dissabte, d’abril 26, 2014

TEMPUS FUGIT



Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.





La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.










Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.








Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.








Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.







Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.










Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.





I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.





Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.






M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.






Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.





M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.





M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.




M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.





M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.


PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .