dimarts, d’octubre 05, 2010

CAPS.A. / RAÜL RONCERO

QUALSEVOL TEMPS PASSAT VA SER MILLOR

Coincideixen en dos espais públics locals dues mostres que presenten unes experiències que, encara que separades en el temps, mantenen en la seva essència més profunda uns evidents paral•lelismes. Es tracta de CAPS.A. (la literatura i l’art . Mataró 1982-1985 ) que es presenta a Can Palauet i “El valor dels símbols” de Raül Roncero que ocupa l’espai “f”. Caldrà dons fer-ne anàlisi individualitzat i també en la seva comparança, i en aquest cas especial afegir-hi una individualització personalitzada, degut al no volgut petit protagonisme de qui això signa.

CAPS.A.



La revista CAPS.A. , i diem revista per emprar el genèric que serví per qualificar un ens de difícil definició , que va tenir una curta però intensa vida que durà del 24 d’abril de 1982 , data de la presentació de la primera , fins al 12 d’abril de 1985 en que va aparèixer el vuitè i darrer número d’aquesta experiència col•lectiva.

Una experiència que com hem dit és difícil d’etiquetar . Potser la paraula “artefacte” que és la que es va usar més en aquell temps aprofitant que la mateixa és de per se una de les definicions de la paraula art ,n’és la més adient. Un artefacte que al meu entendre agafa en cada ocasió una definició diferent . En uns casos és plàstica , en altres és poesia visual, en altres, llibre objecte , més enllà és una instal•lació... Una experiència encapçalada per J.M. Calleja , Jordi Cuyàs i Jaume Simon , que va tenir diversos col•laboradors com Lola Albararcin , Eduard Comabella, Nefer, Benítez ..., que aportaren la seva personalitat en algunes de les propostes.

Ara Can Palauet acull una mostra de tipus enciclopèdic, on aplega tota la documentació al voltant de l’experiència , englobant-lo alhora en el concepte més ampli de la literatura i l’art , al voltant del qual ofereix una acurada visió didàctica i explicativa.
Una mirada conjunta prou vàlida i valuosa , encara que no acaba d’aprofundir en la realitat de que CAPS.A. no era un fet aïllat i que s’ha d’integrar en l’especial moviment conceptual que en aquells moments gaudia Mataró. Una ciutat amb experiències tan senyeres com les Propostes a la platja , les exposicions al Museu de Mataró dels llavors “joves valors” , les propostes , provocatives en aquell temps, i que ara ens semblarien puerils , com “Pirulí” de Jordi Cuyàs amb accions en el “xino” de la Plaça de Sta Anna , o el Rosa-Rosae amb Calleja al capdavant per pintar de rosa el carrer de Santa Marta , per un llavors d’alta densitat de tràfic. O els poemes escultures de Simon. O ...

Una mostra però que no acaba de ser reeixida ja que la documentació, el didactisme, la reproducció del paper escrit al seu voltant , l’excés de lletra en una paraula, en demèrit de la visió clara i contundent de les veritables protagonistes , com ho haurien de ser les pròpies “capses”, la converteix en una mostra massa documental, massa de tesi , fugint justament de l’esperit real de “CAP.S.A” que n’era la directa provocació artística , l’estímul a la reflexió, la recerca del concepte mitjançant qualsevol element.

Tot un garbuix que deixa en molt segon pla els veritables elements “objectuals” de l’exposició que resten amuntegats i poc individualitzats en la simbòlica taula / capsa central.

Una exposició que òbviament s’ha de visitar. Per aquells que ho vam viure de primera mà, en un exercici de reflexió de la seva transcendència en el temps , més que d’un exercici de nostàlgia, que en part és tan natural com vàlid. I per aquells que no ho van viure o no en tenien coneixement, exercitar també el poder d’aquella transgressió i comparar-la amb l’actualitat d’avui mateix. Una comparança que a bon segur ens pot dir moltes coses.

Una exposició però que tindria poc sentit si es queda tan sols en el físic que acull la sala. Una exposició que agafarà pes i volada si s’edita un complert catàleg que en aquest cas és absolutament necessari. No sabem si serà així ja que les penúries econòmiques inciten a poques despeses , però si no fos així seria ben trist ja que hauríem de pensar que aquesta hauria estat una exposició ben malgastada.

EL VALOR DELS SÍMBOLS


La mostra d’Art Jove que organitza l’IMAC , que segons els propi catàleg vol dir: “Institut minicipal d’Acció Cultural” , en una traïdora errada prou subliminal, ja que tots sabem que al casalot de Beneficència és del tot “mini” l’interès per la cultura del territori. Dons bé, com molts saben aquesta mostra té com a premi una beca de producció per a una exposició, que és justament la que avui ens ocupa.

Roncero presenta la mostra “El valor dels símbols” , que és” una recopilació personal de 100 elements simbòlics de la capital del Maresme, en una col•lecció que pretén desvirtuar la idea del símbol com a element perfecte i model d’admiració que és adoptada per les institucions públiques en la promoció de la ciutat” , segons la presentació del catàleg. Una exposició que és ni més ni menys que l’actualització ampliada del projecte amb el que va obtenir la beca “Mataró” a Can Xalant , el que al meu entendre vulnera del tot el sentit de beca per producció , que en lògica hauria de correspondre a un treball si més no original.

Ens trobem dons d’un punt de partida prou vàlid per construir una reflexió potent que se’n va en orris des de el primer moment degut a la lamentable utilització dels cinc pilars capdavanters del producte. Un tractament en forma de trapelleria d’estudiants en un esquema comparable a les pel•lícules tipus “Porkys” en les que el mal gust, la sal grossa, la barroeria, desnaturalitzen el concepte que perd del tot aquella petita espurna que presentava en “Le Grand Pétomane”, per caminar per indrets de la més absoluta intranscendència, que deixen fred i indiferent a qualsevol que vulgui acostar-se a la seva lectura. I més amb l’afegitó d’un pobre muntatge que encara desmillora més la poc interessant mostra.

Una exposició molt fluixa que deixa en mal lloc a l’artista i en pitjor a l’IMAC i la seva valoració de l’art jove.

COMPARACIONS ODIOSES

Veure les dues exposicions provoca una comparança obligada. Si Raül Roncero és del millor que hi ha entre els artistes joves de la ciutat , i el seu currículum avalat per l’IMAC i Can Xalant sembla donar-ho per fet , haurem de pensar que l’art jove a Mataró està molt fotut.

La generació de CAPS.A. , sense cap mena d’ajut , no sols obtenia uns “productes finals” de gran qualitat en l’exterior, ans la seva càrrega conceptual, ètica i estètica estava a anys llum de la pobresa que dels mateixos conceptes ens demostren aquest reguitzell de creadors mimats per les institucions i el diner públic, incapaços d’aconseguir una fita que ni tan sols arribi a la mediocritat.

En el sempre odiós camp de les comparances , avui com mai podem caure en el tòpic de que qualsevol temps passat va ser millor. I fins i tot accentuar-ho en aquest cas amb un “molt millor”.

PERSONALITZACIÓ

És obvi que avui cal una puntualització ben personal, ja que d’una o altra manera soc en part protagonista d’ambdues mostres.

En el cas de CAPS.A. em sento en part protagonista ja que vaig viure en directe tota la història, amb moments certament memorables com en el cas de la 6 presentada a ARCO , o la 5 ( Febre) a la Rambla de Barcelona després d’aparèixer la paraula diverses vegades en els anuncis econòmics del dia. Soc un dels joiosos afeccionats que disposen de tota la col•lecció i en vaig ser-ne fervent defensor.

Però hi ha dos detalls ben personals. Un, l’error de concepte que se m’atribueix al voltant del nom del projecte, en relació a que en una entrevista que vaig realitzara Ràdio Mataró als promotors , deia que potser caldria “rizando el rizo” , acabar de donar la volta al concepte i considerar CAPS.A. com un acrònim d’una incongruència tal com “Cooperativa d’Artistes Plàstics S.A.”. Algú no va entendre la juguesca i d’aquí l’error que encara perdura.

L’altra és que un n’era el protagonista d’un flascó de “febre” , ( el buit de líquid i ple sols d’aire ) que en la posologia s’indicava per als crítics unes dosis de 5 ml, amb la ironia que una injecció d’aquest tipus ( aire) pot arribar a ser letal. Constava en el genèric “crític” però ja en el primer moment la riota de la individualització personalitzada va ser general, fet que ara recordo amb més alegria si cal que la molta que va provocar la burleta.



En el cas de la mostra de Roncero, la qüestió és que un ha estat escollit com un del seus cent “símbols” ( i per a portada ). El cert és que és una selecció que em deixa del tot indiferent. Una anècdota més a explicar als nets i res més, ni fred ni calor. Potser l’únic a lamentar és el fet de que certament no em reconec amb aquesta bandolera que mai ningú m’haurà pogut veure per Mataró ja que sols l’empro en vacances per allò de la guia, l’aigua , la càmera...... I si de símbols de la ciutat es tracta.

Però si per Roncero soc un símbol, dons que hi farem, res a dir. Ell pot tenir per segur que si un en fes llistat dels cent artistes de Mataró a considerar , el seu nom no estaria a la llista. I òbviament es repetiria el fet. Indiferència. Ni fred, ni calor. Res a dir.

És a dir.Com ha de ser.

 Aquest post que és el nº 900 ha estat escrit mentre sonava "Concert per a piano" i "Peer Gynt" de l'Edward Grieg