JOIÓS DESCANS

Fa ja uns quants anys que en arribar les fronteres d’abril – maig , i tot tenint en compte la impossibilitat per raons de feina  de realitzar en un bloc el període vacacional , que a casa emprem uns pocs dies  per intentar l’oblit del ferragós  dia a dia , i  fer un petit descans per recarregar les piles fins l’estiu que encara no acaba d’albirar-se del tot.

Si en els darrers anys havien estat destins més capitalins i forans , enguany l’aposta ha estat més tranquil·la i propera , cercant més el plaer del descans , la natura , el paisatge , la gastronomia i el retrobament personal, que no pas visitar nous indrets i fer un obligat turisme cultural. Per això aquest interludi en el blog , ja que un encara és capaç de deixar de banda el portàtil i no acostar-se a l’habitual espai d’internet que es troba a tot hotel , per fer un buit màxim en aquest excés de comunicació que crec tenim tots.

Inclòs , un és capaç en aquests casos de deixar el camp artístic als paràmetres mínims que en aquest cas , i tractant-se de Cantàbria , s’han reduït a la visita al nou Museu d’Altamira i a recuperar el record de la sempre majestàtica “Colegiata de Santa Juliana” a Santillana del Mar. Dues joies que no es poden passar per alt i que esdevenen d’obligada visita en qualsevol estada.

Soc d’aquells que podem dir que varem estar a les originals  Coves d’Altamira , encara que també he de reconèixer que el pas del temps , fet i fotut quasi quaranta anys , m’ha deixat un record molt difós de les belleses artístiques i em queda més l’anècdota d’haver de matinar molt per agafar hora ( a l’antic estil del DNI ) i després anar a passejar per els voltants tot fent temps.

Ara , com hom sap, les coves originals estan tancades al públic i sols poden rebre les visites de comptats especialistes, però en canvi s’ha obert un magnífic museu , de línies molt modernes i plenament integrat en l’entorn natural, que aplega la reproducció exacta de les parts més importants de la cova original, alhora que et fa puntual repàs per la història de l’indret i de l’home en general.

Un Museu que cal lloar. Instructiu, didàctic, perfectament preparat amb moderna tecnologia. Amb una exquisida atenció al visitant que per un preu de tan sols 3 euros té dret a una visita guiada , realitzada amb professionalitat , cura i fins i tot amb passió, i que mereix tota felicitació. Un Museu en el que varem gaudir, no essent ni molt menys , ni entesos , ni apassionats , ni estudiosos del tema.

Un Museu en el que a més varem poder observar de primera mà quin és el tragí diari. Essent , com era , dia laborable i en temporada no turística , els visitants érem tres o quatre parelles estrangeres , tres o quatre de l’estat , i uns centenars d’avis en excursió recreativa i uns altres centenars d’escolars en visita d’estudis. O sigui que queda clar qui manté el nivell de visitants de tants i tants museus i exposicions.

 

I que dir de la colegiata de Santillana , aquest temple del segle XII en un bon estat de conservació , en el que la portada principal i especialment el magnífic claustre , mereixen abastament una detinguda visita.

Una visita turística que ens ha fet no ser presents en una nova jornada de la Fira d’art al carrer i ens ha fet trobar en arribar a una magnífica promoció de “El país” al respecte de la promoció de l’art entre els més joves , alhora que El País Semanal  presentava un magnífic article al voltant del laboratori tècnic del museu del Prado. Temes que haurem de parlar en el dia de demà , sense deixar de fer algun apunt , encara que petit al voltant del tema Guardiola , en el que crec que , amb totes les lloances per el seu magnífic treball professional, potser en fem ja un gra massa.