dilluns, de maig 17, 2010

Fa ja uns quants anys que vaig conèixer a un pintor armeni que feia ben poc que havia arribat a Catalunya i vivia a Canet de Mar. Acabava de guanyar el premi de pintura Guastavino que se celebra a Vilassar de Dalt amb una pintura ben diferent a la que es veia per aquí. Una pintura densa, barroca , orientalitzant. Una obra plena de personatges , símbols i detalls. Es deia Ara Mikaelian.

El vaig entrevistar a TVM , amb el seu germà d’intèrpret i em va sorprendre el sentit del seu pensament i del seu fer. Uns quants anys desprès ( 2004) va sorprendre a tothom amb una magnífica exposició, plenament definitòria del seu estil, a la sala de la Caixa Laietana . Ara , sis anys més enllà , de nou retorna a Mataró per seguir sorprenent amb la seva habilitat tècnica i l’estranya mirada del seu pensament artístic i de la seva creació.


LA INQUIETANT PINTURA DE MIKAELIAN



Si realitzéssim una enquesta entre els visitants de l’exposició que l’artista armeni, afincat de fa temps a Canet de Mar , Ara Mikaelian presenta a l’espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana per a tal de trobar el qualificatiu més idoni per a la seva pintura, estic convençut que aquest seria el d’inquietant o expressió parella.

Dic això ja que passejar-se amb atenció front a la quarantena de peces que composen aquesta interessant exposició, no sols es boca badar-se davant d’un preciosisme tècnic fora de límits , ans també és endinsar-se per uns camins que caldria qualificar com d’un simbolisme realista , o potser més exactament, figuratiu, en els que l’artista es mou amb tota habilitat per escriure plàsticament una història de capítols prou marcats , que queda ben entroncada en les seves arrels , les del seu poble i en la seva personal visió de la vida , fruit d’un passat i a la recerca d’un futur.

El concepte artístic de Mikaelian és en sí un compendi de moltes lectures passades pel seu sedàs personal per donar una obra que és garbuix de moltes influences. S’aprofita del realisme perfeccionista que practica com esquer per cridar l’atenció de l’espectador i llavors llençar-li pel damunt tot un seguit de conceptes que alhora permeten una múltiple lectura.

Surrealista , simbolista , absolutament barroc però també ben proper a la complexa pintura coral renaixentista, amb unes estructures que poden anar de l’amuntegament arccimboldià fins a la fredor serena i inquietant d’una pintura negra clarament influenciada per Goya, Mikaelian uneix totes les opcions mitjançant un ambient personal, en bona part claustrofòbic , impregnat d‘un misteri que semblant-nos aliè i fora del nostre àmbit, sabem alhora que pot ser molt proper.



Un misteri inquietant , tant per la coexistència d’elements antagònics que a simple vista semblen encaixar perfectament, com per un fer i uns personatges que sempre ofereixen un rera fons en la mirada que ens desubica com espectadors i ens desconcerta en una lectura lineal del presentat.

Tot això ben amanit amb un perfeccionisme tècnic de gran alçada. Aquarel•la i oli damunt paper, tela o taula son les tècniques que empra amb un absolut domini de les mateixes , per establir aquest realisme fregadís a l’hiper , tant en la figura humana com en la diversitat d’elements , estris, o essers , que reals o imaginats , obtenen en les seves mans empremta de vida. Fet que s’accentua per una capacitat cromàtica i un enfoc de la llum general de l’obra que ens acosta al seu sentit oriental, eix al voltant del qual confegeix tot el seu treball.


Si l’obra de Mikaelian és atractiva per a tot tipus de públic, jo diria que a la nostra ciutat encara ho és una mica més, ja que ens apropa , encara que amb uns matisos del tot diferents al simbolisme de l’escola de Mataró , especialment amb uns conceptes de Rovira Brull i en el fer de les èpoques de Tertre , per part de Novellas i Ricard Jordà. Igualment presenta una certa similitud amb els practicants d’aquell realisme màgic de Sabillón, Bernardino, Serra i tants d’altres que també varen obtenir un gran ressò allà començaments dels vuitanta.


Ara Mikaelian i el seu especial món que encara que no ho aparenti és ben proper al nostre conformen una atractiva i interessant exposició que és fàcil de recomanar amb tot plaer.

MARC LLACUNA


Que en Marc Llacuna és del més recomanable que corre artísticament per la ciutat no fa falta dir-li a cap bon afeccionat. Potser per això no m’estic de recomanar la seva exposició “Seasonwalls 010” recentment inaugurada a la sala Artloft de Reus.
Una mostra que és el capítol següent de la seductora experiència que inicià fa uns pocs mesos amb l’exposició que va dur a terme en la sala del Col•legi d’Aparelladors.


Una demostració de veritable Art Jove i de qualitat , no com el que es presenta a la 9 Mostra d’Art Jove de la que demà caldrà esplaiar-se amb amplitud, això sí, sense por de rebre cap descàrrega elèctrica.

PS.- El passat mes de març es celebrà en aquesta mateixa gañeria la Biennal de Pintura jove organitzada per Caixa del penedès de la que en va ser guanyador Gustavo Díaz Sosa , nom que a bon segur recordaran els bons afeccionats mataronins , com a guanyador de la Primera Biennal Torres García