AZUL. MONTSE PONS

L’espai Capgròs acull en aquest mes de març el treball de l’artista barcelonina de naixement i maresmenca del tot d’adopció,  després dels molts anys que fa que resideix a Argentona, Montse Pons.

Una exposició amb dos curiositats. Una és el nom que l’aixopluga com és el seductor títol de “Azul” que en aquest cas no fa referència al color i sí a la ciutat de la pampa argentina que porta aquest nom i que és la ciutat nadiua del seu company. L’altre el protagonista únic de la mostra que son gossos de carrer que sovintegen en aquell àmbit.

Montse Pons és més aviat escadussera en això d’exposar. Sembla que li costi decidir-se a ensenyar el seu fer al públic i aquesta absència de la disciplina creativa i selectiva a la que obliga un cicle expositiu li permet fer de la llibertat el principi essencial de la seva creació. 

Però aquest fet, sens dubte important , crea una dissonància en l’eix connector de la seva trajectòria que fa que cada vegada que ens enfrontem a la seva obra ens podem trobar amb una artista en aparença diferent. Però cal remarcar aquesta “aparença” ja que si ens fixem bé en el seu treball veurem com hi ha una ànima comuna en totes les seves peces que van des d’un cert aspecte descriptiu / il·lustratiu , a l’existència d’una estètica en certa manera expressionista en la que el color , el gest i la força que impregna a les pinzellades i al conjunt generen un corrent comunicativa enormement atractiva.

Avui , de nou tots aquest elements estan presents en aquesta exposició de l’espai capgròs. Es tracta d’una quinzena d’obres damunt cartró en les que únicament estan representats gossos de carrer , animals que passegen actualment per els carrers d’aquell Azul d’ultramar (valgui la llicència) i que van cridar fortament l’atracció de l’autora , tant per el de realitat quotidiana que significaven com per el record de temps passats en l’entorn habitual de l’artista i de tots nosaltres.

No ha volgut però l’artista donar una visió realista del tema, ans el contrari. Jo diria que els gossos d’Azul no deixen de ser una profunda mirada interior en la que es barregen l’expressionisme psicoanalitzador argenti i la potència del cromatisme mediterrani , en una mescla explosiva de gran potencialitat creativa.

Una obra que a l’hora ens serveix per retornar-nos al país d’origen en aquesta personal virtut que té l’art de deturar el temps, i convertir al present en record del passat alhora que és ja desig de futur. Una obra en la fàcil és fer-ne una certa metàfora social en el sentiment de contrast existent entre ambdós societats en els actuals moments.

Una exposició aquesta de Montse Pons , molt interessant. Agradable en la plàstica i en el visual, cal anar més enllà per retrobar-nos amb una reflexió de presents i passats, seductora en alt grau que demostra la saviesa creativa d’una autora que hauria de plantejar-se seriosament ampliar el seu currículum expositiu.