dimarts, de setembre 08, 2009

DESVERGONYITS

Encara que més aviat soc d’aquells que s’aixequen amb les piles posades i d’un humor més que acceptable, avui m’ha canviat molt aviat. Pujar al Casas , agafar La Vanguardia i trobar-me als pocs segons un anunci a doble plana del Banco de Santander lluint de ser el millor del mon i de la pila de milions que han guanyat en el primer semestre.

De primer moment m’he dit entre mi, estaran contents els dels diaris, que amb la crisi publicitària que hi ha algú es gasti la morterada per fer aquests anunci. Però immediatament he anat més enllà i m’he indignat per aquesta impúdica exaltació dels guanys , feta a costa dels ajuts del Govern i d'una política bancària enormement restrictiva i que en res ajuda a sortir de la crisi. Conec alguna empresa i algun company que han trontollat i força per la política restrictiva d’aquesta entitat en la que després de ser clients de quasi sempre ara han vist rebutjades les seves sol·licituds de serveis financers.

Esta clar que de totes totes el mateix succeeix a altres entitats , però aquestes al menys tenen la decència de no encabronar als seus clients amb aquesta indecent publicitat. Però tots sabem com les gasta Botin amb la seva habitual prepotència ,capaç de sortir-se judicialment amb la seva , i fardar la propera temporada de patrocinar a Ferrari.
No soc client d’aquest banc però si ho fos ho deixaria de ser immediatament., encara que pugueu dir que tos ha fan igual. Però al menys els altres no et fan sentir allò de cornut i pagar el gasto.

MAL SON

No tot podien ser flors i violes en la inauguració de la temporada artística. Si hem pogut gaudir de dues bones exposicions com ha sigut la de Sarraute i la de "Passió pel dibuix" , queia també en el camí una decebedora exposició com ho és la de Saénz Mir que exposa a l’Espai Capgròs una vintena de peces amb la figura com a protagonista i amb el títol de “Somiant el cos”.

Dic que aquesta és una exposició decebedora ja que pels coneixements previs , les dades del currículum i alguna que altra obra que havíem pogut visionar , tot feia pensar en una artista figurativa , més aviat de caire gestual amb prou solvència com per gestar uns treballs comercials correctes amb la figura com a protagonista, però els resultats no han estat aquests.

Saénz omple a vessar l’espai Capgròs de figures de tota mena en un diàleg de contradictoris ja que aposta per les dues cares de la moneda: per un cantó al figuració més clàssica i estricta i per l’altra una figuració mes desdibuixada a la que vol donar un aire més rítmic i actual , però el cert és que en cap de les dues circumstàncies assoleix uns bons resultats.

La figuració clàssica té sempre un problema afegit, que si no es fa bé la cosa canta a simple vista, i en el que avui ens mostra el desafinat és força constant com queda clar en l’obra que acompanya aquestes ratlles. A l’autora li trontollen quasi tots els elements i els resultats semblen més d’una aprenent que no pas d’una professional ampla carrera.

Més ben lliurada surt quan aposta per desdibuixar tot presentant uns treballs a voltes aquarel·lats en les hi ha algun apunt que té una certa grapa però en les que en general de nou trontolla en els elements formals bàsics i així els resultats tan sols poden ser negatius.

Somiant el cos” és el títol d’aquesta mostra. No és en absolut exagerat dir que en aquesta ocasió Saénz Mir el que va tenir és un mal son..

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 10 )

Pregunta: Amb tants assessors d’imatge , com és possible que Zapatero ens presentés el passat diumenge una imatge tan rescomida com la del cant de la Internacional, amb Guerra i amb els seus dos grans errors ( Pajín i Aido) amb el puny enlaire?

Desig: Que demà tot sigui magnífic en l’aposta pel 9.

1 comentari:

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Pere,

Ja deus haver vist que aquests indecents del Santander ja han afluixat una mica: avui només han publicat l'anunci d'una pàgina sencera, per refregar-nos per la cara que el 1er semestre han tingut un benefici "atribuit" de 4519 milions d'euros.

Senzillament fa fàstic, però suposo que els 3,1 milions d'accionistes és deuen fregar les mans (des del més gran fins el més petit).

És la paradoxa del capitalisme salvatge: ens queixem però en el fons tothom (o quasi) hi juga. Però quan van mal dades els rics es fan més rics i els pobres més pobres...