diumenge, de febrer 28, 2010

MAJORIA D’EDAT CIUTADANA




Era un dissabte de data 29 i mes de febrer de 1992 que vaig passar a residir a Mataró. S’acompleix dons en aquest cap de setmana la xifra de divuit anys i per tant , per dir-ho d’una bona manera , ja he assolit la majoria d’edat com a ciutadà mataroní.

El cert és que Mataró és la ciutat de la meva família per part de pare. Farmàcia des de el segle XVII, diu la capçalera de la Farmàcia que es troba al carrer Nou cantonada amb la Riera, farmàcia de la família i de la que a hores d’ara no bé a res parlar-ne , ni fer-ne història, que potser sí serviria per un culebrot d’aquells històrics que tant d’èxit tenen a l’hora de les migdiades.

El cert però és que vaig néixer a Barcelona, - on vivia la família de la mare -, a la clínica Corachán , allà els límits de Sarrià, parròquia en la que vaig ser batejat. Vaig venir a viure a Mataró fins la mort del meu avi que va comportar un cert terrabastall familiar / hereditari , el que em va fer desplaçar-me a Argentona on vaig passar infància , joventut , m’hi vaig cassar i ...fins fa divuit anys.

És en aquesta dicotomia entre Argentona , poble que sento ben dintre de mi , i un Mataró en el que he certament he viscut , ja que en ell he estudiat , he fet esport, he desenvolupat la meva tasca periodística de crític d’art , he...., en la que s’ha anat confegint la meva vida i la meva història.

Però avui , en aquesta majoria d’edat ciutadana vull dir ben clar allò que molts no gosen dir , que és alguna cosa com que Mataró és una magnífica ciutat per viure, amb tot el de bo ( que és molt ) , el de menys bo ( que també n’hi ha) i el de dolent ( poquet ) que hi ha.

Que és una ciutat a la que especialment ens manca un nivell d’autoestima que ens faci sentir més orgullosos de ser-ne ciutadans ( Santes apart ) i que alhora ens obligui a lluitar per tirar-la endavant , amb tot el de compromís que això comporta , el que obligaria que molts dels mediocres que remenen les cireres en el poder , en bon part gràcies a la deixadesa dels altres , no tinguessin ni la més mínima possibilitat de fer-ho.

Una ciutat carregada d’armes de futur que sols amb la força dels ciutadans ( i dic ciutadans que no pas polítics, que a bon segur i amb les excepcions que cadascú vulgui posar, és l’apartat dels més fluixos dels que disposem) , pot arribar a tenir un pes específic important en el futur del nostre país.

Avui , i espero que no sigui tan sols per un dia, estic enormement orgullós de ser, jo i la meva família , des de fa divuit anys ciutadans de Mataró. Que el poder em permeti amb el seu fer , poder seguir mantenint amb tot honor aquest orgull.


PS.- Encara que si accentuem l’apunt cultural, que voleu que us digui , n’estaria uns quants graus més orgullós encara.

(Les fotografies són de Quico Melero, gran artista , excel·lent persona i home que sent Mataró ben a dintre , tant que fins i tot exerceix de regidor amb tota honestedat)

1 comentari:

Quico ha dit...

Pere, buffff, no se que dir, així que gràcies.
Gràcies i felicitats per aquesta majoria
Una abraçada
Quico