ELS ARTISTES , CULPABLES? ( II )

Fèiem esment en el post anterior al que jo entenc una certa displicència dels artistes mataronins envers l’entorn en el que es troben, i posàvem com exemple la participació en esdeveniments col·lectius com el sant Pere més Alt o la Biennal Torres García. Però crec que aquesta displicència crec que va més enllà i es reflecteix en el còmput general de l’activitat artística.

És frase feta que a la nostre ciutat , trepitges una rajola i en surten  uns quants artistes . Veure el llistat de participants en el sant Lluc  i tenint en compte que una xifra si més no parella passen de la col·lectiva , ens dona una xifra esgarrifosa de creadors , el que no vol dir artistes.

Amb tant alt nombre de membres “del món de l’art” fàcil i lògic seria pensar que les activitats artístiques que es programen a la ciutat haurien de tenir una resposta massiva . Que fets com les inauguracions , per posar un exemple, estarien curulles d’artistes que en mesclar-se amb els afeccionats convertirien a les mateixes en veritables esdeveniments socials, i per tant crearien un ressò  mediàtic que multiplicaria l’efecte , però la realitat ens parla justament de tot el contrari. Inauguracions amb quatre gats , amb organització, amics de l’artista i quatre art ferits com únics protagonistes i podent comptar-se amb els dits de la ma els companys de professió . Uns companys que per a més inri , no tindran ni tan sols la delicadesa de visitar-la a posteriori.

No sé si la crisi ha accentuat encara més l’ individualisme quasi salvatge del món de l’art mataroní , però penso que hom hauria de reflexionar per canviar la dinàmica doncs si no, anem encara més vers la marginalitat cultural.

Altres activitats artístiques ho ha entès molt bé això , fins i tot aquelles en les que l’individualisme i el divisme és superior al dels pintors i plàstics en general. Que el cinema està en crisi i l’espanyol encara més?, doncs muntem uns premis Goya espectaculars, als que no hi faltarà ningú , amb un efecte multiplicador tal  que és més que probable una resposta molt positiva del públic per visionar els films guanyadors.

Que el teatre està en crisi?. Doncs organitzem una gran festa d’inici de temporada amb la presència de tothom i cada estrena es converteix en una veritable confluència de tot el món del teatre recolzant als artistes i al seu treball.

Però amb l’art  no, i a Mataró encara menys . Aquells que ja tenim un bon grapat d’anys enyorem aquelles inauguracions de Tertre , L’Abast , la Caixa Laietana , curulles de gent i creant el brou de cultiu per a l’afeccionat en particular i el públic en general que se sentia convidat a una festa compartida amb els protagonistes.

Està demostrat que davant dos restaurants desconeguts , un ple a vesar i un altre de mig buit , el més probable que ens acabem de decidir per el que està ple. La raó, la falsa reflexió de fer paral·lelisme públic/qualitat.

En uns moments de crisi absoluta com els actuals és obvi que cal l’esforç individual, que en l’artístic tindrà per traducció una millora de qualitat de l’obra. Però és imprescindible alhora , realitzar un esforça col·lectiu de participació. Un esforç que els creadors mataronins haurien de tenir molt present.

Ben aviat , el proper dijous, Begemot , la recent nascuda galeria d’art,  fa la presentació pública de la seva activitat , - després d’una inauguració de caire més privat -, i ho fa amb un acte cultural prou important com ho és un concert de piano a càrrec de la pianista japonesa Yoko Suzuki.

Un acte com aquest hauria de comptar amb una presència massiva dels artistes locals fent costat a aquells que , agosarats o quasi bojos, han cregut que Mataró és un bon indret per muntar-hi una galeria d’art. Una presència de recolzament , de donar les gràcies per obrir aquesta finestra que tant positiva pot ser per l’art i els artistes. Però hi seran?.

Avui encapçalo el post amb un interrogant en la culpabilitat dels artistes. M’agradaria que d’aquí una setmana la resposta a la pregunta fos absolutament negativa. Però essent del tot sincer en tinc molts, però que molts dubtes.

(L'obra que encapçala el post és de Cristobal Toral )