CAMINARS

En aquests dies en la cartellera artística cohabiten dues exposicions de pintores que mantenen un paral·lelisme en la seva trajectòria fins que una decisió personal separa el seu caminar i marca de manera ben clara ,no tan sols el projecte actual ans també el seu futur més proper. Es tracta de Mariona Lizana que exposa a l’espai Capgròs i De Rosa Serra Sanabra que ho fa a la Galería Art i Gent d’Argentona.

Ambdues autores van començar l’afecció a l’art en la seva joventut i la van abandonar per raons de les pertinents obligacions familiars i professionals. De fa un temps , una vegada deslliurades en part de les mateixes,  han tornar amb força i il·lusió a voler fer avinents els seus neguits creatius. Però ho han fet en diferent fonament. Mentre que Lizana va apostar per acudir al taller d’un mestre per aprendre i aprofundir en els seus coneixements, Serra Sanabra va triar l’autodidactisme per aprofundir en el seu fer , i en la comparança es veu clarament qui va errar i encertar en aquesta tria.

Mariona Lizana ens presenta en la seva mostra “50x50” a l’espai Capgròs , un conjunt de peces , totes elles de temàtica vegetal  en el que pertoca especialment a fruits , amb els que conjuga una mena de bodegons vitals de variat resultat i encert .

Però sigui quina sigui la individualització, el cert és que ofereix un concepte estructurat en el cànon , amb resultats desiguals però donant a intuir una clara possibilitat de millora  ja que existeixen els fonaments essencials per aconseguir-ho, obtinguts tots ells en el treball constant del taller , sota l’ull i el mestratge d’un bon mestre, el que converteix aquesta fita en un quelcom que ara queda en les seves mans i el seu esforç.

De moment s'evidencia una certa habilitat compositiva , un bon domini de la paleta cromàtica i un cert estil dolç i intuïtiu que li permet superar amb solvència el nivell exigible com per considerar-la com una digna pintora afeccionada.

No succeeix això en el cas de Serra Sanabra.  En la seva obra hi ha afany , desig i ambició, però tot s’escrostona ja que els fonaments son molts fluixos.

Un dels grans problemes dels pintors figuratius està en que les mancances tècniques salten a la vista d’una manera molt evident i aquest cas n’és un d’ells. En l’art , com en tot en al vida , calen unes paramètriques que serveixin per a bastir tot l’entramat i si aquestes fallen tot va en orris. A Serra Sanabra li maca sentit global de l’obra , perspectiva , dimensió pictòrica i principalment li manca auto reflexió i treball d’estudi.

No sé pas si és funció de la crítica el donar consells , però està clar que a Serra Sanabra ni manquen uns quants . Per un costat , els bons consells tècnics de qualsevol mestre assenyat que sigui capaç de centrar-la en una estructura pictòrica molt més fonamentada , tècnicament parlant,  que no pas la que ara presenta.

Per l’altra el consell tècnic en el que pertoca a l’auto limitació tècnica que significa la pintura damunt metall i l’ús limitat de la gama cromàtica. I finalment l’absoluta necessitat de parar en aquesta desenfrenada carrera expositiva , per assentar en el taller una obra que ,es veu i nota , està gestada en la rapidesa del concepte i la realització, quan avui per avui el que precisa és de la reflexió i la sedimentació.

És en aquest camí on Serra Sanabra pot trobar sortida a l’atzucac artístic en el que actualment està ficada que tot limitant-la,  fa desmerèixer , i molt, el seu treball.

Dos pintores , dos camins. Una divergència que marca el camí encertat i l’erroni. Ara , en els seves mans està aconseguir uns resultats millors.