HISTÒRIA I HISTÒRIES DEL SANT LLUC

L’exposició col·lectiva de Sant Lluc està tan arrelada  a la ciutat que molta gent és creu que ha existit de sempre i més quan cada any es recorda que la mostra col·lectiva s’inicià el 1946. Però el cert és que no és així.

Començada per els germans Arenas, Zaragoza i altres en el desig de reunir els artistes que es podien considerar com “professionals” de la ciutat ( el sant Lluc no va néixer amb voluntat popular i sí professional i per tant elitista) la mostra es celebrà amb intermitències varies fins que Cusachs i Boix la reiniciaren a finals dels seixanta.

La mostra es revitalitzà i en anys posteriors va ser organitzada amb col·laboracions varies per el grup d’artistes a qui es va acabar anomenant “Santlluqueros” conformat per el mateix Antoni Boix, l’Eduard López, en Salvador Pujol i en Parés de Mataró. Organització que varen donar per acabada el 1983. Marcel Roca n’agafà el relleu l’any següent però sense continuïtat per el que l’any 1985 no es va celebrar la col·lectiva.

Va ser Jordi Puiggalí qui l’any 1986 va recuperar la torxa que uns quants anys després va traspassar a l’Associació Sant Lluc que és la que fins el moment s’encarrega de la mateixa.

Però aquesta història podia haver sigut ben diferent si en l’any 1983 en acabar la trajectòria els santlluqueros no hagués succeït un lamentable fet que ara ha posat de nou en primer pla en Parés de Mataró tot lliurant el passat dimecres la documentació de la col·lectiva que guardava amorosament en el seu taller, a l'Associació Sant Lluc per l'Art Mataró, actual organitzadora de la mostra.

Tenint clar que aquella anava a ser la seva darrera organització, els Santlluqueros varen creure que era l’hora de que havent-se recuperat les institucions democràtiques a la ciutat i essent la sant Lluc una col·lectiva que aplegava a quasi tot el gruix d’artistes , fos quina fos la seva estilística, corresponia al poder cultural de la ciutat l’organització i continuïtat de la mateixa.

En aquest sentit i amb el fitxer amb les dades personals dels artistes participants en els darrers anys , es van dirigir al dos poders culturals de la ciutat com eren Manuel Cuyàs, per un llavors Director del recent creat Patronat Municipal de Cultura  i a Carles Marfà director del Museu de Mataró que per un llavors era des de feia pocs mesos Museu Comarcal del Maresme. La resposta per part dels dos va ser taxativament negativa.

Manuel Cuyàs va fugir d’estudi escudant-se en el fet de que en aquell moment no es disposava de cap espai expositiu municipal capaç  d’aplegar la col·lectiva ja que el museu havia passat a dependre de la Generalitat i va llençar la pilota a la teulada del Museu, lligat històricament en el seu començament i final amb la col·lectiva.

La resposta de Carles Marfà a la proposta va ser pitjor i l’hem de considerar com del tot insultant, demostrant ja en aquells inicis de la seva direcció la seva postura d’odi visceral envers  les arts plàstiques.

El cert és que la història havia començat ja malament dons el Museu es va queixar amb força inusitada per el fet de que en el cartell de l’exposició no hi figurava que un element del mateix ( crec recordar que es tractava del cavallet) era una col·laboració del Museu, queixa que va provocar una riota generalitzada del món artístic.

Davant de la proposta de lliurament, Marfà va ser taxatiu. El Museu no organitzaria mai la sant Lluc i si volien deixar-li la documentació que cap problema , que ja trobaria algun racó d’una lleixa per deixar-lo abandonat i ple de pols. Òbviament que els organitzadors es van endur la documentació a casa.

Ara , trenta un anys més tard , Joan Parés de Mataró , amb el testimoni i signatura de Perecoll com artista participant i d’un servidor com signant d’un dels articles de presentació, ha lliurat el petit tresor documental a l’Associació Sant Lluc per a que en faci guarda i custodia , com element històric que és.

Un lliurament emocionant per els que varem viure aquells moments , per el de record del passat i per el que penyora de futur que significa.

Amb aquest acte, una part de la nostra història que alguns sabien però que era desconeguda per les noves generacions ara s’ha fet avinent. Una història que evidencia que el desamor entre el poder de la ciutat i l’art ve de lluny. I que evidencia també el fer d’algun personatge a qui costarà oblidar per el mal que ha fet a l’art i a la cultura de la ciutat.

Una història però que crec cal definir com una història d’amor. La de Joan Parés envers l’art i envers la seva ciutat.

I que voleu que us digui. A un li agraden aquesta mena d'històries d'amor.

(Fotografies tretes del blog de l'Ass. Sant Lluc)