dimecres, de març 19, 2014

CATÀLEG DE MIRADES. MARIANO CABELLOS





Aquest mes el protagonista de la sempre atractiva exposició del Museu Arxiu de Llavaneres Can Caralt és el mataroní Mariano Cabellos que ens ofereix una multidisciplinar mirada al seu fer sota l’atractiu títol de “Catàleg de mirades”. Una exposició que al meu entendre és potser la més brillant de la seva carrera , judici que potser puc fer sota el condicionament d¡’haver seguit la seva trajectòria , quasi des de les seves beceroles, i alhora haver visitat quasi totes les exposicions que ha realitzat en els nostres entorns més o menys propers.





Mariano Cabellos és home assenyat. Ha entés perfectament que davant l’estat de crisi actual en el camp general i del comerç de l’art o havia de maldar per camins poc interessants per ell a la recerca de possibles interessats o li quedava la molt més atractiva aposta de la llibertat i conrear l’art al seu gust i ganes sense tenir present cap altra mena de condicionament que no sigui el seu propi plaer creatiu.

Ja en certa manera el fer s’intuïa en el treball que presentà fa un temps a la sal del Col·legi d’Aparelladors en el que convertia l’encàrrec d’una confraria del seu poble Atienza d’una imatge del seu fer confessional , en un retrat sociològic d’un cert mon rural, de la seva vida i les sevs tradicions.

Ara , en aquesta exposició de Can Caralt, Cabellos va més enllà i disposa del presentat en tres seccions ben determinades per raons tècniques , com ho son la pintura , el dibuix i l’escultura , que alhora poden assolir més subdivisions en raó dels elements presentats .





Pictòricament Cabellos  és manté fidel a si mateix. Aquí de nou escampa el seu ADN plàstic personal amb el seu post impressionisme de pinzellada personal amb el que passeja per les més diverses contrades , sota d'aquests dos principis fonamentals com ho son la llum i el color. Una llum vibrant, àcida quasi, que sembla un compendi de la seca llum castellana i l’humida llum mediterrània, al costat d’una paleta intensa i vibrant a l’entorn d’un cromatisme especial en el grocs , violats i taronges accentuen la potència d’un concepte agressiu però alhora proper.




Una mirada paisatgística que en aquesta ocasió ve acompanyada , quasi com a contrapunt , d’una petita escapada a un Cadaqués més bucòlic i espiritual, i d’un seguit de treball d’investigació amb noves formes i materials ( per ex. el plàstic) que demostren ara per ara un clar neguit però que encara son difícils d’avaluar en un compendi global.









Però al costat de la cridòria que podria representar el seu treball pictòric, Cabellos vol en aquesta ocasió homenatjar al treball acadèmic i ho fa mitjançant un seguit de dibuixos de pulcritud absoluta i de caire magistral  amb els que ens representa la destrucció per putrefacció d’un codony, una aposta a questa no tan sols de gran dificultat tècnica , ans també conceptual, dons la mirada i el nom d’Antonio López apareix immediatament de transcantó a tothom.

Una dificultat de la que en surt altament airós ja que no tan sols aconsegueix demostrar la seva habilitat tècnica , és a dir la vàlua de l’ofici , ans també ens permet endinsar-nos en el concepte global del treball, des de la més que important mise en scene , fins a la selecció de l’obra i al lligam eteri que ens permet veure de manera més que perfecta l’evolució del pas del temps i les seves conseqüències.





Però d’un temps ençà Mariano Cabellos sembla obsessionat per el volum. Ja va quedar clar amb la seva aposta tridimensional en el torró de l’Uñó i en alguna peça que mig d’estranquis presentava en les seves exposicions , però ara el volum ha esgarrapat espai al fer i a la intencionalitat del creador.

Així Cabellos ens presenta dues cares de la seva moneda escultòrica. Per un cantó està la seva cara més realista en la que ens ofereix un seguit d’instruments musicals del caire del violins , esculpits amb alabastre amb els que aconsegueix obres de seductora bellesa tant per la cadència de les seves formes , com per l’especial sensibilitat que emmarquen les vetes de la pedra que enriqueixen en gran manera el sentit propi de l’obra.

Al seu costat , i més com a peces iniciàtiques que no pas con conceptes del tot assolits ens ofereix un grup d’obres volumètriques establertes més en la línia de l’art póvera  i el conceptualisme que permeten albirar un positiu camí sempre i quan no és quedi , com ara , en la juguesca i el trompe l’oeil i sí aparegui una reflexió molt més profunda en el fons i la forma.

Una exposició que sota l’aparença d’un academicisme marcat apareix una trempera interior i una capacitat d’evolució que fan albirar un futur diferent per un artista establert en el cànon i que ha entés que a partir d’ell es pot assolir igual cotes de qualitat com d’innovació, evolució i progrés.

Una exposició que mereix la seva visita.

(Les imatges poden correspondre a obra no present a l'exposició)


1 comentari:

Jesús Cuenca ha dit...

Veo que el arte no está en crisis gracias a los artistas interesantes que lo practican y que nos presentas en tu blog. Felicidades.