BEGEMOT PLEGA

Per les xarxes socials m’assabento que Begemot, la galeria d’art que no fa ni mig any que s’inaugurava al carrer de Fra Luís de Leon tanca les seves portes. Margarita Yarmats , la seva directora i propietària així ho anunci al Fcb. , tot afegint que com que la seva intenció és , a més a més, abandonar l’estat a finals d’any , es dirigeix a qualsevol interessat en qualsevol obra de la seva galeria que es posi en contacte amb ella per arribar a un  acord.

Evidentment que lamento el tancament de Begemot, com lamento el tancament de qualsevol espai cultural , especialment artístic. En el seu moment vaig fer el que estava en les meves mans per donar-lo a conèixer i que així pogués establir unes bases i uns arrels en el teixit artístic i cultural de la ciutat . I algun dels meus actes ,- com per exemple un incendiari post en que maleïa als artistes locals per no acudir a la cita inaugural, en forma de concert -, em va produir algun que altre clatellot. No en penedeixo del que vaig fer. Ho tornaria a fer com ja he fet en altres ocasions amb igual i desencertat encert (val el joc de paraules) , com va ser en el cas de Gal Art.

Però surfejant , com es diu ara , per el fcb. m’he trobat amb una soflama de la propietària , de data 15 de setembre i títol “Mataró me ganaste” que m’ha deixat estorat, bocabadat , garratibat i esmaperdut . I ho dic en un llenguatge secular ja que l’idioma és una dels temes en els que patina , i molt, l’opinió de la benvolguda Margarita.

De sempre que he defugit i malfiat d’aquells a qui la cosa va malament sempre per culpa d’altres ja que ells ho fan sempre de puta mare. És obvi que hi ha moltes coses alienes a qualsevol projecte que iniciem que ens provoques destorbs i entrebancs, però generalment sempre hi ha una part de culpa en el personal o en l’estructura d’allò que estem defensant com a projecte de futur. Per això llegir un llarg al·legat de culpes alienes i no sentir cap mena de reconeixement d’error propi em fa arrufar el nas.

No crec que serveixi de res entrar a discutir en el que Yarmats defensa en el seu escrit. Son les seves raons i així les deu sentir i evidentment que té raó en part però erra absolutament en l’altre sentit de la seva diatriba.

Mataró és peculiar , és cert. De primer moment és esquerpa, malfiada , mira de reüll i no t’acaba d’entrega el vist i plau fins que no està segura del tot. Però quan ho fa, va a mort .I jo crec que el que exigeix Mataró per damunt de tot és seriositat i professionalitat i no li val tan sols la il·lusió. Exemple ben recent és el cas de Dòria llibres. Il·lusió, però acompanyada de professionalitat extrema, seriositat i coneixement de l’espai en el que es mou. 

Unes qualitats que no existien en el cas de Begemot, on existia una il·lusió , però del caire de happy flowers , que no anava acompanyada de cap dels elements que cal exigir a una galeria que no tan sols vol ser una galeria professional , ans pretén ser centre de reunió de les més diverses vessants culturals ( música , poesia , literatura , etc...). Una aposta valuosa i agosarada que sols pot aconseguir èxit quan la base que la fonamenta ( en aquest cas la galeria d’art) manté un nivell de significació artística , cultural i ciutadana que li dona el suficient suport.

Però és clar , tancar i donar la culpa al veí quan en el poc temps en que la galeria ha estat oberta sols s’han fet tres exposicions: Joan Poch ( amb bona resposta pública) i les de Paulí Josa i l’escultor Dogny Abreu , i ara la del fotògraf Guy Rèmion, és si més no una evident irresponsabilitat. I més sí dues d’aquestes exposicions es realitzen fora de temporada, en els mesos de juny/juliol i setembre.

I és no voler veure que, per ex., s’ha inaugurat sempre coincidint amb alguna exposició important, que la publicitat dels actes ha estat nefasta , en la difusió i el disseny , que la galeria ha estat un constant desgavell sense condicions bàsiques ( il·luminació) , sense  programació establerta , sense mires de futur, sense establir nexe d’unió amb l’art i els artistes de la ciutat , sense ... és a dir sense res de l’obligat en un espai que vol ser professional. I tot això amb el silenci còmplice  de molts que esperàvem que el temps passes en el desig de que tot anés millorant.

Però tanquen les portes i la culpa es nostra, dels de fora. Dons no Margarita , t’equivoques. I si no ets capaç de pensar-hi et tornaràs a equivocar , vagis on vagis. No val començar del no res i anar a perdre temps , diners i esforços en una fira de sèptim nivell a Bolívia , quan el que calia era afermar el territori recent inaugurat. No val de res imaginar esforços solidaris quan no tens la base suficient com per poder-los ni tan sols fer-los arribar a la gent. No val bocabadar-se davant de mil pintors entabanadors de serpents amb obra de qualitat ínfima , per el simple fet de la manca de criteri. Quan succeeix això el fracàs es natural i si hi ha culpa d’ algú, cal mirar més a dintre que no pas a fora.

“Sigan oliendose los traseros... conjuntamente”. Així acabaves el teu lamentable escrit Margarita.  Potser , ves a saber, el teu “trasero” és més perfumat que el meu , no ho crec però.. Sigui com sigui , que et vagi bé vagis on vagis, però de veritat reflexiona ja que si no sempre hi haurà un culpable llunyà en qui excusar-se.

No sempre ho fem bé tot. Son moltes les vegades que errem. Aquí va un exemple ben clar. Vaig recolzar-te en tot el que vaig poder. Vaig creure en el projecte i vaig pensar que a Mataró li convenia. Però no vaig saber calibrar bé als protagonistes . Em vaig equivocar. Però espero aprendre d’aquest error. M’agradaria que fessis el mateix.

Sort Margarita. Em sembla que la necessitaràs.