ISMAEL SMITH AL MUSEU DE MATARÓ

Ismael Smith és un de tants grans artistes del nostre país que han quedat amagats sota l’estúpid culte , practicat de manera oficial, pública i privada , de la dedicació única i exclusiva als grans mites del nostre art , deixant en l’oblit i a la cantonada a un gran nombre de creadors que haurien merescut elogi per arreu.

Sortosament , de tant en tant apareixen estudiosos que ens recuperen aquestes figures com va ser la Fundació Palau que farà prop de deu anys ens sorprenia amb el nom d’Ismael Smith , un nom del tot desconegut per a quasi tothom i que ens deixava bocabadats per la riquesa , força i intencionalitat del seu fer. Ara , de la mà de la Diputació de Barcelona i en forma d’exposició itinerant ens arriba a Mataró aquesta molt acurada mostra provinent de la col·lecció del Museu de Cerdanyola amb un recull de la donació del marmessor del seu germà. Una mostra de gravats que és fidel reflex de la seva qualitat artística i de la seva visió personal de l’art.

Ismael Smith va ser artista de realitat creativa complexa a la que es dedicà de manera pluridisciplinar, destacant potser en el camp escultòric en el que Xènius l’investí com l’escultor noucentista per excel·lència. Ara aquí però se’ns ofereixen tan sols la seva vesant de gravador amb un variat mostroari  en el que a més de permetre observar la riquesa del seu dibuix ,  a voltes no tan acuradament traslladat al concepte del gravat , ens permet observar la varietat del seu llenguatge artístic que es mou , amb força i sense embuts , tant en els camps del modernisme centre europeu com en el conreu de la mirada noucentista , com en una explosió d’anàlisi intens en una dissecció del que hauríem de definir com  “ àmbit espanyol” , ple de majas, toros i toreros , on exerceix amb bisturí inquietant , curull de cinisme i ironia.

Una exposició aquesta d’Ismael Smith, absolutament recomanable i a la que cal prestar una acurada atenció degut especialment a la riquesa dels seus detalls, ja sigui en forma dels seus ex-libris  , ja sigui per la minuciositat del desig expressiu de l’artista que ens transporta amb facilitat a la imatge d’altres creadors que , curiosament, son posteriors en el seu fer.

Una exposició que repeteixo cal visitar per la seva importància i qualitat que a més ha fet que per tot el que l’ha envoltat sigui perfectament definitòria del desgavell més absolut que n’és el museu de Mataró.

OI TANT QUE EL PISUERGA PASSA PER VALLADOLID

Hem dit que aquesta és una exposició itinerant. Va de la mà de la Diputació de Barcelona , fa quasi dos anys que es passeja per Catalunya , ja fa temps va passar per Arenys i ara està a punt d’acabar el seu recorregut. Uns fets normals que no devaluen en res el nivell de la mostra , però el Museu ( si son curiosos cerquin la nota de Premsa emesa en motiu de la inauguració) fa el ridícul més absolut convertint aquesta mostra itinerant en l’homenatge de Mataró al gravador Ismael Smith, quan és obvi que d’homenatge de la ciutat a Ismael Smith , res de res , i de la qualificació de gravador encara menys dons aquesta va ser sols una faceta , i no la més important, del seu fer. Per tant ridícul i demostració de  la ignorància més supina en el que pertoca a l’artista.

Però com que la mostra no donava per tant i no omplia les sales era qüestió d’arrodonir-la i aprofitant allò de que com que el Pisuerga passa per Valladolid i va tenir relació amb Mariano ( que la catalanització de Marià fa mal a l’oïda i a la realitat) Andreu dons apa anem-hi que ho arrodonirem amb uns treballs seus , idea que no és pas dolenta ans el contrari. I més si tenim en compte que enguany es celebra el 125 aniversari del seu naixement i per Mataró no se n’ha fet cap esment ni en forma de petita conferència.

Dons bé, ens oblidem de l’aniversari no sigui qüestió de liar la troca i com un senzill adorno hi afegim tres obres d’Andreu, dos d’elles relacionades amb Smith  i afegim l’esmalt “L’orb”, així el torrecollons d’en PIC deixarà de reclamar la seva exhibició i ens treiem de la màniga que ves a saber potser Ismael va col·laborar amb el mateix. Quins nassos.

Però com que ni així omplim les sales, és qüestió d’afegir-hi alguna cosa més i seguint pensant que el Pisuerga segueix passant per Valladolid. Si Smith dona protagonisme a majas, toros i toreros i li agradava Goya  ( a qui no ), vist que tenim els gravats a mà, dons els afegim que Goya sempre llueix i així estem a la moda fent “maridatge” que ara es porta.

 Una idea , agafada pels pèls, però que podia ser desenvolupada de manera correcte , cosa que no es fa ja que començant per la tria i seguint per la disposició espaial, el “diàleg” que podria existir entre les peces es perd en la distància i la disbauxa compositiva, completant-se així un puzzle de tres peces ( Smith, Andreu i Goya) que no encaixa de cap de les maneres.

Tot en una exposició que no vull cansar-me de repetir que cal visitar, ja que la qualitat i la vàlua d’Isamel Smith està molt per damunt del pastiche compositiu que ha creat la gent del Museu devaluant amb la seva disbauxa , l’obra d’un artista que tots hauríem de tenir present, l’Ismael Smith.

PS.- Quan la visiteu , no tingueu cap recança en demanar a recepció el petit opuscle editat per la Diputació que és molt interessant. Encara que és un petit catàleg que no li costa un duro al museu ja que ve de la mà , i els costos, de la Diputació, el tenen amagat i per tant no arriba a mans de qui caldria i no realitza la funció de difusió per el que s’edita. O sigui que , preneu-ne nota. És senzill però és explicatiu i permet una acurada informació. Val la pena.