INTERLUDI

Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.

NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.

 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 

Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.

 

Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.

 

Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.

Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.