dilluns, de març 22, 2010

RECONEIXEMENTS

Llegeixo que el proper cap de setmana es celebra una nova edició de la festa de l’esport i no puc negar una certa enveja. Per un costat pel fet de recordar els vells temps en que un practicava l’esport de competició, i encara que ni un mateix ni els seus companys d’equip varem arribar a ser mai seleccionats ,- el futbol sala era encara més minoritari que ara i el fet de jugar a la més alta categoria estatal no significava res -, sí que alguns dels meus companys i amics aconseguiren reconeixements ben merescuts.

Però fora d’aquesta concessió a la nostàlgia , la meva enveja plana pel fet de que mentre els esportistes son merescudament reconeguts pels seus mèrits , en el camp cultural és molt estrany aconseguir un reconeixement oficial. Sigui quin sigui el camí creatiu triat , és igual que sigui plàstica , música , teatre , cinema , literatura , investigació històrica , periodisme , etc... , ja pots aconseguir la més gran de les fites que rarament t’arribarà una felicitació oficial, i molt menys aconseguiràs ser rebut per la Casa Gran , fet que segurament sí succeirà a aquell equip que ha ascendit a la més exigua categoria esportiva, per posar un exemple.

Soc fidel defensor dels reconeixements oficials al bon fer , i a més defenso que els reconeixements han de ser sempre en vida ja que al menys el petit orgull del mateix , recompensi els molts desencisos que a bon segur ha comportat aquella activitat creativa.

Convençut també que a la ciutat son moltes les persones que per la seva trajectòria mereixerien aquest públic i oficial reconeixement, no m’estic de llençar a l’aire la proposta de que Mataró faci com fan moltes altres ciutats i estableixi uns “premis” ( o qualifiquin-los com vulguin ) anyals en que és faci públic honor a aquelles persones del camp de la cultura , en la més ampla varietat de vessants , que amb la seva tasca dignifiquen a la ciutat i de pas a tots els seus ciutadans.

La recent elecció de Mataroní de l’any , amb l’absurda competència entre dos personatges importants que haurien d’haver merescut en vida tota mena d’honor , però que curiosament ha estat en la mort quan han trobat l’aplaudiment públic , penso pot servir de punt de reflexió i inflexió.

La cultura i els seus protagonistes mereixen de totes totes aquell públic aplaudiment que avui encara se’ls hi nega. Potser seria qüestió de pensar-hi.

MIGDIADA


Que cada vegada anem més estressats és fet que ningú gosa negar. Que cada vegada més ens sembla anar més apretats i que ens cargolen en la feina, és una sensació que a bon segur sentim una bona majoria dels que treballem en aquest cada vegada més angoixant món competitiu.
Que molts dies ens agradaria obrir un petit parèntesi i deixar vagar la ment , netejar els pensaments i relaxar-nos allò que en diem 5 minuts , és un pensament que també crec majoritari entre molts treballadors.

Dons bé, sembla que ara ha aparegut la solució. L’anunci que encapçala aquest apunt és del tot realitat i és d’un espai que s’ha obert a Barcelona , en el carrer Pau Claris a tocar amb Provença, just al costat del meu lloc de treball. T’ofereixen un espai per fer una migdiada de mitja hora per 5 euros. “La migdiada de l’ós “ publiciten a l’aparador , amb un magnífic ós jaient en una butaca reclinable i de massatge , ben equipat amb auriculars escoltant , suposo, música chill-out .

Una migdiada diaria de mitja hora, un veritable somni , i valgui el joc de paraules. Serà qüestió d’afegir en el proper conveni que a més del ticket restaurant per a l’hora de dinar , ens ofereixin , al menys un parell de vegades a la setmana , un ticket per a una migdiada reparadora. De bon segur que la productivitat augmentaria.