dilluns, de gener 26, 2015

PLANTA BAIXA. CA L’ARENAS (II)



HOMENATGE A POMPEU FABRA





La sala menjador del casalot dels Arenas manté fidel el record a Jordi Arenas, un record que si be és fàcil mantenir en el genèric costa molt més fer-ho a l’entorn d’un discurs que pretén ser estructurat com és ara el cas en aquesta temporada.

Així en aquesta ocasió es vol fer esment a l’homenatge d’arrel ciutadana que en l’any 1968 es va produir a Mataró per commemorar el centenari del naixement del mestre Pompeu Fabra.  Un homenatge visualitzat mitjançant un monòlit amb un medalló amb la figura de l’insigne lingüista i pedagog. Un homenatge amb tota transcendència ciutadana i política però de poca transcendència artística ja que s’establí en el concepte estètic clàssic i tradicional que tant bé dominava Jordi Arenas.

Potser per això el fet té uns límits ben reduïts en l’artístic. Algun que altre esborrany, algun detall en la concepció i en el dibuix del medalló, i ben cosa més. I justament això, aquests pocs detalls creatius son els que composen l’exposat en el menjador , en una pinzellada que resta com anecdòtica i sense cap mena d’interès més enllà de la curiositat natural de qualsevol afeccionat.


LLUÍS GÚELL


La monòtona i avorrida passejada per ca l’Arenas es trenca de cop i volta i de manera esplèndida amb el recordatori que es fa de l’artista banyolí Lluís Güell que va tenir passada per la nostra ciutat allà l’any 66 i que celebrà activitats diverses en la ciutat entre les que cal destacar la que realitzà allà el desembre del 66 en el Museu i que es convertí en el primer happening realitzat al nostre país.

Un acte , amb la corresponent exposició que era un fet conegut per molts , - encara alguns dels participants segueixen vius -, i que alguns coneixíem per transmissió oral però que va deixar molt poca petja a Mataró com ho demostra que mentre altres fets , com per ex. el sant Pere més Alt, han estat fins i tot mitificats , d’aquest mai se n’ha parlat com ho demostra la gran sorpresa existent per a la majoria de visitants de l’exposició.







No cal ni dir que mentre la gent del Museu menystén de manera continuada la plàstica , els espais de la sala 2 i la galeria de ca l’Arenas que estan organitzades directament per Cultura mantenen un nivell important, com és aquest el cas. I ho és per la vàlua de l’exposat i per l’anàlisi que es pot fer del protagonista, elements ambdós ben ajudats per aquesta “òrbita Güell” que pretén mantenir ben viva la flama del creador.


No cal ni dir que Lluís Güell era un artista complex. Ho era amb aquest art provocador, amb conceptes afermats , crític en el social, emparentat amb l’art pòvera , Un artista certament revolucionari en el concepte i a bon segur en la intenció però que curiosament practicava el seu art en l’entorn de la jove burgesia intel·lectual, aquella que en poc temps esdevindrà la gauche divine. Uns estranys companys de llit com queda clar en el llistat d’assistents a l’acte del Museu , el més granat de la burgesia mataronina no franquista amb l’afegitó d’algun que altre sindicalista i membres del PSUC , o el lloc on realitzà les seves performances com els magatzems Serras, el “Novoa” , - el primer snack-bar que existí a Mataró i que marcava nivell -, o el barceloní Taita , a Maestro Nicolau de Barcelona , on es reunia la joventut més pija de la zona.

Però està clar que el pas del temps ha variat els condicionaments socials, convertits ara mateix en elements de difícil lectura. Per això en acostar-nos a les obres exposades de Güell cal reduir-nos a la vessant plàstica i s’ha de dir que aquesta és espectacular. Prop de 50 anys més tard els treballs de Güell segueixen impactant. Potents , arrelats , sense quasi notar el pas del temps, renovats en la intencionalitat per l’estat actual de la qüestió, l’obra de Güell s’allunya del vintage en el que fàcilment podria caure per mantenir una força conceptual, una potencia estètica i una simbologia plàstica que centra la mirada , recull el pensament i obliga a anar més enllà com sols ho fan les obres d’art que han assolit justament aquest nivell.


La mostra que ens permet retrobar-nos amb el fer de Lluís Güell és una veritable lliçó de conceptes creatius i comunicatius que cap artista hauria de deixar de costat , en una exposició absolutament aconsellable que paga la pena visitar i gaudir amb intensitat , sabent perfectament que és l’únic que mereix atenció en aquesta disortada nova temporada amb la que ens castiga un cop més la gent del Museu i de Ca l’Arenas.