Demà dijous, a dos quarts de vuit
del vespre ,a l’Ateneu Caixa Laietana s’inaugurarà la primera de les quatre
exposicions que Josep Serra s’ha muntat per celebrar la magnífica xifra de 30
anys d’activitat artística. Les sales del primer i segon pis aculliran la
mateixa que es veurà completada amb les dues exposicons a Argentona ( Museu del
Càntir i casa Gòtica ) , amb inauguració el proper dissabte a les vuit del
vespre , mentre que per completa la jugada el proper dimarts, també a les vuit
del vespre , inaugurarà racó en la bacelonina Galeria Setba , a la Pça Reial.
Quatre exposicions en les que
presenta obra actual i dels anys més propers , sense cercar de cap de les
maneres que sigui una retrospectiva , deixant tan sols el pes del record en
dues peces dels seus començaments per que marquin el pas del temps i la seva
evolució.
Unes exposicions que us recomanem
amb tot plaer , el mateix que tindrem en presentar-les tal i com hem fet amb el
text de presentació del magnífic catàleg / llibre que ha editat per l’ocasió.
Un text en el que aprofundim en el més que interessant treball que ens ofereix
l’autor i que reproduïm a continuació:
NECESSITAT VITAL
30 ANYStan sols m’interessa expressar emocions humanes”
( Mark Rothko)
Fa ja un temps que els artistes
van entendre la necessitat de donar títol a les seves exposicions. Va ser
després de copsar que una exposició no era tan sols el recull d’un seguit de
peces que es col·locaven, més o menys ordenadament en l’espai expositiu. Que una exposició no
deixava de ser com un capítol de la seva obra total i per tant havia de
mantenir una coherència en el global, alhora que ser pont d’unió entre el seu
passat artístic i el seu futur.
Però posar títol a una
exposició, batejar-la en una paraula , no és un fet baladí i sí és sempre aposta
difícil . Ho és ja que la frase o paraula triada serà la que marcarà empremta i
per tant haurà de definir de la manera més exacte tot el sentit de la mostra ,
esdevenint alhora la pista iniciàtica que ha de servir per a l’espectador com a
primer punt d’informació d’allò que li vol comunicar l’artista.
En Josep Serra , aquest artista
argentoní que celebra ara amb aquest seguit d’exposicions la gens menyspreable
xifra de trenta anys de vida artística expositiva, ho ha tingut ben clar des
del primer moment. Per ell, tot el seu concepte artístic , el què , com, quan i de quina manera , es resumeix sempre en un
sentiment unívoc que s’expressa en una veritable necessitat vital de ser artista , i a més , de ser-ho amb aquesta
la seva pintura.
Si som curiosos i ens acostem al
diccionari veurem que necessitat és “ allò de que hom no pot
prescindir ” , mentre que vital correspon
a “ allò que dóna la vida o la manté ”. És
justament aquí, en aquest entrecreuament espiritual d’ambdós conceptes, on es genera una ànsia creativa
que començà com tothom, en aquells primerencs dibuixos establerts al modus i la metòdica de l’època i que tan bocabadats deixaven a familiars ,
amics i companys, per la seva magnífica reproducció de la realitat.
Una obra però que va quedar
ràpidament en l’oblit en la recerca
d’unes noves formes d’expressió que fossin més “sentides” per ell mateix. Entenia Josep Serra que l’art és una comunicació d’emocions , però
que alhora era precís que aquestes produïssin un cert neguit a l’espectador ,
obligant-lo a anar més enllà de l’aparença.
Per aquells dies ,- la dècada
dels vuitanta -, dominava en l’entorn de Mataró un art essencialment simbolista . Per un
costat Eduard Alcoy i Josep Maria Rovira
Brull havien creat, per un dir , la que a posteriori s’anomenaria “Escola de
Mataró” , amb els artistes Josep Novellas, Perecoll, Pal, Pere Viada i Ricard
Jordà. Una escola d’arrel simbolista , amb una accentuada crítica social i
política. Per l’altre costat , i amb
l’enllaç comú de Ricard Jordà, s’establí una corrent parella a l’entorn del
realisme màgic , amb una certa arrel sud
americana , amb els noms de Gregorio Sabillón , Capozzoli , l’argentoní Bernardino i d’altres , en la que
Josep Serra va trobar aquell punt precís per poder fer el salt evolutiu.
La seva solvència tècnica li va
donar el fonament precís i la seva emoció
interna li va donar l’aquiescència
intel·lectual per conrear de manera prou satisfactòria aquells camins , com
queda ben palès en la peça mostrada en aquesta exposició, que amb la seva
presència no tan sols referencia al passat , ans serveix de molló inicial en el definitiu caminar plàstic de l’artista.
Potser tot rau en que Josep
Serra participa del concepte de Rothko que encapçala aquest escrit. El que
l’importa és expressar emocions i a més fer-ho amb una potència tal que depassi la
sempre fèrria defensa interior de l’espectador, remís a enfrontar-se a una imatge
i a una idea , a bon segur
incomprensible a primer cop d’ull, front
la qual poques ganes té en desxifrar tot aquell entramat d’imputs que sap es dirigeixen cap ell i que ha d’intentar copsar i traduir.
Serra entén perfectament la
necessitat de que la seva pintura fugi del banal. Sap que és ben cert el tòpic
de que l’artista no ha de pintar el que veu , i si en canvi ha de veure el que
pinta , i d’aquí que trobi que l’essència de la seva pintura ha de recaure en
el propi acte de pintar. Un acte materialitzat en el gest pictòric que per tant
esdevé conseqüència del que hauríem de considerar un pur automatisme
psíquic. Un concepte parell al que fou
fonament i clau del desenvolupament del
que amb el temps s’ha anomenat expressionisme abstracte.
És en aquest camp on Josep Serra
millor s’identifica, si és que és precís i obligatori, encaixar i/o encaixonar a un artista en el redós d’un isme
o tendència particular. És així ja que la seva pintura parteix del mateix ideari
que no és altra que el convenciment de que la font primordial de l’art és
l’ésser subjectiu de l’artista. Que és ell i ningú més que ell , el generador
mental d’allò que després haurà de traslladar a l’obra d’art.
D’aquí que la seva pintura
respongui sempre a una introspecció racional, sensible o irracional, segons
s’escaigui. Una introspecció que el motiva a pintar signes , símbols, imatges ,
taques ..., escampades segons un ritme i una harmonia que sembla respondre sols
a un encanteri personal que dirigeixi la seva mà , quan en realitat és fruit
d’una profunda reflexió estètica i també ètica , que el dirigeix cap unes
composicions que han de provocar una resposta sensitiva a l’espectador. L’han
de frapar, neguitejar i motivar a sentir-les com a pròpies i per tant a
sentir-se com a posseïdors d’una veritat artística.
Així l’obra de Serra s’expandeix
en la tela d’una manera il·limitada i oberta. El seu fer sembla prendre dos
models diferents però alhora concordants. En l’estilística de Pollock, la seva
obra és un teixit de línies en expansió en la que el caos aparent ho domina
tot. I diem aparent ja que el conjunt d’aquest caos s’observa equilibrat en un
reordenament tel·lúric que dóna pes a l’obra i sembla alliberar-la de les
tensions internes a que està sotmesa.
Però també s’evidencia la font
de Clifford Still en aquest sentit d’extensió d’àrees cromàtiques que van
dominant l’espai , com si intentessin retornar a un ordre més cartesià tota la disbauxa del desplegament indiscriminat
dels gests, signes i senyals que conformen el treball de l’artista.
Uns elements aquests que son
claus per a intentar entrar en el seu univers particular. Tenim així el ritme
gestual que domina per damunt de tot establint espais i equilibris , alhora que
es generador de la força central. Un gest establert que ara és més predominant
que mai i que podent ser esquer , acaba
essent pilar de tot.
Amb ell hem de considerar el
ritme com altre element fonamental. Un ritme que va des de lentituds emotives a
la recerca de sensibilitats perdudes , fins a disbauxats brams que semblen
exigir respostes contundents per part de l’espectador.
Tot amanit amb una paleta
voluble i variable, jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça
i que d’un temps ençà està ampliant el ventall de manera tan evident com
positiva , amb l’aparició de nous cromatismes desconeguts en la seva
trajectòria, que apuntalen uns nous camins a descobrir que es preveuen ja de
bell antuvi com de gran interès en l’evolució del creador.
Així, per parlar de l’obra de Josep Serra be podem
acudir, - salvant totes les distancies que en aquest cas son abismals- , a les paraules de Michael Leja quan parla de les
obres de Pollock definint-les com a “...
desproveïdes d’ancoratge i de repòs , mostren
senyals d’ansietat, d’irracionalitat i fins
i tot, de vegades , de violència, mentre que en general el color provoca neguit ...” , o a les paraules de Robert
Motherwell quan assegurava que “... les decisions importants en aquest procés
creatiu, responen a la veritat i no a
criteris estètics. Cap artista no acaba tenint l’estil que s’esperava en
començar. Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible
trobar-se un mateix i trobar l’estil que el defineixi”.
És aquest camí de lluita i passió el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que composen aquest variat conjunt expositiu que Josep Serra ens ofereix, tot commemorant aquests costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els que cada dia , en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca i captura de les sensacions i emocions del seu interior més personal i profund, per fer-lo avinent mitjançant aquesta exposició pública del més íntim , com ho és una obra d’art.
Mataró, estiu del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada