de l'exposició "Rovira-Brull. retrospectiva 15 anys després" que es celebra a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, fins el 22 de novembre de 2015




dijous, d’octubre 08, 2015

SANT LLUC 2015 ( i VII )




TOMAS SAFONT TRIA.- Instal·lat de fa temps en la figuració, que no realisme, de caire fauvista, l’autor descarrega tota la seva pulsió creativa amb unes obres intenses, de gran atractiu i bellesa si entenem la mateixa no com un fet estètic formal i temperat i sí com la perfecta expressió de la translació creativa de la sensibilitat de l’artista. Curulla de color i intensitat , la seva és una de les obres a remarcar en la col·lectiva tal i com succeeix en les darreres edicions.

ALEX SALAS.- No sé si per deferència de país , l’autor no s’ha avingut a presentar la seva estilística habitual d’aquest art colorista i geomètric en certa manera dominat per la figura femenina i ha limitat la seva força a aquesta referència daliniana d’acurat formalisme i nul·la vibració. Una obra que no li serveix de carta de presentació ya que es troba ben lluny de la seva singularitat i que enganya al respecte de la seva vàlua.

LUCÍA SÁNCHEZ.- Habitual de la col·lectiva al costat d’unes presències fluixes amb obres de paisatgisme urbà, fa tres  temporades ens va sorprendre amb una interessant composició d’una zona ferroviària, al bell mig de la decadència i la vida activa. Ara la seva presència va per aquest costat però sense arribar ni de lluny al cert neguit que llavors ens oferia. Avui és una obra de la que es pot treure molt més suc doncs ha quedat en una expressió freda, distant i sense vibració, convertint-la en absolutament intranscendent.

VALENTINA SÁNCHEZ.- Si de cop i volta l’obra que ens presenta l’autora desaparegués per qualsevol causa de la col·lectiva cap visitant repetidor la trobaria a faltar, - ni per a mal ni per a bo -,  el que seria mostra fefaent de la intranscendència de la mateixa. Ni bromal, ni conceptual, ni tècnicament hi ha el punt que ens motivi a deturar-nos davant d’ella el que demostra el seu escàs interès.




JORDI SANTAMARIA.- De fa un temps que l’autor sembla haver trobat aquell punt creatiu en el que es sent còmode, que li permet expressar de manera ben adient els seus neguits creatius, i que a més a més serveix per contactar amb el públic que es troba ben gust amb el treball que se li presenta. Amb una estètica que “moscardoneja” , i així ens entenem tots, l’artista però saps capgirar-la cap al seu punt de mira amb resultats ben correctes i absolutament agradables.




JOSEP SERRA.- Si en l’entorn hi ha un artista inconfusible en el seu sentit creatiu aquest és Josep Serra. Establert de manera permanent ( i que duri) en l’expressionisme abstracte, desfermat absolutament en el seu sentit creatiu en el que hi creu profundament i al que no marca cap barrera, la seva obra s’estableix en el teòric maremàgnum de gest, ritme i color, que en les seves mans es recomposa en una complexa melodia en la que l’equilibri i la bellesa dominen  per seduir a l’espectador d’ulls oberts que e sent abduït per el nivell del presentat.

JOAN SERRAT.- Fidel a si mateix i a l’art primitiu, de nou ens presenta una mirada als nostres ancestres, en aquest art que és difícil de qualificar com a tal , i sí més una mena d’aplicació creativa per a reviure plàsticament l’antigor. Un altre cas de la necessitat de fer dicotomia entre pintor i artista. I penso que queda ben clara la meva opinió.

JOAN SOLÀ.- Si hi ha cosa difícil de fer és un bon retrat i més encara si es tracta de realitzar-ho en tractament escultòric. Ho és tant per l’obligació d’una semblança física , fet difícil de per se, com per el més important, la seva semblança vital: el rictus, el somriure , el posat... Un conjunt que no acaba d’aconseguir en aquesta ocasió l’escultor, malgrat l’ortodòxia amb la que ha dut a terme el seu treball.

JORDI TORRENT.- L’habilitat al poder. Provinent de la ràpida, allà va saber entendre que en un munt d’obres cal saber trobar el punt distintiu per cridar l’atenció, accentuar-lo i envoltar-lo d’una resta que no el perjudiqui. Després , en el moment de la creació pictòrica , ha fet una translació a la que ha afegit el ritme, el gest i color com elements per satisfer a primera vista  , encara que en un anàlisi més profund es pugui observar que es pot aprofundir , i força, per aconseguir una obra de veritable nivell.





PEP TREGÓN.- Conscient de que el material és tant sols mitja i l’important és el resultat i el missatge, Tregón juga amb la ceràmica que tant bé domina per realitzar aquest exercici pseudopictòric com en la passada edició ho va fer en el camp escultòric. Destre en el fer, amb una clara intensitat de reflexió en el pòsit de la mirada, la seva obra és veu amb interès però potser li falta un puc d’acidesa per aconseguir crear la motivació suficient com per establir personalitat pròpia.

PAU VIADER.- El dibuix a la ploma portat al paroxisme de la realitat, mantenint la tradició catalana del dibuix de camp com fidel ,per no dir exacte, reflex de la realitat. Dibuix fidel per a una fidelitat d’uns setanta anys de pràctica , per tant, silenci i respecte.

MONTSERRAT VILATERSANA.- Sempre m’ha sorprès la gosadia dels aprenents que es llencen sense por al camp de la figura quan aquesta és a bon segur una de les parcel·les pictòriques més difícils de dominar ja que precisa d’una bona qualitat tècnica i conceptual, i a més a més cal tenir en compte que l’errada és fàcil , i s’evidencia amb facilitat. Però malgrat tot allà es llencen amb resultats tan fluixos com el cas que ara ens ocupa.




CRISTINA VILLA.- Que la fotografia és un art plenament assumit en l’art contemporani ja és una evidència per a tots. I si això és així és mercès a la gran qualitat dels professionals i el fet de que alguns d’ells intenten realitzar una creació que depassi el purament fotogràfic per esdevenir art en estat pur. Es plantegen l’obra com un treball creatiu en la que la fotografia és simplement mitjà tècnic i mai finalitat. Cristina Villa n’és un d’aquests més interessants artistes capaços de confegir obres de tant alt nivell i capacitat creativa com la que ara ens ofereix i que esdevé del millor de tota la col·lectiva.

(Les fotografies han estat manllevades del web del Sant Lluc)




dimecres, d’octubre 07, 2015

SANT LLUC 2015 ( VI )





FRANCISCO PADILLA.-  De nou reincideix  en l’estilística que el convertia en els darrrers Sant Lluc en l’artista  sorprenent i desconegut que apostava per aquesta pintura de caire humanístic amb una clara arrel de còmic, però amb una certa intencionalitat social. Enguany aposta per un semi autoretrat en el que manté el seu estil propi com demostrà en la darrera Biennal Torres Garcia. Un artista  peculiar que exigeix a crits una individual en que explotar de manera definitiva. Mentre esperem, deturem-nos en la seva obra que és del millor del presentat.





PARÉS DE MATARÓ.-  Que dir de Joan Parés que no sapiguem. Com sempre en el Sant Lluc es presenta en estat pur fent referència a qualsevol signe de mataronisme , en aquest cas homenatjant a Marcel Olm, en una clara definició del que per ell és l’art. Alegria, alegria.

ANTONI PÉREZ VALLS.- Divertimento escultòric amb una certa gràcia i correcció en la realització però mil vegades vist i que res aporta de nou en la individualitat. Potser si parlessim d’un conjunt hauriem de dir altre cosa però vist el vist , un somriure i prou.

PILAR PERICH.- Aquarel·la de tall clàssic i tradicional realitzada amb tota decència d’afeccionat però llunyà al clímax creatiu que caldria exigir en una exposició que, com no em canso de repetir, hauria de ser d’artistes i no de pintors.



JOAN POCH.- Aposta en aquesta ocasió per la ceràmica i jo que me n’alegro ja que soc un dels convençuts que és en aquest art en el que desenvolupa millor les seves capacitats artístiques i creatives i en el que té estructurat un llenguatge personal més complex i assentat. Ho demostra amb aquesta bona peça que sense ser de les millors explicita de manera ben adient la seva força creativa i comunicativa.

ANTONI POUSACOMA.- Aquarel·la de caire realista en la vella línia que dominava fa molts anys. Exactitud, pulcritud, detall, en una estilística de desig perfeccionista que refreda el treball i el deixa com llunyà de la mateixa realitat que tan defensa. El desig de mimetisme li xucla l’ànima i que da en un etèri de fàcil oblit.



MANUEL PRIETO.- Aquests relleus escultòrics pictòrics son a bon segur l’espai en el que Manuel Prieto s’expressa amb més intensitat. L’obligació d’abandonar la tensió plana a la que tant acostumat està per la seva passió d’estampador, l’obliga a confegir una realitat diferent en la que l’anímic domina, com en aquesta enigmàtic torero sense rostre en la que la vestimenta s’erigeix en el punt d’atracció del fer i el concepte amb un bon resultat final.




ENRIC PUNSOLA.- L’Art és ofici i benefici. És tècnica i creació. En l’equilibri d’ambdues és quan s’aconsegueixen els millors resultats. Poc se li ha d’ensenyar a Punsola del camp de l’estampació i si a més té concepte creatiu matisat a bon segur per el munt de bon art que ha tingut a les mans o ben a prop, el resultat ha de ser plaent i satisfactori com aquesta obra que ara presenta plena de força i de musicalitat tal i com s’escau al seu autor.

ÁNGEL RODRÍGUEZ.- Exposicions com la Sant Lluc son camp abonat per el paisatge tradicional, per això sempre s’agraeix l’intent d’una nova mirada com és en aquest cas. Però l’enfoc és sols el punt de partida , cal estructurar i arrodonir el presentat fet que no succeeix en aquest cas amb evidents mancances en diferents camps d’allò que hem de considerar com composició i creació pictòrica.

ISABEL RUIZ.- Sembla trobar-se còmoda l’autora en el camp del moviment on li hem vist diverses peces com l’avui presentada. Un treball defensable en el seu nucli central, precisament per no caure en l’encartonament, però que s’escrostona en la zona ambiental massa sobreposada trencant el sentit unitari del conjunt.




ISABEL SABÉ.-  Després d’un temps de silenci torna l’autora a la vida artística pública incidint de nou en aquella abstracció amb la que ens sorprenia agradablement fa uns pocs anys. El treball ara presentat , encara que precisa d’una depuració per eliminar certes dissonàncies i conseqüentment accentuar la línia compositiva , presenta els suficients detalls com per pensar que hi ha un camí a seguir del que ara encara estem tan sols  en un modest inici.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Associació Sant Lluc)


dimarts, d’octubre 06, 2015

SANT LLUC 2015 ( V )


FRANCISCO HERNÁNDEZ  “VERGARA”.- Per alguns la pintura , l’escultura , el dibuix son coses del passat. Per que llançar-se a un difícil aprenentatge formacional si actualment hi ha mitjans en el camp de la informàtica que ens permeten arribar al mateix indret creatiu?. Si hi ha programes gràfics o impressores en 3D que ens permeten arribar al mateix punt final , o ves a saber si en aparença millor, qui ha de discutir el seu ús?. Si hem avançat i pintem amb acrílics i no amb oli, per que no emprar les eines que el progrés ens ofereix?. Aquesta reflexió és la que ens imaginem es pot arribar a fer aquest autor amb el que ell anomena “Art gràfic” del que ens dona fe l’obra presentada. Un bon tema a debat però que encara és d’un futur proper i no l’actual i queda clar en l’obra presentada , un poster efectiu però molt mancat de veritable acció creativa.




JOAN HORTÓS.- No puc , ni vull, negar la meva debilitat per el treball d’Hortós. La seva mirada dolça i alhora irònica, actual però kitsch, amb aquest accent constructivista “fallero” capaç de confegir conjunts creatius plens de llum i color i alhora de sensibilitat i intenció. Molt ben treballada tècnicament com sempre la seva obra és un puntual detall d’aquell art del que Ocaña en va ser mestre inigualable i Hortós un gran i digne seguidor.

LLUÍS JUVINYÀ.- Sens dubte l’obra més d’afeccionat de la col·lectiva i que ens fa pensar que si una obra com aquesta ha passat el tall com haurien de ser les que han quedat al carrer.




DANIEL LLIN.- Ja fa uns quants anys que l’autor sembla reptar-se a si mateix a la recerca d’un nou punt de vista a un fet habitual en el camp artístic i plasmat per infinitat de creadors. Avui ens ofereix aquesta mirada al taller amb model mitjançant l’hàbil situació d’un punt de mira enlairat al que afegeix un cert efecte d’ull de peix que dona a la composició un aire tancat enormement seductor. Si a més el conreu del conjunt és més que correcta i el cromatisme és capaç de conjugar la calidesa de l’entorn amb el punt de llum adequat, haurem de convenir que aquesta és un peça ben assenyada i de les que cal gaudir-ne en la col·lectiva d’enguany.

CARME LÓPEZ.- Anant a la seva Carme López ha abandonat ja la mirada provinent de la  pintura tradicional convencional per intentar una mirada més lliure i evolucionada. Evolució més que revolució que dona resultats que haurem de considerar impensables fa tan sols uns anys. A seguir.

EDU LÓPEZ DE HARO.- Obra formalment correcte que intenta en l’estructura de l’equilibri cromàtic i expressiu la creació d’un cert ambient entre màgic i inquietant que motivi la curiositat i a posteriori la connexi amb l’espectador. I el cert és que ho aconsegueix el que s’ha de valorar com positiu , però en canvi, si tenim en compte l’art que habitualment desenvolupa s’estableix un dubte que precisa definitivament d’una seriosa mostra individual per a ser resolt.

ANTONI LUIS .- Segueix l’autor en aquest retrobament interior amb els espais referencials del passat industrial de la ciutat. Si en altres anys el seu punt de partida era més interior jugant creativament amb la decrepitud i l’abandó a la recerca d’una lectura íntima i sensible d’un temps passat , avui en fa mirada en fora en un paisatge de caire urbà que malgrat la correcció es queda a mig camí en la lectura més emocional i perd per tant bona part de la vàlua i intencionalitat d’altres temporades.




MARGARIDA MARCH.- Aquesta gran esmaltadora adduïda de fa ja un temps per el gravat està en un moment de maduresa absoluta tal i com va demostrar en la seva darrera exposició a Aparelladors. Ara i aquí ens presenta un excel·lent treball que no assoleix però aquella excel·lència potser per el fet de no arrodonir-se del tot el ritme gestual  el que desfà en part l’equilibri formal del concepte de la peça. Malgrat això una peça molt interessant de la que cal fruir.




TONI MARTÍ.- Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.

IMMA MERINO.- De fa temps que Imma Merino es dedica a la figuració de caire realista en uns camins que podríem considerar fronterers amb l’hiper. Un camp difícil de conrear ja que s’ha d’equilibrar la fredor ambiental amb una certa passió interior. Un equilibri que no assoleix ni de bon tros en aquest cas amb aquest apunt de caire màgic simbòlic que s’estavella per massa costats tenint en compte el fer i l’experiència de la creadora. Molt fluix




CECÍLIA MORALES.- Quasi podríem repetir fil per randa el comentari que dedicavem a Margarida March ja que ambdós casos son paral·lels i arriben al gravat , i al gravat no figuratiu, des de la permanència durant molts anys en la figuració. I L’evolució és positiva , activa i amb desig de perdurabilitat. Aquí gest i color aposten al contrapunt per realçar el concepte primigeni , potent en el ritme i en la cridòria emocional.

MARIA OMS.- Si el Sant Lluc ha de mostraR el que es fa a la ciutat, els artistes participants han de ser solidaris i presentar una obra adient a la seva generalitat, un fet que no es produeix en molts, entre ells Oms. L’obra presentada, de caire il·lustratiu i a bon segur dintre d’un projecte coral, presenta una bona factura exterior però ni és representativa en l’individual ni significativa en el global, el que la fa far aïllat i per tant, esdevé desconeguda en una visita ràpida.




MIQUEL ORTEGA.- De fa un temps ençà que en Miquel Ortega està en una trajectòria ascendent en aquesta la seva passió tessèlica. Un camí que fa que les seves obres intentin cada vegada fer un pas més enllà. Una aposta amb resultat positiu en aquest “Bon vent” que presenta. Però les obres volumètriques, escultòriques siguin el material en que siguin creades , com a forma de volum que son precisen d’un entorn i un encaix en l’espai envolvent, circumstància oblidada en aquest cas. La fotografia de presentació davant d’un fons ens permet observar volum i detall unes condicions que es dilueixen en la realitat presencial, fet al que ajuda la monocromia de l’obra presentada quan és obvi que la mateixa exigeix una tensió visual en el que el contrast o el degradat resultaria molt més positiu que la decisió actual que afavorint el pla distorsiona el discurs i vulgaritza una peça que té en el seu interior moltes més possibilitats.


diumenge, d’octubre 04, 2015

SANT LLUC 2015 ( IV )

ROSA DARNÉS.- L’obra de Darnés és la que representa de manera més fidedigna la clau de volta de la discussió al voltant del caràcter del Sant Lluc. Obra digne en un entorn d’afeccionats però allunyada de qualsevol vàlua en el sentit d’un art més seriós. Pintura versus art. Per mi està clar que son obres que no haurien d’estar en un Sant Lluc però...



ORIOL DE LA HOZ.- Just el cas contrari en tot al comentari anterior. Per a molts visitants és una obra que se’ls hi ha “colat” al jurat , per a mi de les poques grates sorpreses de l’exposició, mantenint la línia dels seus darrers treballs. Encara que no és pas del millor que li he vist darrerament, la descarada contemporaneïtat amb aquest desconcertant idioma plàstic ens porta a un dels autors amb més futur de Mataró.




SANTI DOMÍNGUEZ.- La taca ha esdevingut de fa un temps l’eix creatiu de l’autor. Primer els animals, després la sèrie en relació a les històriques obres mestres i ara aprofundint ja per altres camins . Encara que en aquest cas tampoc és una de les seves obres més remarcables ( ai aquest fer dels artistes de no portar obres memorables per a la col·lectiva !) manté la seva identitat creativa i surt airós d’un aposta mimètica sempre difícil.



CARME FAGEDA.- Després de navegar en una certa desorientació creativa, Fageda sembla haver trobat en aquest peculiar geometrisme una forma ben avinent d’expressar les seves sensacions creatives. Un concepte que en aquestes “Adossades” accentua amb un geometrisme dintre del geometrisme, hàbil i atractiu a primera vista i interessant en la seva profundització. Un camí en el que cal seguir treballant i investigant.



MARIA FERNÁNDEZ CORTÉS.- Crec sincerament que el nivell d’aquestes “Sardines de la costa” son el ras més perfecte per a un cut off en la col·lectiva. Obra sense complicacions ni estètiques ni creatives , però realitzada amb habilitat conceptual i tècnica donant com a resultat una peça agraïda en el visual i amb els suficients detalls com per poder-se moure amb dignitat en el camp de la pintura comercial.

TOMÀS FILBÁ.- Aquarel·la que respon perfectament al ser del creador.

ALBERT GERONÉS.- L’aprofundiment de les beceroles està en la lletra de pal, i és en aquest indret en el que es troba aquest artista nouvingut. Coneixedor però de l’art des de l’altre cantó, aquest coneixement li permet estalviar-se moltes bajanades i acotar a una certa correcció els seus treballs, com és el cas. Ara però tot està en saber si el treball respon a una realitat creativa de concepte o sols a un exercici cromàtic visual.

TRINIDAD GÓMEZ.- Un altre dels casos de l’afecció al poder i de la boira auto crítica que crea la gosadia. La típica peça que mai passaria un tall si el ras fos qualitatiu i no quantitatiu.




JOSEP Mº GOMIS.- Hi ha autors que saps que rarament et fallaran. Potser els hi costarà sorprendre amb una bogeria creativa però el que fan, ho fan amb tota correcció. Gomis és d’aquests, però alhora intenta anar una passa més enllà. Afavorit per el desenvolupament tècnic amb la resina que li permet alleugerà treball i millorar textures, la seva obra ha gafat lleugeresa i modernitat , fet que s’agraeix i del que en surt amplament beneficiat.

MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- És aquest un dels habituals casos de pintor que segueix de manera mimètica , i a més amb convenciment , l’evolució creativa del seu mentor. Si en altres edicions el presentat eren uns paisatges més interioritzats ara el caminar deriva vers aquesta pseudo abstracció que ni domina ni l’afavoreix. I és que l’evolució sempre ha de ser personal i mai imitativa.



LLUCIÀ GONZÁLEZ VIZA.- Interessant el treball que ens presenta Llucià, un treball però amb una contradicció inherent com és la depuració, l’etern dilema de l’autor. Per un costat la reducció del cos escultòric al de la barnilla li dona un to de ductilitat i estructura etèria que l’embelleix i enriqueix trencant el ritme sincopat solucionant l’habitual “pes” dels seus treballs. La llàstima però és que la peça s’enfarfega a l’ajuntar els dos eixos, l’horitzontal i el vertical, convertint en una sola escultura el que en realitat , i de forma ben clara , en son dues. En la seva separació, i amb l’ajut d’un peu que alliberi en comptes de ser pesant, podríem dir que un renovat i positiu Llucià ens espera.


MARY HEREDIA.- Enfrontar-se a una sola obra sense cap mena de coneixement de l’autor és fer comentari de salt al buit. Heredia aposta per una abstracció que sembla viscuda i ho fa amb un agosarament cromàtic que intenta redireccionar amb línies i reduccions per equilibrar el treball total. El presentat està més enllà d’una obra de Fira al carrer però no acaba d’assolir plenitud d’obra d’exposició. Malgrat tot mereix un punt de confiança.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Ass. Sant Lluc)



dissabte, d’octubre 03, 2015

SANT LLUC 2015 (III)




MANEL CAMPAÑA.- Certament el color és un dels elements més difícils per trobar-hi la seva justa mida, principalment quan s’aposta per una paleta excessiva i fins i tot sobresaturada. En aquestes circumstàncies és fàcil caure en l’accent desmesurat i que l’obra s’ofegui en el marasme visual que el cromatisme crea. Això és el que succeeix en aquest cas en el que el cromatisme desvia la mirada de la intencionalitat pictòrica i vulgaritza un treball que més temperat mereixeria un altre tipus de mirada.

NÚRIA CANDAU.- Paisatge habitual, en una mirada habitual d’un pintor afeccionat habitual. 
Exemple clar del que no s’ha d’exposar al sant Lluc. Cal exigir art , no pintura arregladeta. Obres com aquesta , i altres de les mateixes condicions, son les causants de la davallada qualitativa de la mostra , i ves a saber sí del rebuig dels professionals a prendre-hi part.




Mº JOSÉ CARRASCO.- Les xarxes ens han permet veure darrerament diverses obres de l’autora amb un nivell ben valorable i estimable, per això ens sorprèn la seva aposta per aquest obra compendi d’altres sense un lligam ni real ni aparent. El matxembrat que presenta ens permet observar detalls que per si sols mereixen una obra però que es dilueixen en un tot divers i poc cimentat en un conjunt dispers davant del qual és fàcil passar de llarg.




MARTA CASAS.-  Correcció, fet que s’agraeix. Obra pensada i estructurada amb una finalització correcta. Sense cap mena d’escarafalls és un treball honest i suficientment plaent a la vista com per ser ben valorat.




JOAQUIM CIUTAD-VIU. Certament l’art és quelcom més que un divertimento i l’autor no ho viu d’aquesta manera. Totes les seves presències comporten aquest tarannà distés d’obres juvenils, veritables composicions geomètriques ben vestides amb un cromatisme primari que criden l’atenció però amb la circumstància de que aquesta és dilueix ràpidament. És com aquells xiclets de gust potent al començar però que en un no res esdevé insípid. Cal cerca més intencionalitat en el presentat per a ser mínimament valorable.




POL CODINA.- Lamentant-ho molt però Pol Codina està en un veritable atzucac creatiu. Avui de nou ens fa demostració magistral de la seva capacitat tècnica però el seu resultat és bocabadant en l’apartat d’ofici però sense ànima en el creatiu. On és aquell Pol dels esquelets marins, del peix de la Laietana,  de les gràvides , de... . No ho sé, però està lluny d’aquell creador per acostar-se a un fer  més acomodatici que no pas creatiu. L’ofici és molt però l’ànima és tot. Cal cercar de nou l’ànima per ser el gran artista que Pol Codina en veritat és.

ROSA CODINA FUSTÉ.- Afició, afició i afició. I en aquest camí detalls que l’honoren. Però cal més, però que molt més. És el que ja hem dit, hi ha obres, hi ha obres de pintors i el que cal son obres d’artista.

RAFAEL CODINA MARCH.-Fa ja uns anys que ens ofereix una aFinada mirada a un interior o a un paisatge viscut, amb una certa preferència envers un mirada al mar. Avui difereix en el presentat més en un aire ciutadà amb aquests diables que poc aporten. Obra poc definida , confosa i que no genera la lluminiscència que caldria esperar. Fluixa.



BENET COLL.- Pulcritud pictòrica per un magicisme massa formal. Quan es pretén fer reflexió d’aquest caire no n’hi ha prou en l’ús de quatre elements al cas, cal forjar un ambient ben estructurat en el que pugui recolzar-se l’imaginari a l’ús. Si no succeeix com en aquest cas en que el treball s’acosta més a un anunci de Halloween de Port Aventura que una seriosa reflexió plàstica i creativa.




MANUEL CONTRERAS.- Encara que dibuixant i pintor el veritable art de Contreras és la fotografia on desenvolupa a límit la seva sensibilitat. Ara en aquest sant Lluc ens presenta una acurada aquarel·la en la que a la tècnica pròpia li afegeix la concepció visual de la fotografia  en el que pertoca a ordre volumètric, espai de blanc, distribució de fugues, etc.., amb el que les possibles mancances plàstiques, que hi son , resten amagades sota un conjunt el suficientment hàbil en el visual com per obtenir un bon resultat.

BLANCA COSTALES.- Hi ha obres davant les quals simplement s’ha de dir No i aquest és un dels casos. Colors , geometries, figures,... per a un treball dolent en fons i forma. Mai hauria d’haver passat una selecció.

MARTA CUIXART.-  El problema de la figuració pseudo realista es que provoca una clara exigència de paral·lelisme amb la realitat i quan aquest paral·lelisme no apareix vol dir que el resultat no és reeixit. I si a més l’obra es perd en el que pertoca perspectives, proporcions, naturalisme i verisme, haurem de convenir que el resultat és més que fluix i que a bon segur el Sant Lluc no és pas l’espai més adient per aquest tipus d’obra.




MANUEL CUSACHS.- Que dir de  Manuel Cusachs que no estigui dit, i el que és millor, que no mereixi haver-se dit. En plena veterania , sucada per arreu de mestratge i gosadia, en Manuel es surt de mare i alliberant-se decideix tirar pel dret i fer allò que més li plau i complau, sense que ningú el pugui aturar.
I és clar, quan un és mestre , en sap per tots cantons, té unes mans que les mouen àngels i un cap dels millor moblats del camp plàstic, el lògic i natural és que ens pugui sorprendre com ho fa amb aquets treball escultòric de manipulació del treball natural tot seguin el camí que inicià en Tempus Fugit i que el convertí en revelació i estrella de l’exposició.