dimarts, d’octubre 08, 2013

TONI MARTÍ. PAISATGES





Toni Martí és un d’aquells creadors que conreadors d’altre tipus d’art , en aquest cas l’arquitectura , ha arribat en silenci i passes petites i mesurades , a moure’s amb solvència en el camp de la plàstica. Les seves escasses presències , generalment en mostres col·lectives , feien de la seva obra un punt clar d’atenció com ha quedat ben palès en els darrers sants Lluc en el que la seva obra era a destacar. Un caminar que exigia a crits la mostra individual que ara ens ofereix , de manera ben gratificant, a la sala del Col·legi d’Aparelladors.





"Paisatges" ha estat el títol triat per el creador i crec que amb tot encert, malgrat pugui provocar desconcert en espectadors menys formats , però és absolutament escaient ja que les imatges que ens ofereix el creador responen a aquesta mirada d’aquell que va més enllà i converteix , transmutant-les, les visions físiques que l’envolten. 

Ens trobem doncs davant d’uns paisatges reals, al costat d’altres viscuts , intuïts, imaginats , o producte d’un desig de serenor, plenitud o nirvana.
La mostra comença amb una rotunda explosió de color. Tres obres de cromatismes primaris ens donen la benvinguda. Rotundes i llamineres esdevenen esquer per introduir-nos al rotund canvi de ritme que domina tota la mostra.





Un ritme establert en la contraposició de semblants , en l’estratificació a la recerca d’equilibris subtils en que una certa linialitat potencia el conjunt i el fa ben atractiu a l’espectador. S’estructura així un diàleg constant en el que grisos i marrons, contraposen la potència dels blancs trencats que aporten la llum precisa per a ser reverberada en la rítmica melodia que esdevé el treball final.

Molt acurat tècnicament , amb sensibilitat a dojo , intentant donar força a unes obres que podrien caure en un to més de sensibleria que no pas de la subtil sensibilitat que ens ofereix , Toni Martí presenta unes excel·lents credencials en aquesta la seva primera mostra individual.

Certament no tot és perfecte i hi ha elements a polir , faltaria més. Cal , al meu entendre, un punt més d’agressivitat i una depuració més intensa que ens porti cap un minimalisme més accentuat , en el camí d’un mousse artístic , en la que l’eteri i la sensibilitat domini amb força i sense recances de cap mena.







Repassant mentalment el seu treball, el mateix m’ha acostat en el fonament a la mirada del per a mi, sempre admirat Fernando Zóbel  i no m’he volgut estar de cercar les paraules que Rafael Pérez Madero li dedicà en una exposició. Unes paraules que encaixen perfectament en l’obra de Toni Marti i que manllevo per acabar el comentari d’aquesta més que recomanable exposició d’un creador que entra amb ella en el grapat d’artistes a considerar a casa nostre.




Deia Pérez Madero:

“... Troba l’embrió de la seva obra en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu”  del paisatge vist, del tornat a veure, recorregut, somiat...”.

No calen més paraules.

Felicitats.

(No totes les imatges han de correspondre forçosament a obres exposades a la mostra)