Concha Ibáñez , la veterana artista de Canet que exposa aquests dies a l’Espai capgròs forma part d’aquest massa nombrós grup d’artistes que d’haver nascut en altra indret, a bon segur gaudirien de reconeixement públic i les seves obres es podrien veure en els Museus.
Lamentablement però , a Catalunya ens hem mogut en un cercle viciós al voltant d’uns veritables genis ( Miró, Picasso, Tàpies , Dalí, Ràfols...) que de manera continuada han ocupat tot l’espai , deixant entrar tan sols a la seva vera a un altra reduït nombre de grans artistes ( Hernández Pijoan , Guinovart ...) deixant fora dels honors a un bon gruix de creadors que cadascun en el seu estil i amb la seva personalitat, han gestat una trajectòria potent en la seva creació.
Un d’aquest autors podria ser ben bé Concha Ibáñez que retorna a la seva estimada Mataró , on havia aconseguit grans èxits a la galeria Tertre. Ho fa mantenint el seu concepte permanent , aquell que li permet copsar el paisatge per despullar-lo de tota anècdota i deixar-lo nu en la seva essència, en aquest concepte ben personal de síntesi artística i creativa.
Diu l’artista que veu el paisatge d’una manera harmònica i poètica , suau i sense sobresalts , i és aquesta una afinada definició. Deturi la seva mirada on sigui, Concha Ibañez aconsegueix en primer lloc absorbir la llum i el color de l’espai representat , que en certa manera seria dir , absorbir l’ànima. Després sols li cal amanir aquest esperit amb el detall puntual dels indrets escollits per aconseguir uns resultants esplendorosos a l’entorn d’una poètica personal enormement seductora que crida de manera ineludible a l’espectador per submergir-se en la mateixa.
En aquesta ocasió Concha Ibáñez ha triat un entorn ben proper com és el Vallés. De la mà de poemes de Marta Pessarrodona ha anat desgranant indrets i espais , amb els que conjuga perfectament en un mesurat equilibri la força dels mateixos i la sensibilitat en la seva expressió. Conforma així una exposició absolutament personal en la que s’accentua aquest el seu sentiment de síntesi creativa que no abandona ni en la força de les peces de mida més gran ni en la sensibilitat extrema d’altres treballs com ho puguin ser les seves ceres , en les que l’autora ens mostra encara més el seu mestratge.
Una exposició aquesta de Concha Ibáñez que no hauria de passar desapercebuda , en especial per aquells amants de la pintura paisatgística. La seva és la millor demostració de que moltes vegades en la síntesi està la millor manera d’expressar l’ànima del que volem dir o representar.
Felicitats.
Concha Ibañéz.
“El Vallés”. Espai capgròs
Fins el 25 de febrer de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada