COL·LECCIÓ BASSAT.- SERGI AGUILAR / FRANCESC ANGLÈS

Dos son els noms que conformen l’univers tridimensional d’aquest nou tastet de la Col·lecció Bassat. Uns noms especificats en Sergi Aguilar i Francesc Anglès, ja que el tercer nom que es podria afegir, com és el cas del mataroní Perecoll, redueix en aquest cas la seva presència únicament a la seva vesant pictòrica. Dos noms que alhora ens parlen de l’eclecticisme , no tan sols de la col·lecció ans també de l’època.

Sergi Aguilar és un dels nostres escultors actuals més reputats. La seva obra emmarcada moltes vegades en el minimalisme degut al concepte en certa manera eteri tant de la forma com del material emprat , és en canvi atribuït per altres a l’equivalent d’una certa abstracció poètica / geomètrica en aquesta manera d’establir una certa prevalença del pla per damunt del volum. Un concepte, l’actual, que no es pot entendre sense aquesta època que avui ens ofereix la col·lecció Bassat.

Una època emmarcada tant per el sentit del volum , el concepte de “massa”  tal i com defensen els seus analistes , com per el material emprat , aquest marbre negre de Bèlgica , que no tan sols accentua el sentit corpori de les peces , ans també i degut al contrast cromàtic magnifica les arestes i estructura així tot el llenguatge volumètric de  l’escultor. Un volum que amb el pas del temps llimarà fins als límits  de la perceptibilitat.

Vuit son les obres ara presentades que corresponen als anys 73 i 74. Per un costat ens trobem davant d’uns magnífics llapis sobre paper (amb guaix i sense guaix) i un seguit d’escultures en les que es barregen per un costat , el marbre negre , el bronze , el llautó i la fusta , i per l’altre un concepte més monolític i totèmic de l’escultura vers d’un altre en el que el reduccionisme i una certa poètica ens permeten començar a esbrinar el futur creatiu de l’escultor . Un futur que esclatà just en començar la següent dècada.

El cas de Francesc Anglés és potser diferent. Metge de professió , en especialitat de traumatologia, aconsegueix barrejar art i ofici (escultura i medicina) , o potser millor dit  cervell i passió, o seny i rauxa , en el gruix d’obres escultòriques de caire figuratiu, quasi en la frontissa del realisme , efectuades tècnicament amb escaiola, o explicat d’una manera més propera , esculpides amb vens de guix , aquells que tots hem conegut com benes de guix, i que servien (serveixen) per immobilitzar una extremitat després d’una fractura.

Unes obres , les d’Anglès , que malgrat ser figuratives , apunten més a l’expressionisme que no pas al realisme, però mantenint una clara relació entre l’obra i el representat. Comparat sempre amb l’escultor pop americà George Segal, més per el blanc de les seves obres que no pas per el seu modus operandi, ha estat un autor d’un cert reconeixement popular per un seguit d’escultures públiques que hom a sabut reconèixer com per ex. el monument als castellers (Tarragona) o molt especialment “La cobla” que en versió guix ha estat molts anys al museu Dalí i que convertida al bronze es troba a l’Escala.

Quatre son les peces presents en el tastet amb “l’home anunci” com a peça més destacable , a bon segur per establir en ella de manera molt més accentuada  aquest sentit expressionista que humanitza del tot a les seves obres i les converteix en petites escultures humanes , immobilitzades com si d’una nova maledicció divina es tractés.

Sergi Aguilar i Francesc Anglès , el volum en el contrapunt. La figura i el volum, els dos eternes conceptes contradictoris, enfrontats ara i aquí , una vegada més.

Ara a, a vostès , els hi toca decidir el guanyador.