dimarts, de novembre 16, 2010

MUSEU BASSAT




Evidentment que sols la paraula “èxit” pot ser la que reflecteixi de la manera més adient el resultat d’aquests escassos quatre dies d’existència de la primera exposició de la Col•lecció Bassat d’Art Català Contemporani. Un èxit del que ens congratulem i del que com amants de l’art ens sentim partícips ja que a bon segur farà canviar la paramètrica de l’art en l’entorn social i cultural de la ciutat.
Un èxit indiscutible que ens haurà de permetre , encara amb més raó, fer petites reflexions que permetin millorar un element que sota cap concepte s’ha de perdre la ciutat de Mataró si de veritat vol ser quelcom en el concepte de les ciutats del futur.

HISTÒRIA




El que s’exposa aquests dies a la Nau Gaudí és la primera exposició del futur Museu D’Art Contemporani de Mataró , però ningú el coneix així. Hom el denomina “Museu Bassat” i tots sabem que el poble sempre es savi quan bateja les coses.En diem el Museu Bassat per que és simplement així: és el Museu de Carme i Lluís Bassat. Un Museu que està a Mataró ja que les circumstàncies ( i la llestesa de Baron ) ho van fer possible , però que igualment podia haver anat a parar a qualsevol altra costat.

Bo però es recordar la història. Bassat anuncia en exclusiva a Quico Castanyer ( per cert , et vaig trobar a faltar en l’acte inaugural )en el primer número de la ja desapareguda Report Maresme , la seva intenció de crear un museu d’art contemporani a Sant Andreu de Llavaneres, població on el publicista té la seva residència. La notícia s’escampa ràpid i l’Ajuntament de Llavaneres encapçalat per Ros ( PP ) accepta encantat l’aposta.
Arriben noves eleccions i l’arribada de Graupera ( CiU) a l’alcaldia dona un tomb a les intencions municipals que refusen la proposta per creure que hi ha altres temes preferencials.

Davant d’això Bassat obre el ventall de possibilitats i llença l’ham , en el que joiosament pica Baron al que molt s’havia criticat per haver “perdut” (?) la possibilitat del Museu en els seus inicis. Baron , juntament amb Bassas,- gran afeccionat a l’art –, cobegen el Museu i Bassat troba en Mataró el lloc ideal. Ciutat important , ben comunicada , propera a la capital i a més propera al seu domicili el que li permetrà controlar la situació de primera mà, i més quan en certa manera ja va limitant la seva activitat professional.

Baron, Bassas i Bassat , el trio “Ba, ba, ba” com se’ls coneix en l’àmbit artístic local, van cuinant el pacte , passant del tot de l’IMAC i de Penedès que no s’assabenta de res ,- és a dir com sempre - , tenint ben clar i de manera encertada , que el tema és de “ciutat” i no pas de cultura i en un cert entorn de secretisme , en especial al voltant del lloc on s’ubicarà la seu , van teixint la malla que conformarà les bases del Museu.

Però la crisi arramba amb tot i Bassat té por de que tot vagi en orris malgrat els missatges tranquil•litzadors de Baron que li demana paciència, és per això que comença a jugar les seves cartes , amb l’habilitat de publicista que el caracteritza. Ara anuncia altres propostes d’emplaçament sense especificar poblacions, poc després es mostra contemporitzador entenent la situació, però el cert és que Bassat té presa. No nega que vol veure en vida el Museu acabat ( la seva piràmide per a la història ) i encara que no és “vell”, veu que el temps corre en contra seva. Per això exigeix es contempli l’ indret del futur Museu i l’Ajuntament aposta per la farinera Ylla i Alberich , que encara que no es propietat municipal , tot el projecte urbanístic de la Rda Barceló li permetrà la seva adquisició , com així succeeix. Un emplaçament unàniment aplaudit i que plau a Bassat que encarrega immediatament al prestigiós estudi d’arquitectura “ b-720 arquitectes” , del que n’és soci fundador la seva filla Anna, el projecte del futur museu.





La crisi no sols no minva ans s’accentua i això neguiteja Bassat que no sap com pressionar, però un fet circumstancial accelerarà tot el procés. “Capgròs” , es troba en el seu vint-i-cinquè aniversari i pensa en Bassat com a convidat estrella per l’acte central , amb una entrevista amb públic a celebrar a l’estil de les que en altres anys havia realitzat amb Perecoll i Josep M. Codina. Bassat accepta i cita a la gent de la revista en el seu despatx professional. Hi acudeixen Mateu Ros ( cap de l’empresa) , Quico Castanyer ( periodista , cap de la publicació) i un mateix , ja que en seré entrevistador. Ens rep Bassat i quan la xerrada deriva cap al tema del Museu, Bassat crida a Núria Poch , ens explica el projecte i de cop i volta ens convida a pujar a la planta superior , on es troba l’estudi d’arquitectura i ens deixa bocabadats dons ens ensenya el projecte arquitectònic del Museu que se’ns explica amb tot detall, i ho arrodoneix tot presentant-nos la maqueta del mateix a la que encara hi manquen els darrers detalls. Tots quedem bocabadats per la gran qualitat del projecte i per les immenses possibilitats que ofereix.

Bassat exigeix però silenci ,- que acomplim respectuosament -, ja que ningú de l’Ajuntament havia vist encara el que acabàvem de gaudir , i a canvi es compromet a fer públic el mateix en l’acte del Capgròs, com així serà. El mateix dia de l’entrevista , Bassat ensenya el projecte a Baron i companyia i a posteri sorprèn al públic en general que queda , com tothom, del tot estorats. Amb aquesta jugada de mestre , Bassat rebenta qualsevol possible projecte municipal ja que queda clar que serà quasi impossible superar el seu. La carta de la seu ja la té guanyada.





Però segueix passant el temps i les circumstàncies no milloren per el que Bassat creu imprescindible que de moment es comenci amb una seu provisional. S’Informa, pregunta . es deixa aconsellar , i hom dirigeix la seva mirada cap a la Nau Gaudí que a Bassat li sembla perfecte, però existeix un greu inconvenient. Barón , anant contra tothom que demanava un destí “noble” per a la Nau, havia decidit instal•lar-hi un tele-centre juvenil , amb la peregrina reflexio de que després del que havia costat la rehabilitació, calia aprofitar-la tot “aixecant persiana cada dia” , segons la seva coneguda frase, i no estava disposat a baixar del burro. Bassat de nou executa a la perfecció les seves habilitats , filtrant el desig de l’emplaçament , cercant recolzaments públics al mateix i pressionant de tal manera que al final Baron cedeix. La primera exposició de la Col•lecció estava al caure.Ara sols quedava estructurar la posta en marxa i...., fins aquest dijous en que es van obrir les portes.

I aquesta és la història , fil per randa, que no crec ningú pugui desmentir. Uns història amb un gran protagonista ( Bassat) i un secundari ( Baron) que ha actuat segons obligava el paper i en el que hi ha un tercer ( Penedès) que tan sols té paper sense frase, però és que Bassat va veure ben clar que de bon començament que Penedès ni tenia talla cultural, ni poder polític i que a més a més no estava per a la qüestió.

Una història de la que encara queda el final feliç , que estem convençuts si existirà. El que també serà curiós es veure qui ocuparà els lloc de privilegi quan s’inauguri la seu definitiva. Per un costat queda clar que Bassat i Poch es mantindran, però, i de la resta?. Serà Prados o Romero qui acompanyarà a Artur Mas?. I de cultura qui hi haurà?. Bones preguntes per a un proper post de política ficció.

PS.- Molta d'aquesta història ja es resumia amb motiu de la comentada entrevista pública , com podeu observar fent ullada als post de la darerra decena del mes de juny de 2009
 
Tot ha esta escrit amb l'influxe de la música de Miles Davis ( Come Rain or Come Shine. 2010)