Fa ja un bon grapat d’anys que a la Riera de Mataró va existir un espai expositiu que malgrat haver passat sense pena ni glòria en l’obligat lligam que tot espai expositiu ha de mantenir amb la ciutat, si que va tenir la seva importància ja que en ell hi van haver un seguit d’exposicions que amb el temps han tingut transcendència per el d’iniciàtiques que van ser. L’espai estava en el que llavors era Edifici Repsol, que amb el temps va ser “Bazar el regalo” i ara jugueteria Drims. El gestionava la Fundació Mare Nostra i en ell vam gaudir per ex. dels primers treballs d’Eduard Novellas.
Allà ,repeteixo que fa molts anys (1997),
varem poder gaudir d’una magnífica exposició del que per un llavors era
barceloní, l’artista José Portilla. Era la seva una pintura paisatgística d’arrel
intimista en la que pregonava més una segona lectura d’emocions i afectes que
no pas en la recerca del vernís exterior d’aquella bellesa etèria que ràpidament
s’esvaeix.
José Portilla amb qui vaig mantenir un
seguiment en les seves exposicions barcelonines de fa ja força temps va
retornar a les seves arrels salmantines i des d’allà he pogut anar seguint els
seus èxits professionals que han vingut emmarcats en aquesta la seva habilitat
compositiva de confegir una obra aparent i atractiva a primera vista però
oferint alhora el pòsit d’una certa incògnita interior que obliga a capbussar-se
en la mateixa per aconseguir-ne el plaer comunicatiu pertinent.
Ara , de cop i volta i he de dir que
sortosament, Portilla retorna a la que va ser la seva terra durant 40 anys amb
una atractiva exposició al Museu del Càntir on fa repàs de la seva actualitat
més viva , en aquest concepte expressiu personal que sota un apunt figuratiu o
referencial crea una atmosfera personal en la que formes, textures , gests i
colors confegeixen un tot visual enormement plaent que manté una sòlida
estructura interior que dona força i empenta a l’obra, però que alhora pretén
anar més enllà en una comunicació visual atractiva i plaent que comunica
sensacions satisfactòries.
El mateix Portilla parla de mestissatge
en la seva obra, i així és. Per un costat tenim el color,mediterrani, atrevit,
dolç o agressiu segons conveniència, però sempre brillant, viu, seductor,
esquer per portar-nos a una textura viva, amb olor a temps viscut, a solituds
de camps de Castella, a un home sempre present malgrat la seva inexistència.
L’exposició de Portilla és
visualment atractiva però és precís no quedar-se aquí, hi ha força en el
concepte i a més encert en la realització, i una mirada interior que crec cal
valorar. Una obra ben feta per un professional honest qualificatius suficients
com per fer-ne recomanació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada