TRANQULITAT

I molta. Just el que necessitava i el que em recomana el cardiòleg després del bon resultat del darrer holter , encara que amb uns massa abundants extra sístoles en els moments de stress. O sigui que lleugera medicació per un costat, i necessitat d’agafar-me les coses amb més calma per l’altra. Una calma que en el que pertoca al costat artístic , l’element bàsic d’aquest blog , segueix essent molt difícil en aquest Mataró culturalment dominat per un IMAC que exerceix com.. (... millor fer cas al cardiòleg , respirar a fons i … ).

Potser per tot això s’agraeix l’exposició que s’inaugurà divendres passat a la sala del col•legi d’aparelladors amb les pintures d’en Modest Almirall i les escultures de la Teresa Riba de la que caldrà parlar en els propers dies. Una inauguració que com sempre es celebrà sense ningú de l’oficialitat , ni de la que mana ni de la que està a l’oposició. Que hi farem, ja estem ben acostumats a aquestes absències.

Magnífic el dissabte , amb excursió familiar a la sempre bucòlica Banyoles, un espai massa vegades oblidat i en el que la serenor domina. Passejada per l’estany ( que no llac ) , magnífic dinar en el sempre recomanable, - per qualitat i preu -, Can Xabanet i diada per afermar lligams , aquells que per sabuts no cal tampoc descuidar. La visita a Banyoles , em porta un record vers l’Alícia Romero , per cert segueix pendent una cita per Can Minguell, que arribarà la inauguració, ens queixarem de les promeses incomplertes i després es dirà de la mal llet d’alguns. Dons bé, un record per l’Alícia a la que convido a visitar l’oficina d’informació turística de Banyoles i el seu acuradíssim disseny i merchandaising. Per tenir-la en compte i imitar-la si s’escau, per més cofois que alguns estiguin per uns premis de l’ habitualment tendenciosa Diputació.

En resum, una magnífica diada ben acabada amb la Final de Champions i el més que merescut triomf de Mourinho, un magnífic entrenador , - el millor del món ?-, amb el que concordo en aquest toc de provocació que sempre té, però que no és fruit d’una xuleria sense mides , i sí d’un treball ben fet a la recerca de la perfecció, tal i com marquen els resultats obtinguts.

Tranquil•litat ahir amb la mare d’artista convidada. Cal cuidar-la. Quasi vuinta-vuit anys i un cap que funciona a entrebancs , però sempre una mare.

Sopar casolà i a casa , amb els amics. Amb aquells que saps que simplement “ son dels teus”. Que estan allà. Que pots estar temps i temps sense estar junts, però que si els necessites , estan allà, sense preguntar, sense voler saber res. Son els teus amics, - potser ho hauria d’haver escrit amb majúscules -, i amb això ja n’hi ha prou.
Per això amb la Rosa , l’Oriol, en Quim i l’Anna, , tot donant-nos compte que a les “petites” ja no els hi cal taula apart... Quina magnífica vetllada.

I avui un matí de jeure. “Perdidos” domina a bona part de la família, a la que s’ha llevat a les sis a veure el final en directe i a la que ha esperat per veure-ho enregistrat. I un , llegint el diari i gaudint de la tan recomanada serenor a la que ajuda el Spotify , - quan et valoro -, d’acurat contrapunt.

Però tot això no deix en un segon apunt l’emprenyada que tinc , mantinc , i “ el que te rondaré , morena” que deia el pare , al voltant de l’actitud de l’IMAC en general i dels dos regidors que el comanden , en Sergi Penedès i l’Ivan Pera , que han demostra públicament que no han entès res. Que ells no son majestat sobiranes , amb uns súbdits que els hi devem submissió i respecte, i sí en canvi, son els “nostres” representants , i per tant és a nosaltres a qui deuen explicacions i respecte.

No puc negar la meva satisfacció aquests dies , quan de manera directa , indirecta o circumstancial, - com si de fets gramaticals es tractés -, he rebut un suport absolut , i molt potent , davant tot el que ha envoltat el que hauríem d’anomenar

CAS ANSON

En primer lloc crec que cal explicitar de manera ben clara i contundent , el respecte i per que no dir-ho, l’ admiració i un punt d’enveja a Martí Anson. Ell crea un projecte , lluita pel mateix i aconsegueix el seu fiançament global, el del projecte i el del seu sou. O sigui que res a dir, fora del respecte absoluta i fins i tot, repeteixo, l’admiració.

Però això no ha de fer oblidar l’obligació de l’IMAC envers els ciutadans , explicant i explicitant a on van a parar els diners de tots. El projecte d’Anson ve ja de lluny , i mai s’havia dit res a ningú. Evidentment tampoc al grup de masells que callats i disciplinats segueixen en el Consell sense dir ni mu, abaixant el cap i tenint fins i tot d’arribar a haver de solicitar la caritat de ser informats de certs actes , abans de que els mateixos siguin públics en les agendes de la ciutat. Un grup que si tinguessin dignitat , que per el vist no la tenen, haurien o dimitir o exigir que s’acomplís fil per randa el paper que tenen per llei encomanat.

L’IMAC no tenia cap mena d’intenció de dir res de res del projecte d’Anson , el que és fet fefaent de la seva inutilitat. Si col•labores amb un artista local per que aquest estigui present a la Tate Modern, en un moment tan important com el del desè aniversari, el natural és llençar la notícia als quatre vents . L’IMAC res de res. L’acte va ser la setmana passada i el silenci oficial més absolut planà per damunt l’esdeveniment.

Sols quan salta la llebre , - i aquest blog en té molt a veure -, i tot es complica , de cop i volta , sense cap mena d’avis previ, sense aparèixer en agendes , ser comunicat a mitjans locals etc, i amb una nota de premsa apareguda a corre cuita i al migdia , que el passat dijous , a darrera hora del vespre , i no sé pas davant de qui, Anson i el seu BMW van ser presentats davant de Can Palauet per fer el paripée. Celebració aquesta que encara ha encès més els ànims del món artístic local.

A moments d’ara és més obligat que mai donar explicacions . Fer pública tota la història i ensenyar xifres i dates . Per cert , entre les mateixes estaria bé explicar si la multa per excés de velocitat que Anson va patir en el viatge , corre a càrrec de l’IMAC, el conductor o l’empresa , encara que evidentment la mala imatge és tota per l’IMAC.

I aquesta hauria de ser la primera de les moltes explicacions que l’IMAC , que mai para boca , deu als ciutadans.
Cal explicar el tema de Can Xalant , l’any de retard en el concurs i els mesos de propina que significa per els seus administradors.

Cal explicar el concurs de tècnic d’arts plàstiques , declarat desert després de quasi un any.

Cal explicar qui ha estat el jurat del cartell de Les Santes i eliminar la mentida de la unanimitat del mateix. L’elecció de Dani Montlleó va ser del tot controvertida , amb diversos vots en contra , i la imposició del mateix va ser tan visceral que hi ha representants que ja han expressat la seva decisió de no prendre part en el jurat de l’any vinent , si no s’estableixen uns criteris d’igualtat d’oportunitat per a tothom. La unanimitat sols va ser , com és sempre, quan l’artista va presentar el cartell que com és lògic sols hauria de ser rebutjat davant uns consideracions molt estridents que poguessin vulnerar les lleis o ferir la sensibilitat dels ciutadans.

Cal explicar per què quan aquesta setmana s’acompleix un any de la biennal Torres Garcia , encara no s’ha trobat lloc per l’obra guanyadora de Marc Llacuna. Per que, tal i com va prometre Baron , ningú s’ha adreçat a ell per demanar la seva opinió, i per que es va mentir en la darrera exposició de Can Palauet quan s’indicava que estava penjada a la Pompeu Fabra , fet que no era ni és, veritat.

Cal explicar la negativa permanent de la gent d l’IMAC , amb Penedès i Noè al cap, negant-se de totes totes a organitzar l’antològica dedicada a Pepe Novellas que ja havia d’haver-se inaugurat el passat mes de febrer. Cal explicar el per que de les seves afirmacions a qui les vulgui escoltar , que mentre ells tinguin el mínim poder, mai es farà l’antològica de Novellas. I que Baron ja pot anar piulant que...

Cal explicar el projecte expositiu de l’IMAC en les seves diverses sales, i per què la plàstica és marginada de manera continuada del mateix.

Cal explicar el per que , havent la gent del Llimoner demanat una exposició antològica per Santi Estrany ( també ho han fet per Raúl Capitani) , quan aquesta es realitza , ni se’ls avisa , ni se’ls convida , ni tenen la decència de dir d’on surt la proposta?.

Cal explicar com és que els artistes plàstics han estat foragitats de Ca l’Arenas i ara s’anuncia la pròrroga de l’exposició de la planta superior comissariada per Assumpta Montellà. No serà per les cues que diàriament omplen les vorers del carrer Argentona , impedint el pas dels ciutadans de a peu?.
Tot lloant la qualitat de l’exposició, cal remarcar que la mateix és de màxima idoneïtat per un Museu d’Història però poc té a veure amb un centre d’Art , com el de Ca l’Arenas.
Ara sols queda veure si també hi haurà pròrroga amb les exposicions que de manera tan vulgar omplen la planta baixa del vell casalot.

Aquestes i moltes coses més han de ser explicades amb tota mena de pels i senyals per part de l’IMAC . I fer-ho de manera clara i convincent. I el Govern, corresponsable del mateix, hauria d’obligar a Penedès a ensenyar les seves cartes o a cessar-lo fulminanment.

PACTE O DIMISSIONS

Fa molt poc , en una entrevista que em realitza en Vern Bueno , en motiu dels meus 35 anys de vida crític deia textualment:
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Al poc vaig rebre notícia d’un membre del Govern tot dient:" En prenem nota , posem fil a l’agulla”. No s'ha fet res de res i ara el cisma s’ha engrandit i cal una actuació ràpida i contundent.

Una anècdota n’és prou definitòria. El PSC vol realitzar una conferència amb la cultura com a protagonista i amb una gran firma com a ponent. Com que pretén defugir els llocs i camins habituals, demana la meva col•laboració per trobar un lloc tan adient com atractiu. L’aconsegueixo. Ara , davant tot l’affaire , la persona que cedeix gentilment l'espai, que malgrat la seva reconeguda qualitat , mai ha estat escollit per realitzar res amb l’Ajuntament , s’indigna , amb tota la raó.
“Ens volen per que lluïm, fem bonic , donem nivell, marquem qualitat. Ens demanen favors , però a l’hora de la veritat, què?”. Potser comença a ser hora de que els artistes ens plantem davant l’actitud municipal”.

Hem arribat a un cul de sac que cal trencar. És obligació del Govern establir ponts i refer converses. Cal ineludiblement una gran taula rodona per establir uns criteris de consens que dongui a cadascú el que li pertoqui i que permeti finiquitar aquest genocidi de la plàstica organitzat des de l’IMAC , amb la complicitat del Govern.

Mentre, no ens queda res més que seguir cridant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC ?

QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.