dissabte, d’abril 04, 2015

A QUATRE MANS: JOAN HORTÓS / ORIOL DE LA HOZ






Des de la seva inauguració que Agit Baqué intenta produir en la seva galeria un escaient destil·lat artístic. Algunes vegades li queda al punt exacte de comunicació ( Teresa Pera ), en altres fred , com amb la gent de l’Acadèmia de Barcelona, en altres exòtic o..., però el cert és que sempre cerca un coupage que tingui el tast el més acurat possible per els espectadors.
Avui per exemple ens ofereix una aposta a quatre mans amb dos artistes que essent del tot contradictoris aporten un punt de complement que afavoreix la mostra, com és el cas d’Oriol de la Hoz i Joan Hortós.





De la Hoz i Hortós son dos còmplices en el treball diari. Encara que en l’aparença son dos elements contradictoris , i no ho dic tan sols per la pintura , ans també per la seva forma d ser i relacionar-se, quan decideixen no ser ells en la totalitat i sí ells en el punt artístic veiem que encara que molt diferents , - quasi hauríem de parlar de no disposar de res en comú -, aporten un concepte interior comunicatiu que es fa proper malgrat que un acabi parlant de viatge , en el que de sortir de l’entorn propi significa , i l’altre parlant del mateix en faci una reducció més propera acostant-nos al viatge més iniciàtic , com ho és el de la festa , el de la imaginació, el de la llibertat en una paraula.




Joan Hortós se’ns presenta avui molt més segur de si mateix. No sé si el repte del cartell de Les Santes de fa un parell d’anys el va revitalitzar , però si s’intueix que aquella aposta li va fer trencar amb l’habitual reduccionisme dels seus treballs. Si se’m permet una distorsionada comparança. Hortós ja ha deixat enrere la falla infantil per fer la falla important.





Hortós manté així tot l’esplendor del seu món màgic i irredent. Segueix acceptant encantat les seves arrels amb noms com Rovira brull, Nefer i Alcoy , per seguir confegint un món màgic , cada vegada més pròxim a la realitat , amb el que exerceix alhora il·lusions i crítiques a una societat de la que intenta allunyar-se. Ha millorat tècnicament molt i això li permet unes estructures més complexes i simples a la vegada , en les que diposita el seu missatge alegre i colorista però amb el que segueix en el seu paper de bufó xistòs però amb criteri profund i moltes vegades àcid.




De la Hoz en canvi manté en el seu interior tot el flux comunicatiu que encara que cada vegada  resta més obert a l’espectador, encara segueix com un tresor íntim que li serveix per gaudir i jugar amb ell en la individualitat i solitud de l’estudi.

És per això que a vegades un es perd amb les seves intervencions. Els camins es diseccionen , sembla que es perdin però una mica més enllà retornen... Així sembla ser la mirada al treball de de la Hoz , una mirada encara massa erràtica com per ser entenedora per l’espectador asèptic que s’acosta a la seva obra.

Però queda ben clar que l’evolució és molt positiva. Que aquell tancament que semblava irreductible ara s’està escrostonant i de la Hoz és mostra més proper i ens permet endinsar-nos en aquets camí personal que tant té de fugida íntima com de desig d’apropar-se a la gent.






Com en el cas d’Hortós, tècnicament de la Hoz està en un progrés important , tant en l’aspecte cromàtic , de tractament textural, com el que és més important , idiomàtic , el que fa que l’obra adquireixi ja una certa madures que a bon segur s’accentuarà en les properes aparicions , en aquest sentit de lleugeresa exterior i intensitat interna que tan pròpia és del seu treball.




Una exposició doncs, aquesta de Hortós i de la Hoz , que és fàcil de recomanar i així ho fem. Un bon encert per la Destil·leria.