dissabte, de maig 12, 2012

YAGO VILAMANYÀ

L'exposició que està realitzant el bon amic , en Yago Vilamanyà, a les sales de Can Caralt , el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres , em dona pas a aquest post que podríem considerar monogràfic.

Per un cantó tenim l'entrevista que ocupa el darrer Espai d'Art de m1tv , i per l'altre , l'escrit que inicia la meva col·laboració al setmanari set30maresme. Una col·laboració d'aparició irregular en el temps, és a dir , quan hi hagi raó per fer-la, i  en la que sota el títol de "Art a contrallum" intentarem oferir una mirada artística, més personalitzada entre l'autor i el comentarista .







YAGO VILAMANYÀ.  PASSIÓ PER L’ESCULTURA


“L’art és procurar estudiar-me a mi mateix”

 En Yago Vilamanyà té un cap potent i molt ben moblat, “germànic” diu ell. Té també unes mans peculiars. Son unes mans gastades i endurides de tan treballar els materials que en elles prenen formes i volums escultòrics , però alhora son una mans acaronadores  que traspuen tendresa i amor a l’ofici , configurant així l’imprescindible deix tàctil que tota escultura comporta.

Fill de Ripoll i ciutadà de Mataró, que és com ell mateix es defineix , estava destinat a ser artista , encara que sols fos per raons genètiques , essent com és fill de músic i poetessa.




El seus treballs amb Josep Viladomat i principalment amb Llorenç Cairó , de qui es considera deixeble , li generen uns conceptes escultòrics que desenvolupa en plenitud. “No soc , ni vull ser, un escultor definit com a clàssic o modern. Per a mi l’escultura és una recerca constant del món interior i necessito que flueixi aquest aspecte intimista , en unes obres que han de ser llegibles per tothom. Per això estic orgullós que el “Monument a la sardana” de la Pça Sta Anna sigui l’escultura més dibuixada de la ciutat. I a bon segur , la més “tocada”.



Ara , a Can Caralt de Llavaneres presenta una vintena d’escultures definides com “orgàniques” . “He observat una pedra del camp, un tronc d’arbre, un cargol de mar, un os ...,  les transformo tot cercant el món arquitectònic de la forma. No vull renunciar de cap manera a la figuració, però aquesta no sempre ha de ser explícita. Picasso no va renunciar a res.”

En Yago Vilamanyà defensa aferrissadament aquesta ambivalència que conviu amb ell en el decurs de tota la seva carrera. “ El que passa és que la figuració sempre es considera com a concepte i no com interpretació. Llavors la diferència amb el món abstractiu és fa molt gran, dons cada individu té el seu genoma artístic particular . Per això ara no parteixo de les formes per fer-ne abstracció. Ara ho faig al revés. Parteixo de la reinterpretació de les formes vives. Per no dir que intento anar més enllà: Vull reinterpretar les coses”.

Un concepte que s’evidencia en aquesta exposició, amb una  aposta per el que podríem definir com  “abstracció figurativa”,  amb unes obres  en les que l’accent està en la forma com a eix comunicador , deixant a l’abast de cada visitant  la lectura personalitzada , que en alguns casos anirà per camins més referencials, mentre que per altres la força estarà en l’estructura espaial destrament generada.

Una exposició que és un pas més , i ben potent , en la densa carrera de l’artista. “ Hi ha artistes  locals , comarcals, nacionals, internacionals i de Sotheby’s . ( Aquests  generalment quan ja s’han mort) . Ni sé , ni vull saber en quin nivell estic . Per mi triomfar en l’art és sobreviure de l’art. I ho faig. A més, si les meves obres produeixen una comunicació artística, que més puc demanar?. Per que per a mi l’art és procurar-me estudiar a mi mateix. I en aquest camí son sincer fins l’absolut”.

Una sinceritat en la diversitat que podem refondre tot confrontant dues de les seves escultures públiques a Mataró, com ho son les de les places de Joan XXIII i de Sta Anna. Una confrontació resolta amb nota per un artista amb lloc destacat en el nostre Parnàs artístic més proper.



Yago Vilamanyà. “Escultures”.
Fins el 27 de maig de 2012.
Museu Arxiu “Can Caralt”. Sant Andreu de Llavaneres .



PS.- Les imatges fotogràfiques , tant de l'escrit com del programa televisu , son gentilesa del Museu Arxiu de Llavaneres.