dilluns, de maig 31, 2010

AMBIGÜITATS




La sala d’exposicions del col•legi d’Aparelladors presenta en aquets mes una exposició de títol "Ex Pari” , - amb paritat , de igual a igual -, en la que comparteixen protagonisme l’escultora Teresa Riba i el pintor Modest Almirall.

Estic del tot convençut que l’anàlisi d’aquesta exposició, tan sols sortir de la seva visita , serà del tot diferent en cas de conèixer prèviament el treball dels seus protagonistes o no. Per aquells que no tenien coneixement previ del fer dels creadors estic convençut que en sortiran amb un pensament positiu , ja que a bon segur hauran quedat captivats per el bon treball escultòric de Teresa Riba amb el protagonisme de la seva mirada als infants , i per l’altre la curosa formalitat d’un Almirall sempre amb un deix d’inquietud en la seva obra , els haurà sorprès en la seva sensibilitat. Però el resultat no pot ser de cap manera el mateix , i essent estrictes ha de ser ben just el contrari, si ja teníem coneixement i visió del fer d’ambdós creadors, com a bon segur succeeix en els bons afeccionats locals que recordaran el pas dels dos artistes per la desapareguda sala “Espai 28”.


Teresa Riba és una excel•lent escultora figurativa que ha trobat en els joves i els infants una font perfecte d’inspiració. Ha sabut contactar amb els seus gests , amb la seva manera de ser , amb les seves postures ..., i de tot això ha sabut establir un marc figuratiu en la que dona amb habilitat i saviesa un to del tot realista a les seves obres . A més ho fa amb un treball tècnic curós i acurat en el que el sentit tàctil i textural, que marca ritmes i signes d’identitat.

Però tots aquests apunts , que son gratificants en una primera mirada , en la seva constant i permanent repetició cauen en la vulgaritat , en un comercialisme tou que un equipararia amb facilitat al Ferrándiz de les postals nadalenques , i que es devalua del tot quan es cau en la vulgarització de la comercialització més poc lluïda , amb el cromatisme d’algunes peces , que deixen de ser veritables escultures artístiques per a convertir-se en èmuls de porcellanes a l’estil Lladró, perdent la seva tesitura artística per entrar en un to decoratiu per a persones amb possibles però amb petita exigència artística.

Unes obres que llavors no tenen la mateix lluentor , que passen desapercebudes i que ens obliguen a cercar la recomanació en els petits detalls d'unes peces més petites , individuals en el llarg d'un petitt suport metàlic, que marquen un camí esperançador en la seva trajectòria.


Modest Almirall és un artista que mai m’ha cridat l’atenció, amb el que no he connectat i del que res rebo de la seva obra malgrat els meus esforços, ja que essent diverses les amistats que han intentant fer-me veure les seves virtuts , el cert és que cada vegada que visiono una de les seves exposicions en surto més decebut.

Encara que reconec , cec seria de no fer-ho, una gran capacitat tècnica en l’abstracció per construir uns reductes independents on textura , pinzellada i color semblen crear un micro-clima plàstic independent, massa vegades veig els seus treballs en una vessant filosòfica / plàstica d’aquelles que jo definiria com de pijo / progre.

Sentiment eteri orientalitzant , cromatismes lounge , dignes d’una decoració chill –out , o potser zen. L’home , representat de forma de stick-stack , mai integrat en el context general de l’obra , en la pretensió d’un sentiment del no res davant l’ immensitat del ..., en una mirada intel•lectual que Cesc , ja fa molts anys , efectuava amb els seus ninots d’una manera molt més adient, intensa i comunicativa.

L’obra d’Almirall és essencialment tova , i penso que és així per por. Li manca valentia , gosadia , per entendre que en realitat ell és un abstracte que ha de renunciar de totes a totes, a aquestes crosses d’una figuració recurrent en la que recolzar-se, quan en realitat el que fa és desestabilitzar tot l’entramat que encara que sols fos per la seva habilitat tècnica mereixeria una millor atenció.

Si Riba aposta per un concepte de Pedralbes , Almirall ho fa per a yuppies de Sant Just , Gavà Mar o Matadepera , i d’aquesta manera un pot quedar emmascarat a la primera , però en la repetició un entén amb facilitat que per ser artista cal una tensió més gran , una aposta per la sinceritat sense embuts i cal vendre l’ànima al diable si s’escau , i mai quedar en el cantó acomodatici que ambdós autors ens mostren amb claredat en aquesta exposició.

Col•legi d’Aparelladors . del 21 de Maig al 25 de juny de 2010

(Fotografies manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)

I com que no hi ha novetats , seguim

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ
.

diumenge, de maig 30, 2010

QUI SAP SI UN SIP …..

A la nostra ciutat , la noticia de la setmana , i a bon segur de moltes de les vinents, és la que va esclatar el passat divendres al voltant de la Caixa Laietana i la seva integració amb un petit grupet de caixes del mateix nivell , a l’òrbita de Caja Madrid.

Els meus coneixements d’economia es limiten, i amb dificultat , als domèstics , per tant se m’escapa del tot aquest bat-i-bull de matrimonis de conveniències de les caixes , les causes que els motiven i més encara tota la història prèvia de declaracions d’amor i desavinences , dignes dels corresponents especials en qualsevol programa del cor.
El que si em preocupa, i molt, és tot l’entorn de l’obra social , ja que en el cas de la Caixa Laietana el mateix té un pes específic enormement alt en el conjunt cultural i social de la ciutat, i encara més en l’artístic amb el grapt d’espai expositius , als que en poc temps ha afegit l’àmbit zero i la seva ampliació , que justament s’inaugurava el passat dijous amb la bona exposició de Dinís Òrrit.

Em preocupa ja que justament Caja Madrid no és una entitat que reparteixi de manera equitativa la seva tasca cultural. Han estat diverses les vegades que en aquestes línies hem criticat per exemple a La Caixa , per potenciar els seus Caixafòrum en tal grau, que moltes vegades primer es realitza una exposició important a Madrid , abans que a Barcelona , com és el cas actual de Barceló. A Caja Madrid , ni de bon tros succeix el mateix.



Caja Madrid té un gran centre cultural al bell mig de la capital , a la Plaza de Sant Martín , anomenat “La casa de las alhajas” ja que n’era l’antinc “ monte de piedad” , lloc on organitza exposicions de gran qualitat , alhora que col•labora amb ltres institucions per establir sinergies d’alt nivell, com ho és la darrera exposició de Monet i la modernitat , celebrada al Museu Thyssen.

Un nivell de qualitat que ni de bon tros transporta “ a provincias” ( com dirien ells) , on manté una activitat fluixa i d’escàs nivells, com fa evident a Barcelona i el seu petit centre cultural de la Pça Catalunya , cantonada a Rambla Catalunya , en el que tal i com molt bé comentava ahir a “El Punt” , en Manuel Cuyàs, els aconteixemnets culturals son en compte gotes , per a no dir inexistents.

Per això esperem que aquesta SIP , o fusió freda o ..., sigui el millor per els estalvis dels clients , el millor per a ciutadans i empreses de la comarca que puguin veure així reforçades les seves possibilitats d’inversions , i en el que pertoqui a la vessant que aquí ens ocupa, que com a mínim mantinguem el camí de la Laietana , que curiosament d’ençà un temps, sembla voler fugir de l’obscurantisme de la mediocritat i fer una aposta per la diversitat i l’eclecticisme.

Veurem per on van els camins , que en el cas dels diners , sempre son complexes i ben especials.

Però ni amb Sip o sense sip, ningú sap el que passa per Beneficència , la seu de l'IMAC. Ni tan sols sabem el que ha passat per Can Xalant , amb un robatori net, ja que segons fons de tota solvència , els pispes varen entrar inutitlitzant l'alarma , emb el corresponent còdig. Un fet més que en raons de trasparència caldria parlar , però...?

Per això, nosaltres seguim fidels en la reclamació

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ
.

dijous, de maig 27, 2010

LLUCIÀ GONZÁLEZ. FORJANT L’ESPAI








“El bon forjador no pot oblidar els somnis primitius.
El somieig concret el domina.
Tot en ell esdevé història , història llarga.
Recorda l’òxid i el foc. El foc sobreviu en el ferro fred.
Cada cop de martell és una firma”-


( Gaston Bachelard )


Ja fa força temps que l’escultura ha depassat amplament la seva definició enciclopèdica fonamentada essencialment en la seva tridimensionalitat i en el seu sentit de reproducció de la realitat de manera més o menys fidedigne, per establir-se en uns paràmetres expressius ben llunyans al cànon compositiu acadèmic i tradicional.
Queda molt llunyà el concepte tantes vegades repetit de Miquel Àngel quan expressava que l’escultura era tan sols allò que queda quan s’ha tret el que sobra del bloc, en aquesta aposta reflexiva per fer evident l’ocult , en un concepte quasi pictòric de la dimensió. Fins i tot ja ens sembla acadèmica l’aposta de Brancusi amb les seves formes estructurades en la recerca d’una harmonia , en l’afermament de l’equilibri com eix i concepte.

L’escultura d’avui ha assolit un idioma sensitiu ben diferent, estructurat en uns conceptes que essent a bon segur parells, cerquen la capacitat en la tensió, en un treball nerviüt ,en una força etèria en el sentiment. No cerquen la bellesa en l’evidència de l’ocult, la cerquen en la forma més pura, en el pla, en la línia i per damunt de tot en el buit , en els seus límits , despullats de tota anècdota, en una nuesa total.

Llucià González ha begut d’aquests conceptes. Emparentat per ofici amb Julio González , l’escultor renovador de conceptes i tècniques del que s’ha dit que era l’escultor que volia dibuixar a l’espai, ha cercat des dels seus començaments casar el concepte tradicional i artesà de l’ofici, amb la necessitat expressiva del volum escultòric en un sentit plenament contemporani , signe de la seva capacitat artística i creativa.

Afermat en el convenciment del mateix Julio González quan afirmava : “ Projectar i dissenyar en l’espai amb l’ajuda de nous mètodes, utilitzar aquest espai i construir amb ell, com si estigués treballant amb un material acabat d’inventar. Això és tot el que intento fer”, Llucià estableix el seu idioma plàstic recolzat en els seus sentits primerencs d’ofici i intuïció , tal i com els definia al començar la seva carrera la crítica Maria Lluïsa Borràs, sentits als que amb el temps ha sabut afegir un bon gruix d’altres virtuts entre les que no hi manquen una gran capacitat de treball, la constància , una certa tossudesa en fer realitat els seus pensaments plàstics , i principalment la de saber i voler escoltar i veure , tot passant els imputs capturats per el sedàs personal d’un anàlisi estricte i meditat.

Un ofici , el de ferrer, forjador , metallista o digueu-li com vulgueu, del que se sent tan orgullós com ho han estat altres artistes del mateix ram, encapçalats pel mateix Chillida que estimava com poques coses el qualificatiu de “forgeron” (ferrer) que li atorgava l’epistemòleg Bachelard de qui hem manllevat les frases que encapçalen aquest escrit. Un orgull demostrat titulant aquesta mostra: “La tècnica fent camí”.

Una tècnica apresa i dominada en l’artesanat, modelada en la seva cara industrial , i elevada molt per damunt del caduc concepte d’art aplicada. Una tècnica que li ha permès explorar indrets inabastables per a altres creadors , en la recerca d’uns límits que semblen trencar les lleis de la física , l’equilibri i el moviment . Una tècnica en la que ha anat evolucionat de manera constant millorant les prestacions , cercant noves possibilitats no tan sols en formes i conceptes , ans també en acabats ,imprimacions , textures , en la recerca del punt exacte i més adient per a cada cas i per a cada intenció.

Però tots sabem que la tècnica ha de ser sols mitjà, mai finalitat. Un ideari difícil de ser acceptat per aquells perfeccionistes de la matèria. Llucià en canvi ho ha entès com pocs. Coneixedor del màxim de les possibilitats que la mateixa li ofereix , les esgota aconseguint uns treballs impol•luts en la perfecció però aconseguint sempre que la fredor de la tècnica no domini , ni tan sols s’acosti, al calor de l’esperit comunicatiu que la peça ens ofereix.

Aquesta exposició n’és una clara evidència . Des de les peces de petit format, més intimistes si es vol , fins a les obres de caire públic i monumental, en totes elles és la potència del resultat , la sensibilitat del treball o la seva magnificència, - segons els casos -, la que comunica a l’espectador deixant a la tècnica, -tal com cal -, com element bàsic però accessori.


Unes peces que tenen en el buit l’essència i l’existència. Un buit aconseguit en la modulació del material tot forjant espais. Uns materials direccionats envers la contradicció màxima d’aconseguir de manera subtil i mitjançant les formes , un sentit de gracilitat , ritme i moviment , quan son en si mateixos, signes del contrari.

Unes obres que encara que a vegades mantenen un deix figuratiu, o si més no unes certes referències identificatives , evolucionen envers l’abstracció , però no en el camí d’una abstracció indefinida i sí en aquella abstracció dels records , de la que parlava Klee.

Unes peces posseïdores d’una energia especial , captivadores en la poètica del chillidià concepte de que tot pla és sempre revirat. Unes obres en el que el plec modula l’espai acotant-lo i marcant el camí de la intenció del creador que es fa avinent en cada punt , en cada racó , en cada vibrant i impossible equilibri , fet realitat en el que sembla màgic encontre entre la perfecció de la tècnica i la sensibilitat poètica del creador.

Llucià González un escultor avançant desfermat en la seva aposta creativa , amb la tècnica per fer camí, sempre disposat a seguir forjant l’espai , amb l’empremta del record de l’òxid i el foc, tot sabent que cada cop de martell és una firma , la que certifica la qualitat del seu art.

Pere Pascual
Mataró, maig de 2010
(Escrit de presentació pel catàleg de l’exposició d’escultures de Llucià González que s’inaugura demà a 2/4 de 8 del vespre al Museu Arxiu de St. Andreu de Llavaneres)

59.-

Son els anys , magníficament portats , que avui acompleix Ana Belén , el mite artístic , i per que no dir-ho, eròtic de molts de la meva generació.

Amb tot l’ajut “de modelatge” que vulgueu , la seva persona física i la seva capacitat creativa segueix essent un punt d’atracció per tots aquells que ens movem per la mateixa edat. Un bon grapat de “madurs” que d’ençà “Zampo i jo” fins a on vulgueu, passant per aquell inolvidable “El amor del capitán Brando”, alguna vegada em caigut en la temptació de dir que no, que no ens faria res que ens obsequiés amb una “mossegadeta”.

AFFAIRE ANSON
“La presentació a Mataró del servei de taxi amb xofer del sempre sorprenent Martí Anson no va tenir gaire acollida ja que no va congregar ni deu persones, i totes del gremi. No és d’estranyar, perquè l’acte no estava anunciat enlloc.”

Son frases textual del Tot Mataró que es mouen en la direcció que ja havíem apuntat , de que l’acte de “presentació” del projecte , quan ja feia dies que tot havia acabat , va ser un acte improvisat , desig de reaccionar davant les queixes per tot el lamentable affaire.

Una presentació que és un punt més que hauria d’explicar obligatòriament l’IMAC , i que no ho fa , ni ami que ho he demanat per activa i per pasiva , ni a tota la ciutat.

Per això seguim protestant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ
.

dimecres, de maig 26, 2010

INAUGURACIONS

Quan s’acosta l’entrecreuament entre mesos comencen a aparèixer noves exposicions, que en aquest cas son ja les que preparen el tancament de temporada en espera tan sols d’aquelles que han de perviure en la solitud artística de les exposicions de l’estiu. En aquest cap de setmana son diverses i prou interessants.

Així a partir de demà dijous l’Espai Capgròs ( sense acte inaugural ) presentarà una mostra en la que es reunirà un bon grapat d’estampes amb autoria del més granat de l’art del nostre país .
Una exposició que aplegarà tres elements molt a considerar: la qualitat , l’autoria i el preu. Una autoria garantida , amb noms ben reconeguts i preuats . La qualitat , ja que el presentat aplega un bon grapat d’obra gràfica en diferents tècniques , amb un nivell ben estimable. L’altra ja que el grapat de noms protagonistes és ben estimable. I finalment el preu ja que la quasi totalitat de les peces presentades no depassarà els 500 euros , el que significa una excel•lent relació qualitat/ preu. Una exposciió dons que cal recomanar de vell antuvi.



Per altra costat , l’Ateneu Caixa Laietana inaugura expositivament un nou espai a la seva planta inferior, compartint i cohabitant amb l’Espai Zero, però en la zona que limita amb la Riera , indret per on hi té l’entrada.
Per fer-ho ha fet una aposta valenta tot presentant el treball de l’artista Dionís Òrrit . Aquest creador trempolí ( encara que la gent de Tremp generalment es trempada , en realitat son trempolins ), fa aposta per la poesia visual en la seva multiplicitat de vesants , que en aquest cas es concentren en el que podríem considerar escultura i les instal•lacions, de les que us oferim unes imatges.



La seva mirada intel•ligent , àcida i alhora poètica , va molt més enllà de l’aparença i a bon segur que ens seduirà en la seva sempre arriscada proposta.
Una exposició que caldrà visitar( Inauguració demà dijous a 2/4 de vuit . Ateneu Caixa Laietana).



Divendres és el torn de Llucià González que presenta a Can Caralt ( Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ) l’exposició “El camí de la tècnica” , una exposició amb 24 escultures , 6 de gran format que se situaran en els jardins del Museu , mentre que en l’interior hi haurà 18 escultures de petit format ( una d’elles en homenatge a Gaudí) i un seguit de plafons en el que es recull la seva trajectòria a l’entorn de l’escultura pública.

Una exposició que és un nou pas ferm d’aquest autor en la seva carrera artística i que tindré el plaer de presentar , com també ho faig en el catàleg de la mateixa.

Finalment , i com a complement de tot això, aquest divendres i a Can Palauet ( a les 8 del vespre )i a l’entorn de l’exposició “Recorregut vital” de Santi Estrany , està prevista una taula rodona per parlar de l’evolució cultural de la ciutat de Mataró, des del 1950 fins avui. De moment , i pel que podem llegir en el weeb municipal , al costat de Santi Estrany , sols es cita el nom de Manuel Cuyàs, amb el que poca taula rodona e pregona, però amb tot no deixa de ser una activitat prou interessant.

ESCULTURES I INFORMACIÓ



Fa pocs dies vaig passar tot passejant per davant l’escultura “Fluxus”( veure imatge ) que es troba davant del cafè de mar. Tot mirant-la , observant per cert que no envelleix molt bé en el seu oxidat natural, a bon segur per l¡ambient marí que respira per proximitat, em vaig quedar en blanc intentant recordar el nom del seu autor ( Marcel Camps) , el que sí em va venir a la ment va ser el mail que en Ramon Bassas m’adreça , just la seva inauguració , en que m’indicava que ja havia donat ordre de col•locar una placa indicant les dades essencial de la mateixa , responent a una petició quasi “eterna” per part meva de que aquets fet es realitzés en les escultures públiques de la ciutat.
Dons bé, tot i que Ramon Bassas és el cap , té poder i l’exerceix , de placa , res de res. “Fluxus” , com la resta d’escultures públiques de la nostra ciutat, segueix no identificada per al poble.

A bon segur que al bon amic Ramon li passa com a mi quan faig preguntes que algú considera inoportunes , impertinents o simplement estúpides , que no hi ha resposta per no haver seguit el camí reglamentari.
O sigui que ja ho saps Ramon , a insistir per un altra camí, que jo ja porto vint anys sense aconseguir-ho o sigui que encara et queda un tram ben llarg.

Quasi tant com el que m’espera en poder canviar el final dels meus post. Com que segueixo sense resposta per part de l’IMAC , dons ja ho saben

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ
.

dimarts, de maig 25, 2010

LAIA BLEY. TAST CROMÀTIC



Superada ja de fa força temps l’obligada penyora del nou vingut, cada vegada val més la pena acostar-se per l’espai expositiu que la gent del Sant Lluc mantenen al Casal Aliança. Els habituals ja sabem que en ell no hi trobarem la gran exposició, però sí que se’ns farà avinent el progrés d’aquell creador que intenta superar el graó de simple afeccionat per començar a poder-se considerar artista . Trobarem la petita exquisidesa , en forma d’aventura poc comercial per part d’algun artista més reconegut , o trobarem la sorpresa d’un nouvingut desconegut que ens sap captivar amb una mirada nova i fresca.

O potser ho trobarem tot plegat en un estrany mix en el que tot és possible, com en part succeeix amb la mostra de l’artista de Premià , Laia Bley , que amb la seva mostra “Tast cromàtic. Entre el blanc i el negre” ocupa actualment aquest espai.

Laia Bley fa ben poc que ha acabat els seus estudis de Belles Arts i per tant surt amb força explosiva i expansiva a demostrar tot allò que amaga al pap i que tantes ganes té en mostrar.

Sortosament no sembla haver acabat els seus estudis d’una manera mediatitzada , com ho fan tants dels seus companys , i se la veu segura , i independent , però com no amb un important garbuix fruit del poc afermament, que l’obliga a presentar totes les seves característiques i virtuts , així, tal com raja , el que provoca la lògica confusió de la dispersió, que sols es solucionarà quan , mica en mica , la Laia vagi eliminat aquelles estelles que menys s’adiguin al seu fer, i es centri i concentri en la seva personalitat més íntima i sincera.

Diem això ja que en aquesta ocasió l’artista ens atabala amb escultures figuratives i no figuratives , pintura el mateix del matei i obra gràfica en la mateixa dispersió. És a dir, conjunt de contradictoris en el concepte i en la tècnica, encara que cal remarcar que amb una formalitat de realització prou atractiva i etructurada.

I encara que forçosament ha de ser la mateixa artista qui ha de decidir el seu futur i que ha de marcar de manera ben clara el seu camí, que forçosament ha de defugir d’aquesta dispersió temàtica , tècnica i conceptual, bé val la pena apostar per la seva vessant més expressionista , tant en la pintura, escultura, com en el gravat.


És justament aquí, quan deslliurada de l’obligada cotilla de l’aparença i la referència , quan Blay denota la seva trempera, la capacitat de recerca , una bona mà en la tècnica i una força en l’equilibri del concepte i la realització que ens permet apostar per ella, sempre i quan sigui capaç de fer tria i eliminar tot allò que és llunyà a la seva identitat artística.


Laia Bley és dons un nom nou que caldrà apuntar a l’agenda com una futurible a la que caldrà seguir si encerta , com esperem, en l’acurada depuració de la seva actual diversitat.

GAL-ART


Ja fa uns quants dies que vaig parlar de la inauguració d’aquest nou espai d’Art a Mataró, a la Rda O’Donnell ben a prop de la pça Granollers , però no n’havia fet cap comentari més al respecte.

No ho havia fet ja que la meva primera impressió va ser tan poc positiva que essent sincer , com intento ser-ho sempre, el comentari podria haver estat del tot destraler. Vaig preferir apostar en una millora amb la línia del que els hi deia el primer dia: “ Hi ha futur, ja que a partir d’avui tan sols podeu millorar”.

El cert és que en Joan I en Dani, nouvinguts al món de l’art del que n’eren aliens fora del seu esperit d’afeccionats , han fet dues coses molt bé , com ha estat parlar amb molta gent , i escoltar també molt. Això ha fet que el Gal-Art d’ara mateix ja es diferencia en molt del que s’inaugurava i els projectes i les intencions, comencen a ensumar el bon camí.

Està clar que cal refilar moltes coses , que potser de moment s’ha de deixar de costat algunes elucubracions i concentrar-se en la posta en marxa d’una certa dinàmica que podríem dir de rutina i que en realitat és la que acaba essent de subsistència. Cal seguir treballant i forjant un projecte humil i senzill, en el desig de que agafi ampla volada.

Per això hem tardat en fer-ne comentari. Ara Gal-Art comença a ser un esborrany de galeria i en el mateix ells saben que tindran el nostre suport, aquell amb el que podran recolzar-se, però que no defugirà de les crítiques pertinents per a millorar. Esperem que del seu esforç, ganes i il•lusions n’aparegui un espai humil si es vol, però ben necessari en el minvat camp expositiu mataroní.


I com que seguim sense resposta a les nostres preguntes,

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ
.

dilluns, de maig 24, 2010

TRANQULITAT

I molta. Just el que necessitava i el que em recomana el cardiòleg després del bon resultat del darrer holter , encara que amb uns massa abundants extra sístoles en els moments de stress. O sigui que lleugera medicació per un costat, i necessitat d’agafar-me les coses amb més calma per l’altra. Una calma que en el que pertoca al costat artístic , l’element bàsic d’aquest blog , segueix essent molt difícil en aquest Mataró culturalment dominat per un IMAC que exerceix com.. (... millor fer cas al cardiòleg , respirar a fons i … ).

Potser per tot això s’agraeix l’exposició que s’inaugurà divendres passat a la sala del col•legi d’aparelladors amb les pintures d’en Modest Almirall i les escultures de la Teresa Riba de la que caldrà parlar en els propers dies. Una inauguració que com sempre es celebrà sense ningú de l’oficialitat , ni de la que mana ni de la que està a l’oposició. Que hi farem, ja estem ben acostumats a aquestes absències.


Magnífic el dissabte , amb excursió familiar a la sempre bucòlica Banyoles, un espai massa vegades oblidat i en el que la serenor domina. Passejada per l’estany ( que no llac ) , magnífic dinar en el sempre recomanable, - per qualitat i preu -, Can Xabanet i diada per afermar lligams , aquells que per sabuts no cal tampoc descuidar. La visita a Banyoles , em porta un record vers l’Alícia Romero , per cert segueix pendent una cita per Can Minguell, que arribarà la inauguració, ens queixarem de les promeses incomplertes i després es dirà de la mal llet d’alguns. Dons bé, un record per l’Alícia a la que convido a visitar l’oficina d’informació turística de Banyoles i el seu acuradíssim disseny i merchandaising. Per tenir-la en compte i imitar-la si s’escau, per més cofois que alguns estiguin per uns premis de l’ habitualment tendenciosa Diputació.

En resum, una magnífica diada ben acabada amb la Final de Champions i el més que merescut triomf de Mourinho, un magnífic entrenador , - el millor del món ?-, amb el que concordo en aquest toc de provocació que sempre té, però que no és fruit d’una xuleria sense mides , i sí d’un treball ben fet a la recerca de la perfecció, tal i com marquen els resultats obtinguts.

Tranquil•litat ahir amb la mare d’artista convidada. Cal cuidar-la. Quasi vuinta-vuit anys i un cap que funciona a entrebancs , però sempre una mare.

Sopar casolà i a casa , amb els amics. Amb aquells que saps que simplement “ son dels teus”. Que estan allà. Que pots estar temps i temps sense estar junts, però que si els necessites , estan allà, sense preguntar, sense voler saber res. Son els teus amics, - potser ho hauria d’haver escrit amb majúscules -, i amb això ja n’hi ha prou.
Per això amb la Rosa , l’Oriol, en Quim i l’Anna, , tot donant-nos compte que a les “petites” ja no els hi cal taula apart... Quina magnífica vetllada.

I avui un matí de jeure. “Perdidos” domina a bona part de la família, a la que s’ha llevat a les sis a veure el final en directe i a la que ha esperat per veure-ho enregistrat. I un , llegint el diari i gaudint de la tan recomanada serenor a la que ajuda el Spotify , - quan et valoro -, d’acurat contrapunt.

Però tot això no deix en un segon apunt l’emprenyada que tinc , mantinc , i “ el que te rondaré , morena” que deia el pare , al voltant de l’actitud de l’IMAC en general i dels dos regidors que el comanden , en Sergi Penedès i l’Ivan Pera , que han demostra públicament que no han entès res. Que ells no son majestat sobiranes , amb uns súbdits que els hi devem submissió i respecte, i sí en canvi, son els “nostres” representants , i per tant és a nosaltres a qui deuen explicacions i respecte.

No puc negar la meva satisfacció aquests dies , quan de manera directa , indirecta o circumstancial, - com si de fets gramaticals es tractés -, he rebut un suport absolut , i molt potent , davant tot el que ha envoltat el que hauríem d’anomenar

CAS ANSON


En primer lloc crec que cal explicitar de manera ben clara i contundent , el respecte i per que no dir-ho, l’ admiració i un punt d’enveja a Martí Anson. Ell crea un projecte , lluita pel mateix i aconsegueix el seu fiançament global, el del projecte i el del seu sou. O sigui que res a dir, fora del respecte absoluta i fins i tot, repeteixo, l’admiració.

Però això no ha de fer oblidar l’obligació de l’IMAC envers els ciutadans , explicant i explicitant a on van a parar els diners de tots. El projecte d’Anson ve ja de lluny , i mai s’havia dit res a ningú. Evidentment tampoc al grup de masells que callats i disciplinats segueixen en el Consell sense dir ni mu, abaixant el cap i tenint fins i tot d’arribar a haver de solicitar la caritat de ser informats de certs actes , abans de que els mateixos siguin públics en les agendes de la ciutat. Un grup que si tinguessin dignitat , que per el vist no la tenen, haurien o dimitir o exigir que s’acomplís fil per randa el paper que tenen per llei encomanat.

L’IMAC no tenia cap mena d’intenció de dir res de res del projecte d’Anson , el que és fet fefaent de la seva inutilitat. Si col•labores amb un artista local per que aquest estigui present a la Tate Modern, en un moment tan important com el del desè aniversari, el natural és llençar la notícia als quatre vents . L’IMAC res de res. L’acte va ser la setmana passada i el silenci oficial més absolut planà per damunt l’esdeveniment.

Sols quan salta la llebre , - i aquest blog en té molt a veure -, i tot es complica , de cop i volta , sense cap mena d’avis previ, sense aparèixer en agendes , ser comunicat a mitjans locals etc, i amb una nota de premsa apareguda a corre cuita i al migdia , que el passat dijous , a darrera hora del vespre , i no sé pas davant de qui, Anson i el seu BMW van ser presentats davant de Can Palauet per fer el paripée. Celebració aquesta que encara ha encès més els ànims del món artístic local.

A moments d’ara és més obligat que mai donar explicacions . Fer pública tota la història i ensenyar xifres i dates . Per cert , entre les mateixes estaria bé explicar si la multa per excés de velocitat que Anson va patir en el viatge , corre a càrrec de l’IMAC, el conductor o l’empresa , encara que evidentment la mala imatge és tota per l’IMAC.

I aquesta hauria de ser la primera de les moltes explicacions que l’IMAC , que mai para boca , deu als ciutadans.
Cal explicar el tema de Can Xalant , l’any de retard en el concurs i els mesos de propina que significa per els seus administradors.

Cal explicar el concurs de tècnic d’arts plàstiques , declarat desert després de quasi un any.

Cal explicar qui ha estat el jurat del cartell de Les Santes i eliminar la mentida de la unanimitat del mateix. L’elecció de Dani Montlleó va ser del tot controvertida , amb diversos vots en contra , i la imposició del mateix va ser tan visceral que hi ha representants que ja han expressat la seva decisió de no prendre part en el jurat de l’any vinent , si no s’estableixen uns criteris d’igualtat d’oportunitat per a tothom. La unanimitat sols va ser , com és sempre, quan l’artista va presentar el cartell que com és lògic sols hauria de ser rebutjat davant uns consideracions molt estridents que poguessin vulnerar les lleis o ferir la sensibilitat dels ciutadans.

Cal explicar per què quan aquesta setmana s’acompleix un any de la biennal Torres Garcia , encara no s’ha trobat lloc per l’obra guanyadora de Marc Llacuna. Per que, tal i com va prometre Baron , ningú s’ha adreçat a ell per demanar la seva opinió, i per que es va mentir en la darrera exposició de Can Palauet quan s’indicava que estava penjada a la Pompeu Fabra , fet que no era ni és, veritat.

Cal explicar la negativa permanent de la gent d l’IMAC , amb Penedès i Noè al cap, negant-se de totes totes a organitzar l’antològica dedicada a Pepe Novellas que ja havia d’haver-se inaugurat el passat mes de febrer. Cal explicar el per que de les seves afirmacions a qui les vulgui escoltar , que mentre ells tinguin el mínim poder, mai es farà l’antològica de Novellas. I que Baron ja pot anar piulant que...

Cal explicar el projecte expositiu de l’IMAC en les seves diverses sales, i per què la plàstica és marginada de manera continuada del mateix.

Cal explicar el per que , havent la gent del Llimoner demanat una exposició antològica per Santi Estrany ( també ho han fet per Raúl Capitani) , quan aquesta es realitza , ni se’ls avisa , ni se’ls convida , ni tenen la decència de dir d’on surt la proposta?.

Cal explicar com és que els artistes plàstics han estat foragitats de Ca l’Arenas i ara s’anuncia la pròrroga de l’exposició de la planta superior comissariada per Assumpta Montellà. No serà per les cues que diàriament omplen les vorers del carrer Argentona , impedint el pas dels ciutadans de a peu?.
Tot lloant la qualitat de l’exposició, cal remarcar que la mateix és de màxima idoneïtat per un Museu d’Història però poc té a veure amb un centre d’Art , com el de Ca l’Arenas.
Ara sols queda veure si també hi haurà pròrroga amb les exposicions que de manera tan vulgar omplen la planta baixa del vell casalot.

Aquestes i moltes coses més han de ser explicades amb tota mena de pels i senyals per part de l’IMAC . I fer-ho de manera clara i convincent. I el Govern, corresponsable del mateix, hauria d’obligar a Penedès a ensenyar les seves cartes o a cessar-lo fulminanment.

PACTE O DIMISSIONS

Fa molt poc , en una entrevista que em realitza en Vern Bueno , en motiu dels meus 35 anys de vida crític deia textualment:
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.


Al poc vaig rebre notícia d’un membre del Govern tot dient:" En prenem nota , posem fil a l’agulla”. No s'ha fet res de res i ara el cisma s’ha engrandit i cal una actuació ràpida i contundent.

Una anècdota n’és prou definitòria. El PSC vol realitzar una conferència amb la cultura com a protagonista i amb una gran firma com a ponent. Com que pretén defugir els llocs i camins habituals, demana la meva col•laboració per trobar un lloc tan adient com atractiu. L’aconsegueixo. Ara , davant tot l’affaire , la persona que cedeix gentilment l'espai, que malgrat la seva reconeguda qualitat , mai ha estat escollit per realitzar res amb l’Ajuntament , s’indigna , amb tota la raó.
“Ens volen per que lluïm, fem bonic , donem nivell, marquem qualitat. Ens demanen favors , però a l’hora de la veritat, què?”. Potser comença a ser hora de que els artistes ens plantem davant l’actitud municipal”.

Hem arribat a un cul de sac que cal trencar. És obligació del Govern establir ponts i refer converses. Cal ineludiblement una gran taula rodona per establir uns criteris de consens que dongui a cadascú el que li pertoqui i que permeti finiquitar aquest genocidi de la plàstica organitzat des de l’IMAC , amb la complicitat del Govern.

Mentre, no ens queda res més que seguir cridant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC ?

QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

dijous, de maig 20, 2010

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC? .
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ

En el post del passat dissabte 15 de maig vaig fer públic el mail que havia dirigit al Vice-President de l’IMAC , el regidor Ivan Pera del PSC , tot demanant-li informació al respecte de la subvenció atorgada a Martí Anson per a prendre part en un projecte de l’empresa “Latitudes”. Demanava quina era la quantitat de la mateixa , si aquesta havia estat atorgada a dit o havia passat pel Consell i si existia alguna compensació per part de l’artista.

La petició estava fonamentada en la tan parlada “transparència municipal” que hauria de permetre als ciutadans saber la veritat de les actuacions municipals i les seves raons.
Avui he rebut resposta del regidor Ivan Pera , que cal repetir és el Vice President de l’Institut Municipal de Cultura. La resposta és aquesta:

Benvolgut Pere,

He fet arribar la teva carta al regidor de cultura Sergi Penedès, i n'hem estat parlant.
Entenem que és al President de l'IMAC i regidor de cultura a qui has de fer arribar les teves preguntes, que et respondrà amb molt de gust i que és qui ho ha de fer.

Atentament,
Ivan Pera i Itxart

El cert és que trobo inconcebible la resposta. D’entrada em costa entendre que un Vice-President no tingui suficient autoritat per explicar públicament fets que haurien d’estar a l’abast de tothom i que per tant ni tan sols haurien de motivar aquesta i altres preguntes de manera pública.

Essent benvolent , un pot entendre que per evitar malentesos degut a ser els màxims mandataris de l'IMAC de partits diferents , existeixi el comentari entre ells de l’esmentada petició. El que no puc entendre de cap manera és que si la carta ha arribat a mans del regidor Penedès i a més s’ha parlat del tema , s’emboliqui la troca i es respongui tot dient : torna a començar, per que no has seguit el camí reglamentari , circumstància que denota clarament el desig d’anar fent la viu-viu i no ser ni coherents amb la tan repetida transparència ni amb el sentit de participació dels ciutadans.

És clar que hom que conegui la història i els seus protagonistes principals, en aquest cas Sergi Penedès i un mateix , sap que la resposta no existirà mai, ja que no cal ni repetir la llarga història de desavinences, culminada pel fet de ser vedat per a qualsevol acte de l’IMAC per anti-democràtica decissió del seu regidor.

No penso per tant reenviar aquest mail ja que entenc que essent-ne el regidor coneixedor del mateix ,i havent-ne fins i tot parlat, la resposta hauria de ser automàtica i normal.
Per tant, i mentre aquesta no arribi , tots els post que publiqui a partir d’ara, acabaran amb la pertinent demanda de la mateixa , exigint transparència i la dimissió dels dos caps de l’IMAC, Srs Penedès i Pera.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?.
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA “LATITUDES”?.
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ.

dimecres, de maig 19, 2010

SENSE CULTURA DE L’ESTALVI

El passat dilluns La Vanguardia publicava un magnífic reportatge de Celeste López i Luís Izquierdo , de títol “Sin cultura de ahorro”. És un article magnífic que si podeu recobrar us recomano, i que lamentablement no està en xarxa ja que l’hemeroteca recent d’aquest diari és de pagament , però no m’estic de reproduir alguns dels seus paràgrafs més interessants.

Arriben les vaques flaques. En realitat varen arribar fa mesos , però sembla que no ha estat fins aquets dies amb els retalls de Zapatero que la societat...ha sigut conscient de que la crisi està aquí, que és una realitat però , està preparat el ciutadà després d’anys de viure sota la pressió de convertir-se en el número ú del consum a saber-se estrènyer el cinturó com ara li demanen els mateixos que l’incitaven a consumir?. Està preparat per assumir que és possible que el seu Ajuntament no li financin ja, cursos de punt de creu o de dibuix japonès?. La resposta dels experts és simplement no, ja que el consum és una cultura....

Durant anys el ciutadà ha sigut bombardejat amb la idea de que podia tenir tot el que volia, al marge del que guanyava, fet completament irracional, però ha estat així i a més a més, ho ha pogut fer...


I a aquesta cultura del consumisme s’ha d’afegir la del “ jo tinc dret a ... per que el meu vot val molt i a més pago els meus impostos”, i així les administracions en especial les locals s’han vist abocades a oferir quasi de tot. Sempre fiançat amb un diner públic cada vegada més escàs....
..és necessari replantejar-se que és realment necessari i que no ho és , que necessita l’individu per tenir una vida de qualitat i quines coses son accessòries. Replantejament que ha de fer no tan sols cada ciutadà, ans també les administracions. “S’estan subvencionant coses , algunes totalment absurdes, però el problema és com tallar això ara, com dir a la gent que no hi ha diners i que si vol aquest servei o aquesta activitat, se l’ha de pagar ell mateix”...


Tots els experts tenen clar que hi ha punts intocables , com son els referents a l’educació, salut, assistència a gent gran i dependents i ajuda als més necessitats. Però, dit això, la racionalització de la despesa s’ha d’imposar
.

I per on retallar?. No hi ha dubte que els primera afectats per les tisores seran totes les associacions lúdiques , tant cultural com esportives. Una gran majoria d’Ajuntaments atorga importants quantitats a entitats com clubs de diferents disciplines esportives, germandats i penyes de flamenco, grups de teatre afeccionat, cors o inclòs a penyes festives. Sembla que cal dir adéu als focs artificials d’un quart d’hora i a les festes patronals d’una setmana de durada.
...és necessari que totes aquestes retallades de les administracions vagin acompanyades de mostres clares de control de despesa , de l’acabament de les duplicitats i de la imatge de coordinació.


..”Hi ha que establir les bases d’un nou model social i econòmic. No val dir a la gent que s’ha d’estrènyer el cinturó fins que passi el vendaval. La gran qüestió es. I desprès , què?

Un article magnífic que reflecteix molt bé el que passa per arreu, a Mataró també, i com poden anar les coses. Sols potser cal afegir una darrera reflexió que diuen molts , que és el fet que la crisi s’emporta amb ella a bona part de que no val. I vist com estava el pati , fer-ne dissabte era una tasca obligada que ningú gosava ni tan sols plantejar.

dimarts, de maig 18, 2010

9 MOSTRA D’ART JOVE .
VISITA OBLIGADA

Bona part del poc que sé d’art ho vaig aprendre amb el meu pare. Recordo una frase que deia sovint als artistes , sempre mandrosos en això d’anar a veure exposicions . Deia que un creador havia d’anar a veure tantes exposicions com pogués, que això formava part de la feina. Que calia fer-ho ja que sempre , en totes les exposicions, s’aprenia alguna cosa positiva. En algunes ocasions s’aprenia el que s’havia de fer , però el millor és que en moltes s’aprenia el que un artista no havia de fer de cap de les maneres.

Aquesta reflexió m’ha vingut a la ment després de visitar la 9 Mostra d’Art Jove que ocupa la sala de l’espai f, fins el 4 de juliol.

Molt ha canviat el projecte de les mostres d’Art Jove que començaren de la mà de Consol Prados en la regiduria de Joventut. Llavors el que es pretenia era apostar per la disparitat multidisciplinar de la creació dels joves artistes que podia anar del camp pictòric i escultòric més tradicional fins a la instal•lació i el multimèdia més contemporani.

De fa un temps, i absorbida la mostra per Cultura , l’amplitud del vano s’ha anat reduint , i mantenint el toc genocida envers la plàstica que impregna tota l’activitat de l’IMAC, totes les expressions han quedat encerclades en el reduccionisme mental d’això que per Beneficència en diuen “art contemporani” i que dona com a resultat final una misèria creativa tan impressionant que crec que tot afeccionat a l’art hauria d’anar a visitar repetides vegades per veure l’estadi de decrepitud en el que es troba aquest segment artístic representat per uns joves que segons diuen és del millor que corre per el país . Dit d'alta i més popular manera, que més val que Déu ens agafi confessats.


Nou han estat els artistes escollits per aquesta gran bouffe artística , d’un nombre desconegut de participants, essent el just guanyador el mataroní Raül Roncero amb el projecte “Le Grand Pétomane” , en el que pretén segons ell mateix “ donar a conèixer la figura del Pétomane a Mataró i alhora reflexionar sobre l’apropiació dels símbols per part de les ciutats : Per què els mataronins no sabem qui és aquest personatge?. Succeiria el mateix si en comptes de ser un virtuós dels pets fos un famós pianista?.

El projecte es refereix Joseph Pujol i Mauri ( 1857) , fill de mataronins, que assolí gran fama per la seva facilitat en crear melodies mitjançant el domini de les seves ventositats.
Un projecte , aquest de Raúl Roncero, si més no, divertit. Com diria la meva avia , malaguanyat el temps gastat que el podria haver invertit per alguna cosa de profit, però el projecte està treballat tant en el plantejament històric / teòric com en el del desenvolupament plàstic i encara que defuig de tota transcendència ( és a la plàstica com un paisatge tradicional de la fageda d’en Jordà) era sens cap mena de dubte el millor del presentat.

Però dir ser el millor no vol dir ser bo, és a dir allò del borni en el país dels cecs ,que és el que justament succeeix, ja que la mediocritat de la resta de participants és tan absoluta que cap d’ells assoleix l’aprovat ni emprant la màxima de les benvolences. Projectes insubstancials, avorrits , sense cap mena d’atractiu en el format final i molt menys en el desenvolupament de la teòrica idea de pensament que n’és el fonament. Uns projectes amb tantes pretensions com manca de fonaments , que acaben convertint-se en uns absoluts desgavells


Uns treballs que tenen el súmmum del seu desideràtum en el cas de David F. Mutiloa amb la seva acció “Keep Out” que tracta ni més ni menys del fet de que en el marc d’una presentació artística es dificulta el trànsit dels visitants per l’espai expositiu instal•lant-hi una tanca elèctric. Es fa servir un mecanisme similar ales tanques elèctriques d’ús ramader, de tal manera que la tanca produeix una descàrrega elèctrica a tothom que hi entra en contacte físic. (Evidentment que el mecanisme ha hagut de ser desconnectat per evitar accidents).

Una mostra de tant baix nivell i estofa que esdevé d’obligada visita. Per a tot creador per poder saber en viu i en directe justament tot allò que mai ha de fer, i per el públic en general per observar sens cap mena de dubtes l’engany i l’estafa que ens realitza l’IMAC amb una aposta que res aporta i a res condueix.

DIA DELS MUSEUS

Sempre he pensat que malament rai quan s’ha de celebrar el dia de..... Avui toca celebrar el Dia dels Museus i per tant per arreu s’intenta celebrar un munt d’activitats que siguin ben atractives al públic en general , per així cridar l’atenció i motivar-los a visitar els Museus ( així en plural, i sense individualitzar).

Tal i com s’havia fet en altres anys amb coincidència de cap de setmana , la diada ha estat separada en dues. Per un costat el passat cap de setmana es celebra la Nit dels Museus amb un èxit absolut en bona part , per no dir la totalitat dels Museus que van celebrar coherentment l’experiència en un entorn lúdic, festiu i de portes obertes, mentre que avui és més una jornada complementaria en la que a les portes obertes s’adjunten unes activitats més especialitzades que arrodoneixen la diada, però això sí, en un concepte clarament popular i divulgatiu.

Però a Mataró com sempre el Museu , aquest veritable càncer que pateix la cultura mataronina sense que ningú gosi actuar extirpant el nucli central causant de tots els mals,ha actuat amb desídia , vulgaritat, avorriment i principalment amb la circumstància que més el caracteritza , com ho és la ganduleria , programant (?) uns actes que fins i tot han merescut la crítica (continguda i educada , això sí) de la sempre correcta Associació de Sant Lluc , que lamenta en el seu blog el tipus d’activitat programades.

Com exemple de que no va bé la cosa , tan sols cal dir que com és ja costum , cada Museu presenta el que s’anomena una “joia” del Museu. Ca l’Arenas , que és el centre d’Art del Museu , presenta com a tal un estoig de pistoles de duel franceses del segle XIX , element que concorda a la perfecció (?) amb un centre d’Art.

O sigui que de nou cal repetir una vella reflexió, que no és altra que la de que no cal preocupar-se , és lògic que la gent del Museu actuï així cada any en arribar la magna data , i és que el que ells maneguen és tan llunyà al que hauria de ser un Museu que é impossible sentir-se identificat amb la corresponent diada.

dilluns, de maig 17, 2010

Fa ja uns quants anys que vaig conèixer a un pintor armeni que feia ben poc que havia arribat a Catalunya i vivia a Canet de Mar. Acabava de guanyar el premi de pintura Guastavino que se celebra a Vilassar de Dalt amb una pintura ben diferent a la que es veia per aquí. Una pintura densa, barroca , orientalitzant. Una obra plena de personatges , símbols i detalls. Es deia Ara Mikaelian.

El vaig entrevistar a TVM , amb el seu germà d’intèrpret i em va sorprendre el sentit del seu pensament i del seu fer. Uns quants anys desprès ( 2004) va sorprendre a tothom amb una magnífica exposició, plenament definitòria del seu estil, a la sala de la Caixa Laietana . Ara , sis anys més enllà , de nou retorna a Mataró per seguir sorprenent amb la seva habilitat tècnica i l’estranya mirada del seu pensament artístic i de la seva creació.


LA INQUIETANT PINTURA DE MIKAELIAN



Si realitzéssim una enquesta entre els visitants de l’exposició que l’artista armeni, afincat de fa temps a Canet de Mar , Ara Mikaelian presenta a l’espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana per a tal de trobar el qualificatiu més idoni per a la seva pintura, estic convençut que aquest seria el d’inquietant o expressió parella.

Dic això ja que passejar-se amb atenció front a la quarantena de peces que composen aquesta interessant exposició, no sols es boca badar-se davant d’un preciosisme tècnic fora de límits , ans també és endinsar-se per uns camins que caldria qualificar com d’un simbolisme realista , o potser més exactament, figuratiu, en els que l’artista es mou amb tota habilitat per escriure plàsticament una història de capítols prou marcats , que queda ben entroncada en les seves arrels , les del seu poble i en la seva personal visió de la vida , fruit d’un passat i a la recerca d’un futur.

El concepte artístic de Mikaelian és en sí un compendi de moltes lectures passades pel seu sedàs personal per donar una obra que és garbuix de moltes influences. S’aprofita del realisme perfeccionista que practica com esquer per cridar l’atenció de l’espectador i llavors llençar-li pel damunt tot un seguit de conceptes que alhora permeten una múltiple lectura.

Surrealista , simbolista , absolutament barroc però també ben proper a la complexa pintura coral renaixentista, amb unes estructures que poden anar de l’amuntegament arccimboldià fins a la fredor serena i inquietant d’una pintura negra clarament influenciada per Goya, Mikaelian uneix totes les opcions mitjançant un ambient personal, en bona part claustrofòbic , impregnat d‘un misteri que semblant-nos aliè i fora del nostre àmbit, sabem alhora que pot ser molt proper.



Un misteri inquietant , tant per la coexistència d’elements antagònics que a simple vista semblen encaixar perfectament, com per un fer i uns personatges que sempre ofereixen un rera fons en la mirada que ens desubica com espectadors i ens desconcerta en una lectura lineal del presentat.

Tot això ben amanit amb un perfeccionisme tècnic de gran alçada. Aquarel•la i oli damunt paper, tela o taula son les tècniques que empra amb un absolut domini de les mateixes , per establir aquest realisme fregadís a l’hiper , tant en la figura humana com en la diversitat d’elements , estris, o essers , que reals o imaginats , obtenen en les seves mans empremta de vida. Fet que s’accentua per una capacitat cromàtica i un enfoc de la llum general de l’obra que ens acosta al seu sentit oriental, eix al voltant del qual confegeix tot el seu treball.


Si l’obra de Mikaelian és atractiva per a tot tipus de públic, jo diria que a la nostra ciutat encara ho és una mica més, ja que ens apropa , encara que amb uns matisos del tot diferents al simbolisme de l’escola de Mataró , especialment amb uns conceptes de Rovira Brull i en el fer de les èpoques de Tertre , per part de Novellas i Ricard Jordà. Igualment presenta una certa similitud amb els practicants d’aquell realisme màgic de Sabillón, Bernardino, Serra i tants d’altres que també varen obtenir un gran ressò allà començaments dels vuitanta.


Ara Mikaelian i el seu especial món que encara que no ho aparenti és ben proper al nostre conformen una atractiva i interessant exposició que és fàcil de recomanar amb tot plaer.

MARC LLACUNA


Que en Marc Llacuna és del més recomanable que corre artísticament per la ciutat no fa falta dir-li a cap bon afeccionat. Potser per això no m’estic de recomanar la seva exposició “Seasonwalls 010” recentment inaugurada a la sala Artloft de Reus.
Una mostra que és el capítol següent de la seductora experiència que inicià fa uns pocs mesos amb l’exposició que va dur a terme en la sala del Col•legi d’Aparelladors.


Una demostració de veritable Art Jove i de qualitat , no com el que es presenta a la 9 Mostra d’Art Jove de la que demà caldrà esplaiar-se amb amplitud, això sí, sense por de rebre cap descàrrega elèctrica.

PS.- El passat mes de març es celebrà en aquesta mateixa gañeria la Biennal de Pintura jove organitzada per Caixa del penedès de la que en va ser guanyador Gustavo Díaz Sosa , nom que a bon segur recordaran els bons afeccionats mataronins , com a guanyador de la Primera Biennal Torres García

diumenge, de maig 16, 2010

BARÇA , BARÇA, BARÇA

O és que avui es pot dir alguna cosa més?.

dissabte, de maig 15, 2010

Encara que s’acumulen els temes i el temps i el treball no ens dona per més, ens caldrà parlar de la molt interessat exposició de l’armeni Mikaelian a l’espai Zero de l’Ateneu , o de la mostra de la jove i inquieta Laia Bley al Casal Aliança que ens mostra alguns detalls que a bon segur caldrà seguir , o fer apunt del nou espai Gal-Art que s’inaugurà la passada setmana, i fer parada i fonda ( que s’ho val en un anàlisi extens) a la nova edició de la mostra d’Art Jove, avui hi ha els suficients apunts importants que volem tocar encara que sigui d’esquitllada, abans no ens passin per alt.

I per començar , encara que sigui llunyà a l’habitual tema artístic que ens ocupa , no volem estar-nos de parlar del vergonyós tema de

GARZÓN

Veure la imatge de Garzón sortint de l’Audiència Nacional i comparant-la amb la joia de Camps entrant a la seu del PP, és una comparança que provoca arcades i que molt a dins et fa pensar allò de, que redimonis he fet jo, - i el país -, per merèixer això.

Em quedo com a reflexió la frase que Manuel Rivas ens recorda en la seva columna setmana a”El País” i que recupera la reflexió de l’Albert Camus quan deia : “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa”.

Quan accions com la de la vexació de Garzón ens converteix en la riota democràtica mundial , mentre la dreta més ultramontana i franquista , que és ni més ni menys com s’ha de definir , riu i somriu amb el deix de “hem guanyat de nou” i “ que s’havia cregut aquest” , és quan més ferms cal estar, malgrat que la que cau és d’aixoplugar-se i deixar-se anar.

Garzón , que mai havia estat sant del tot de la meva devoció, es converteix en una icona, la de la no acceptar el pes de la política en la justícia. I aquesta rebel•lia hauria de prendre entre els ciutadans i exigir que la justícia fos simplement justícia , que prou feina hi ha. Per que queda ben clar que fa mal a la vista i a l’ànima quan es parla de jutges conservadors, progressistes, de l’intercanvi de cromos entre que jo t’accepto aquest que és dels meus i d’aquell que és dels teus , no en vull saber res.

I després parlaran de respecte a la justícia , de la independència del poder judicial al respecte de...
Senyors , o millor dit, senyories , aneu a cagar a la via i quan torneu ben contents i satisfets , comenceu a posar ordre en aquest país, que té uns ciutadans que suporten a uns poders superiors que no se’ls mereixen de cap de les maneres.

DANI MONTLLEÓ

Rebo un molt agradable mail de Dani Montlleó que fora de comentar de manera ben distesa els nostres desacords al respecte de la seva obra , agraeix el post en el que faig repassada de la seva trajectòria, tot dient-me que això no ho ha fet ningú.

No vull apuntar-me cap medalla, que per altra part no preciso, però segueixo creient el que ja he defensat en altres anys , en que per part del PMC caldria fer una bona aposta per aquell a qui s’ha encarregat el cartell de Santes , que encara que ens dolgui a molts , a mi el primer , és el fet artístic més popular de l’any.

Quan el cartell no es pagava , l’Albert Alís sempre em repetia la catalana frase de : “el que no es paga amb diners és paga amb dinars”. Crec que caldria ensenyar a la gent qui és l’autor del cartell i quina ha estat la seva trajectòria. Crec que es podria fer tranquil•lament amb una exposició a Can Palauet o a Ca l’Arenas ,en temps de Santes i fins passat l’estiu.

Llavors es podria entendre molt més bé el cartell, i es podria jutjar de manera molt millor el fet de la seva tria. Una tria que enguany no em cansaré de repetir , s’ha de considerar errònia amb el nom de Dani Montlleó. Un error ja que el fer de l’artista és del tot llunyà al caràcter que es dona al cartell de Les Santes. I més quan el protagonista és un creador fidel a ell mateix i presenta , tal com cal, una obra personal i inconfusible.

Per això vagi de nou el meu aplaudiment a Dani Montlleó, - i el sincer agraïment pel seu mail -, alhora que mantingui la crítica al jurat “fantsma” que l’ha escollit.

Per cert , quan es farà públic el nom del jurat de selecció d'engunay , i els mèrits per formar-ne part?.

ANSON, HERRAIZ, I...

Fa molt de temps que coneixo a Gustavo Herráiz. Artísticament a bon segur que molt abans que molts dels que son ara els seus amics .L’he vist progressar del no res a l’aventura de l’Arcàdia , de la seva progressió convertint-la en una empresa de gestió cultural, i ara que per la crisi municipal no van gens bé les coses, esdevingut guru cultural del PSC local.

D’entre les diverses virtuts que atresora, n’hi ha una que jo valoro molt , com ho és la fidelitat als que son els seus companys i amics. Una virtut que sempre fa evident i que no fa pas massa demostrà defensant a capa i espasa al seu company d’aventures arcadianes , en Joan Chaves, que s’està cobrint de glòria dirigint el centre de formació de Tres Roques . Ara ho fa defensant a Martí Anson que era el pal de paller de la proposta derrotada de l'Arcàdia per manegar Can Xalant.

Reflexiona encertadament en Gustau, tot dient que l’IMAC ha de col•laborar forçosament en aquesta proposta i que si no fos així caldria criticar-lo. Totalment d’acord. Com ho estic amb la seva afirmació de que la col•laboració hauria de ser amb tots els artistes mataronins , circumstància que no s’acompleix mai.

El que passa però és que Herráiz erra en el seu fonament: La Tate no ha convidat mai a Anson. La Tate a qui convida és a “Latitudes” , una empresa de comissariat fundada al 2005 per Mariana Cànepa i Max Andrews, que és qui tria a Anson. I em suposo que ho fa com aquestes escuderies de F-1 que venen la plaça al millor postor. És a dir , qui paga té la proposta.

I en Martí, a qui admiro per la seva saviesa en aconseguir sempre dur les seves parides a terme, i a més guanyar-se la vida amb les mateixes , fet que jo em veig impossible d’aconseguir, va saber moure les seves influences i aconseguir els diners per fer realitat el seu projecte.
I fins aquí , inclòs estaríem d’acord en que l’IMAC hi afluixes els euros , però és evident que davant d’uns diners públics , - és a dir , de tots -, calen unes contraprestacions. Quines han estat?.

Aquí està el dilema. M’he dirigit a Ivan Pera , sotsdirector de l’IMAC per que m’ho faci avinent. Ho he fet amb aquets mail:

Volgut amic Ivan

Em dirigeixo a tu com a vicepresident de l’IMAC per a tal de que em facis avinents algunes dades que desconeix-ho.


Per mitjans públics he tingut coneixement de la participació de Martí Anson en una acció de l’empresa de comissariat “Latitudes” , a l’entorn de “No Soul for Sale” , organitzada per la Tate Modern , amb motiu del seu desè aniversari. Participació que ha tingut el suport de l’IMAC.
Per això i tenint en compte la bandera de transparència que defensa de fa temps el nostre Ajuntament, voldria em fessis avinents algunes dades que em neguitegen. Com ho son:


Amb quina quantitat ha estat subvencionat el projecte de Martí Anson.

Quines han estat les raons de la subvenció, i si aquesta ha estat “ a dit” o ha estat sotmesa a la votació del Consell.
Igualment voldria saber si s’ha establert alguna “compensació” artística a tan gràcil subvenció.


Espero la teva resposta que ja t’aviso faré pública , com ho he fet amb aquest mail, vist el
malestar que ha provocat aquest fet de privilegi quan l’IMAC ha respost sempre de manera negativa a altres propostes individuals o col•lectives , amb l’exemple fefaent de la proposta de mostra antològica de Pepe Novellas.

En espera de la teva resposta , rep una forta abraçada de
Pere Pascual

Una resposta que evidentment explicitaré, ja que al meu entendre tot l'enrenou de la justícia o no de la subvenció, està en la contrapartida que hagi ofert Martí Anson.

I ho dic ben clar. Mataró no s’aprofita de res d’aquest acte. Encara que Mataró està al davant del títol del projecte , no fa falta ser molt savi per saber que ningú de qui s’acosti a la Tate Modern , el recordarà tan sols a la sortida.

Que feia falta dons?. Per exemple que la sortida i les imatges promocionals , aparegudes en els més diversos mitjans, haguessin estat a Mataró. Però no, han estat a la Pedrera , que llueix més.
O que en l’espai definitiu a la sala de Turbines , a més dels projectes de “Latitudes” es fessin avinents els projectes de l’IMAC , que tampoc ha estat.
O que simplement el projecte hagués esta l’original, que era , com clarament explica “ el cultural” , de totes , totes , el millor suplement cultural de tot l’estat , anar amb un taxi dissenyat com un taxi de Mataró dels anys seixanta.
És obvi que en Gustau no ho pot dir , ja que no vivia a Mataró en aquells temps, però els taxis de Mataró dels seixanta no tenen res aveure amb el de l’experiència. Portaven una franja groga i negre , el número de la llicència , eren generalment blancs, i òbviament ni s’acostaven de lluny al formós BMW d’Anson.

Però que esperàvem?. Algú creu que aquests postmoderns muntats en el dòlar, serien capaços de l’experiència en un atrotinat 124 de l’època , sense cap mena de comoditat , i amb un ràdio casette com a tot luxe?.

Per Déu , moderns sí, però rucs , de cap manera.
Per rucs , els ciutadans que paguem i encara hem de donar les gràcies.

dijous, de maig 13, 2010

MARTÍ ANSON.
MATARÓ CHAUFFEUR SERVICE



Aquells lectors d’aquest blog que hagin arribat fins els comentaris en el post al respecte del cartell, hauran pogut observar uns comentaris al voltant d’un viatge amb taxi a Londres , d’en Martí Anson , amb un explícit comentari final tot indicant que ho havíem pagat la ciutadania. Un comentari que a bon segur a sorprès a quasi tothom i que cal explicar.



Demà 14 de Maig s’inaugura a la Tate Modern de Londres , en l’espai de l’anomenada sala de Turbines , “No Soul for sale- a festival for independents” , per celebrar el 10è aniversari de la mateixa. Entre els participants hi està l’oficina de comissariats “Latitudes” que ha triat a Martí Anson per a ser-ne el protagonista amb la seva acció de nom: “Mataró Chauffeur Service”.



L’acció consisteix en que Martí Anson crea una “empresa” de taxis i transportarà amb ella als comissaris de “Latitudes” , en viatge d’anada i tornada a Londres. Anson ha dissenyat l’aspecte del vehicle, el logo de l’empresa , l’uniforme del xofer etc. L’automòbil ha quedat ja aparcat en el Turbine Hall en un escenari “típicament” espanyol, realitzat amb mobiliari de càmping, i serà l’oficina base de Latitudes , espai en el que es presentaran films, publicacions i tota mena de referències a l’entorn d’aquesta empresa de comissariat.



Per dur a terme l’acció ha calgut la col•laboració de BMW que ha deixat el vehicle i ha donat tota mena de suport tècnic , i el suport ( econòmic suposo) de l'Institut Ramon Llull, de la SEACEX ( Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior) i com no, la del nostre ínclit IMAC ( d’aquí el comentari de que ho paguem entre tots).

Aquesta és la notícia a la que no cal afegir cap comentari ja que per si sola els diu tots , i a bon segur quasi cap de bo, i menys amb tot el que està caient.

Deixem-ho dons amb les fotos del projecte ja fet realitat, extretes del weeb
http://lttds.blogspot.com/search/label/London, on podreu trobar tots els detalls del projecte i del desenvolupament de l’acció.

PSC MATARÓ. I SÍ AFEGIM UNA “A” ?

He rebut del PSC local un missatge amb senyal de prioritat en el que em diu textualment:
Aquests són tres dels moments en què els socialistes gaudirem de la Romería del Rocío, aquest cap de setmana, participant en alguns dels seus actes. Mira si t'és possible d'acompanyar-nos-hi, sisplau

Es tracta d’un sopar de les JSC ( divendres) ,visita oficial del PSC el dissabte al vespre i visita de l’Alcalde a la Romeria , el diumenge al matí, després de la misa rociera.

La veritat és que he quedat bocabadat , esmaperdut i garratibat. Tres actes oficials per una Romeria com aquesta , amb tot el que significa que és poc de bo, en el que pertoca al sentit de país.
M’agradaria saber si mai el PSC de Mataró, actua de manera semblant en algun acte de “catalanitat”, però em sembla que no.

Vist dons el poder que té el clan de la pandereta i la castanyola en l’entorn socialista local ( espero que no el suficient com per dur a terme el seu cop d’estat del que en parlàvem fa poc i que dintre d’uns dies explicarem ) , potser comença a ser adient que algú es plantegi afegir a les sigles del partit la “A” d’Andalusia , mantenint de moment la “C” del nostre país.
I ho dic clar , de moment.

dimarts, de maig 11, 2010

CARTELL SANTES 2010



La presentació oficial del cartell de Santes , enguany amb la signatura de Dani Montlleó, serveix per encendre dues metxes: una , la de la llarga espera fins arribar a les dates senyalades , l’altra la de l’inevitable polèmica que l’obra produeix. Una polèmica de la que a bon segur no en defugirà l’obra avui presentada.

Sabent que en respecte als gustos no hi ha res escrit i que per tant la teòrica qualificació del mateix omplirà tot l’arc del vano ,- encara que penso amb un predomini del cantó negatiu -, s’ha de dir ras i curt que el cartell de Montlleó és molt fluix tant en l’aspecte artístic, com en els conceptuals, visual i el funcional com a cartell.

Artísticament és un treball en la línia habitual de l’autor , mantenint el to fred , vorejant una certa asèpsia . Conceptes que son recolzats amb aquesta paleta cromàtica pastellada i suau que no ens transporta a la disbauxa que tota festa comporta. Un estat que no es compensat per el cinetisme dels elements que l’acompanyen ( figura i ossos) i menys encara pels grafismes obligats de la festa que no encaixen en el to general de l’obra.

Es prou interessant i novedos aquest concepte de la ciutat de cap per avall , però al mateix sols s’hi arriba per l’explicació del creador i no per la contemplació de l’obra que en res comunica l’ideari en el que es fonamenta.


Visualment el cartell és apagat , poc cridaner i curiosament és més acomodatici que no pas transgressor , el que el converteix en un cartell que difícilment cridarà l’atenció en la jungla publicitaria de la ciutat.

Però en tot el dit no s’ha de visionar una crítica cap al creador, Dani Montlleó, ans al contrari. L’autor va rebre un encàrrec fonamentat en la seva trajectòria i l’ha realitzat seguint fil per randa el seu ideari creatiu, sense renunciar a cap dels seus signes visuals i conceptuals d’identitat, fet que cal remarcar i alhora lloar. La direcció crítica del cartell ha d’anar , sens cap mena de dubtes , a aquells que han cregut que una obra de Dani Montlleó seria adient com a cartell de Santes.

I potser aquí rau la mare dels ous , en la necessitat d’un debat clarificador del que , com, quan i de quina manera s’ha d’establir el concepte i la dinàmica del cartell.
És obvi que cal variar la comissió d’elecció , decantada de manera absoluta vers el concepte contemporani que és l’únic que sembla existir a l’entorn de l’IMAC. Cal obrir finestres i apostar més per la qualitat que no pas per la tendència.

Però penso que cal anar més enllà i entrar a debatre el paper per si mateix, del cartell de Santes. Fa uns anys el cartell era l’element unitiu i vertebrador de la festa , però darrerament ha perdut tot el seu predomini, convertint-se quasi tan sols en l’esborrany del que veritablement marca la festa que és fonamentalment la samarreta i tot el merchandaising que l’acompanya.


Un gir que va quedar clarament establert en el cas de Martí Anson i el seu cartell – samarreta i que ara Montlleó dona una volta més de cargol amb l’aparició d’aquest nou element en forma de ninot que té tots els senyals per a convertir-se en el veritable rei de la festa.

Per això caldria definir clarament com ha de ser el cartell i quina ha de ser la seva funció. I aquest debat s’ha de fer i fer-lo ja. Per la meva part l’aposta és clara: Un cartell “d’artista” en el sentit d’obra d’art i unes samarrets i tot el merchandaising que es vulgui, de disseny amb tot el que el mateix comporta i de la mà d’una persona aliena a l’art plàstic.

Potser aquesta reflexió seria el millor que ens podria portar el fluix cartell de Dani Montlleó.

dilluns, de maig 10, 2010

CARTELL DE SANTES


Avui, d’aquí menys d’una hora serà presentat al plenari de Santes el cartell d’enguany, que va ser acceptat el passat dijous quan va ser presentat a la pertinent comissió.
El seu autor és DANI MONTLLEÓ

Però, qui és Dani Montlleó?. Nascut a Mataró al 1966 posseeix un amplíssim i reconegut currículum en el camp de les arts visuals , en ela zona que hauriem de definir com a contemporània.

La seva carrera és ampla i constantd’ençà la seva primera exposició al 1990, allà a la petita sala de l’Ajuntament, amb el projecte “KF 59” fins avui mateix en que des de fa quatre dies ( 30 abril ) exposa amb el projecte “De Gray a Gray II” en l’espai Zero de l’Hangar barceloní., juntament amb Toni Hervàs, Oriol Vilanova, Doropaedia i Daniel Jacoby.

Entre mig una carrera amb presència en tots els lloc emblemàtics d’aquest cercle tancat i endogàmic , com ho és l’art contemporani. Una carrera important , amb tota la cantarella que hi puguem posar , en els límits , sempre ben limitatius i valgui la repetició i el joc de paraules, que l’art contemporani comporta.

Vaig conèixer a Dani Montlleó en la seva primera exposició a la saleta de l’Ajuntament , però on em va sorprendre del tot va ser en la seva mostra a l’Aixernador d’Argentona ( 1992) on la potència dels seus personatges , estructurats en aquells grans treballs de pintura plàstica en la que abocava pel boc gros imaginació, creativitat i pintura. Una exposiciço que va tenir continuïtat a la casa del Llimoner. Mostres ambdues que van impactar molt a Pere Viada , del qui vaig sentir el munt d’elogis , com mai havia fet.

El muntatge al carrer de l’Abocador ( 1992) , amb una figura empalada situada al davant de la xurreria Rosita ( i no voldria equivocar-me dons parlo de memòria) em va demostrar la gran qualitat que atresorava , un concepte que va anar minvant , mica en mica , davant un seguit de realitzacions , si més no peculiars , que desemboquen en “Spoon Syndicate “ i amb “Muzak”, el que podríem definir com els playmòbils contemporanis en el primer cas, i la revisió de certs episodis històrics ,amb una relectura associada als concepte de standarització, teòric confort , etc.
Membre actiu d’ACM i col•laborador de Can Xalant , motius suficients per aquesta elecció , ha participat en diverses mostres en l’entorn municipal ( PMC / IMAC ) com “Irritacions” amb Quim Tarrida ( Sala de l’Ajuntament. Del 17 de juny al 3 de juliol de 1994.

S/T . Fusta, plàstic, cinta aïllant, paper, retolador i ferro.

“Cincuanta-cinc minuts” , amb Jordi Alcaraz, Mònica Vilert i Pep Dardanyà , entre d’altres.
( Museu de Mataró. Del 8 de març al 14 d’Abril de 1996).


“Inflat com el passat III” (1995). Fotografia i fusta. 125 x 250 cm.

“Tras to caments”. Amb Maria Cusachs i Domènec , entre d’altres.
Can Palauet ( Del 24 de gener al 9 de març de 1997)


Complements ( 1997), Fusta , rajoles , plàstic i fotografia ( 180 x 180 x 180 cm).

També ha pres part a “Benvinguts a la societat de l’espectacle” ( 1999) amb Domènec, Jordi Cuyàs, Ita Puig i altres.Tot aquest seguir de col·laboracions el fa entrar en el treball conjunt de Murtra edicions , amb els artistes que avieb realitzat exposicions en espais municipals del 1997 a 2000. El seu treball és prou interessant, com poden observar en la seva reproducció .

A “Le Secret” ( PMC 2004) amb Domènec, Patricia Dauder, Glòria Safont Tria, Ita Puig i altres . O la mostra individual “Muzak” per a “Spoon Sindicate” ( 2007) a Can Palauet . Mostres de les que no us puc mostra imatges dons ja en aquest temps estava “castigat” per part de Cultura i ja no rebia el seus catàlegs.


Amb tot aquest historial difícil és a priori fer aposta per on poden anar els trets. Els meus simpàtics ocellets que per a mi son més .es , encara que també tenen relació amb el .com, m’expliquen que el cartell es tractat com un còmic. Demà en viu i directe podrem decidir i opinar. A priori crec que el dilema és absolut, tan potser un treball molt interessant com la màxima de les barrabassades, encara que penso que pot ser prou interessant.

Sigui com sigui , les “emocions” de les que parlava el passat dijous , estan del tot garantides, tal i com avui se li "escapava" a l'alcalde Baron en el seu "facebook"