dimarts, de març 16, 2010

MIQUEL ARNAU



Fa uns pocs dies que us anunciava la inauguració a la galeria barcelonina “Silvia Sennacheribbo”, d’una exposició de l’argentoní Miquel Arnau. En feia esment tot recomanant la seva visita, en l’absoluta seguretat del resultat satisfactori de la mateixa.

Avui he pogut apropar-me a la mateixa i he de dir sense embuts que si un tingués el més mínim pes, - que no el tinc -, en la programació d’una sala important mataronina ( Municipals, Laietana , Aparelladors ... ) estaria esperitat fent-li trucada i concretant una seriosa exposició seva , ja que el magnífic resultat de l’avui exposat m’esperonaria a intentar apuntar-me el punt de ser aquell que hauria recolzat en el salt definitiu a aquest magnífic artista que a casa nostra sols ha estat present a l’espai capgròs , - amb tot èxit, per cert -, i que ara passeja el seu bon fer per diversos indrets , juntament amb l’Eduard Novellas i en Marc Prat.



( La foto és d'una exposició a Marratxí. Miquel Arnau és l'encorbatat , essent seves les obres cromàtiques que etan al seu darrera ).

En Miquel Arnau és llicenciat en Belles Arts, però la seva activitat principal ha estat durant molt de temps la restauració que va aprendre de la mà del gran mestre Xarriè i que ha desenvolupat amb tot èxit , essent un expert especialista conegut pels millors col•leccionistes del país.
Aquesta “professió” el va allunyar de la creació pictòrica durant molt de temps, en que aquest era tan sols un divertimento que li va servir per anar aprofundint sense presses en la lectura personal d’un significat sentiment pictòric , enormement arrelat.

Sortosament i de fa uns anys, en Miquel Arnau ens va sorprenent amb un treball cada vegada més desfermaten el que expressa bo tan sols la seva filosofia del paisatge, ans també la seva reflexió al voltant del classicisme i la modernitat en el punt de confrontació entre l’art d’avui com evolució del d’ahir i el de sempre.

Ara , en l’inadequat espai de Sennacheribbo , en Miquel Arnau explota de manera definitiva presentant tot el ventall de les seves possibilitats. Comença amb un aprofundiment més que interessant, a un vell treball serigràfic de fa anys, empeltant un renaixentista grafisme arquitectònic amb el més gestual dels plantejaments actuals.



Al seu costat , el paisatge agafa nova volada amb l’aparició d’un desconegut apropament al mar per un costat , mentre que per l’altre intensifica la força de les seves mirades a un paisatge proper en el que aprofundeix la seva passió per la terra , el camp, l’entorn i el territori. Tot per acabar amb uns treballs gestuals, fregadissos amb l’abstracció amb una empremta quasi tachista, que esborrona per la seva força , intencionalitat i resultats.

La mostra d’Arnau és una mostra que en mirada ràpida podria ser considerada com esfilagarsada , dispersa , mancada d’un nexe comú , però jo crec en la seva diversitat està la força per arribar amb profunditat a qualsevol espectador sensible i interessat.


Miquel Arnau és un nom a considerar, i molt. Per això, sabedor que aquest blog arriba a gent de nivell, demanaria que apuntin el seu nom i apostin per la seva qualitat. Estic convençut que de cap manera em deixarà en mal lloc.
I si poden , visitin l’exposició ( fins el 24 de març. Enric Granados 106 , entre París i Còrsega) . S’ho val.

PS.- La foto del començament correspon al flyer de l’exposició, la resta és d’altres exposicions.