CONTENT

Ja ho saben els habituals lectors d’aquest blog que els posts que el conformen poden anar curulls d’art , política o temes diversos , sempre en forma i manera d’opinions personals, però el tema que quasi mai es toca és el personal i el familiar , que sempre queden en la reserva íntima que com a tal és personal i intransferible.

Però avui valgui l’excepció ja que en aquest 17 de desembre , aquesta persona venerable de cabell blanc que és el centre de la fotografia familiar , la meva mare , ha acomplert 90 anys. Atrotinadeta , amb fortes mancances , però encara amb prou coneixement com per recordar imatges de moltes exposicions que visità amb el meu pare amb qui , - passió d’home d’art -, es va casar justament el dia de Sant Lluc. Amb entrebancs però encara amb forces, per recordar a molts artistes de Mataró amb qui va compartir molts moments , o fins i tot explicar històries que li son properes com quan l’altra dia quan en veure per tele les imatges del concert de Pau Casals , se m’esplaiava amb records d’ell ja que va compartir estudis amb la seva neboda Enriqueta.

Però a més a més , justament avui , la família ha augmentat amb un nou membre , el cinquè besnét ( besnéta en aquest cas ) el que ha fet que el dia hagi estat encara millor.

Un dia feliç que s’ha afegit al bon seguit de positius imputs que he rebut aquest cap de setmana. El magnífic ímput que ha significat per a mi rebre unes magnífiques obres per part de dos grans artistes en compensació per la meva col·laboració en les seves exposicions. Un fet que em satisfà evidentment en l’aspecte natural , però encara més en l’espiritual ja que és en certa manera el reconeixement del paper del crític en el món de l’art local, com persona que pot aportar un quelcom de positiu , més enllà del seu paper purament de comentarista de l’actualitat.

Un cap de setmana ben positiu al saber el reconeixement a la vàlua del treball de l’artista De Antonio que ha estat seleccionat en el Premi de Pintura Tapiró , de la Diputació de Tarragona , un dels premis de més prestigi del nostre país , alhora que el més antic ja que es celebra d’ençà 1944. Una selecció que fa justícia a la gran qualitat de l’obra de De Antonio que està bramant per ser acceptada ja en circuits importants.

I que dir de l’expo que el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró (Col·lecció Bassat) ha exportat fora del seu marc original , presentant a la sala d’exposicions de l’Ajuntament Vell de Calella, una espaterrant mostra amb una seixantena de peces de Ràfols Casamada , que conformen un del nuclis importants de la Col·lecció Bassat. Una exposició excepcional , d’obligada visita , que va ser inaugurada per el conseller de Cultura en funciona Ferran Mascarell i que obliga a una passejada cap la capital del Maresme Nord per gaudir d’una mostra de veritable nivell que podria estar en qualsevol museu o sala d’exposicions importants , el que qualifica de manera ben positiva el nivell de la col·lecció de la que gaudim a casa nostra.

Però està clar que la felicitat mai és complerta. Avui per exemple , he pogut veure en l’aparador d’un estanc, posades de qualsevol manera , inclòs per terra , el seguit de peces que fa poc configuraven una exposició en un espai , modest si voleu, però ben valorat. Una exposició que es va realitzar en el desig de recolzar l’esforç d’una creadora que semblava anava a més. Ara el menysteniment que ella mateixa ha tingut amb la seva obra , ens demostra que ens varem equivocar en oferir l’oportunitat d’anar un pas endavant. Com sempre la realitat ens ofereix allò que la il·lusió ens havia fet distorsionar.

Per sort de les errades es d’on s’aprèn més . Hi estàs d’acord , Mariona?.