dissabte, d’agost 29, 2009

EXPOSICIONS MEDIÀTIQUES

Artísticament a Espanya passa un fet curiós cada un cert temps , com ho pugui ser el fet de que un artista conegut i ben reconegut , esdevingui de cop i volta protagonista d’un fenomen de masses que ompli a vessar les sales on s’exposa la seva obra , generalment en forma d’antològica , recuperant-lo així com artista de tots i com a creador excepcional.
Els vells afeccionats recordaran allà el començament dels 80 (1983) com l’antològica de Salvador Dalí que es celebrà al Palau de Pedralbes va convertir-se en un fet especial. Cues que arribaven a la Diagonal i donaven la volta al Palau , excursions d’arreu de Catalunya ... , en una mostra en la que certament es podien veure obres que no havien estat exposades al país , però que no oferien molt de nou en la revisió d’un artista ben conegut i que ja disposava del seu propi Museu.
Va ser potser la primera exposició convertida en fet social , en espectacle. Un no era res , si no havia anat a veure l’antològica de Dalí.

Uns anys després (1990) es repetia el fet amb l’antològica de Velázquez celebrada al Prado. Altres cues quilomètriques , visitants d’arreu de l’estat , el gran catàleg repetidament esgotat , i tot per veure un Velázquez tan sols amb unes escasses peces provinents de l’exterior ja que com tots sabem el Prado disposa del bo i millor de l’artista sevillà.

El Velázquez de tots conegut , assolia així una especial representativitat que l’engrandia encara més.
Ara, vint anys després , es repeteix la història amb la dèria que ha provocat Sorolla amb la seva antològica al mateix Prado , que serveix com a colofó a la magnífica campanya de ”Bancaja” , a la que cal felicita efusivament , passejant per tot l’estat amb èxit apoteòsic, les obres regional / populistes realitzades per encàrrec de la The Hispanic Society of America , amb seu a Nova York.

Una exposició que de nou omple a vessar, amb un púbic ansiós i expectant que respectuosament admira i gaudeix del centenar d’obres que ocupen les noves sales d’exposicions temporals de la pinacoteca i que amb tot goig accepta el temps d’espera per poder-la visitar . ( En el meu cas , passar per taquilla a un quart d’onze i entrada a l’exposició per visitar-la a dos quarts de dues) .

Aquestes circumstàncies que provoquen forces molèsties en la visita ja que no permeten poder gaudir de l’obra amb suficient temps, tranquil·litat i espai , no em molesten ans el contrari. Crec que és molt bo que la gent acudeixi en el major nombre possible als Museus , ja que no sols és un fet positiu en sí ans moltes vegades provoca addició.
Per això benvingudes siguin aquestes exposicions , en la discrepància més absoluta d’aquells que com Martí Peran han defensat públicament l’art com un element imprescindiblement elitista per poder mantenir la seva màgia i singularitat.
Potser per això va així l’art contemporani i la seva transcendència social.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 3)

Pregunta: Com es possible que la grua municipal actuï en els llocs més impensats per retirar vehicles , fet que no em sembla pas del tot malament , i en canvi no ho faci mai i existeixi una total impunitat amb els cotxes que s’aparquen cada tarda a la Pça Joaquim Blume , a les portes del camp de Futbol del Mataró?.

En aquell indret per un costat hi ha una zona de vint-i-quatre hores de carrega i descàrrega , especificada per a vehicles comercials , i a continuació no un senyal de prohibit aparcar , si no un de prohibit estacionar-se.
Dons bé , tots els dies de la setmana , a part de les cinc i escaig de la tarda i fins les nou passades , es mantenen allà aparcats tots els vehicles que hi caben als que cal afegir moltes vegades la corresponent doble filera i cotxes aparcats sobre la vorera de l’illeta central. Els seus usuaris , pares i mares dels nens i joves que estan entrenant al camp de futbol.
Passo per aquest indret cada dia i sovint més d’una vegada. Mai he vist ni a un guàrdia municipal i molt menys a la grua actuant, això que la cruïlla és complicada tant per la seva especificitat com per la manca de passos de vianants establerts amb la lògica de l’ús.

Desig: Que el Barça torni a guanyar la lliga que acaba de començar.