dimecres, de juny 03, 2009

ELECCIONS

Aquest diumenge aniré a votar . Ho faré ja que crec que és la meva obligació dir la meva, sempre que m’ho pregunten les urnes. Votaré malgrat seguir pensant el malament que ho fan aquests polítics de frase d’un minut al telenotícies , amb la que ens volen convèncer de que renten més blanc, que eliminen les taques a la primera i que mantenen vius els colors , cosa que els altres no fan.

Votaré sense acabar de conèixer , ni tan sols a vol ras, que és exactament el que es cou al Parlament Europeu i qui s’acosta a qui a l’hora de les votacions.
Però si jo votaré , entenc perfectament que una gran majoria pensa fer el contrari i prefereixen anar a la platja o a fer una costellada a la muntanya. I ho fan tenint molt clar el que passarà.

Votaré estant del tot d‘acord amb el magnífic article d’en Juli Capella a “El Periòdico” que reprodueixo per que compartiu les seves grans veritats.

Lamentem, bla, bla, bla...

Nota de premsa que ja tenen preparada els diferents partits polítics per emetre el dia 8, just després de les votacions al Parlament Europeu: "Hem guanyat- encara que lamentem profundament l'altíssim grau d'abstenció en els comicis. Això ens obliga a una profunda reflexió sobre la participació ciutadana, tan necessària per enfortir la democràcia europea. Farem una reflexió i proposarem un gran debat parlamentari respecte al cas i buscarem les fórmules de consens oportunes per incentivar la implicació popular en les pròximes convocatòries".

De fet, aquesta nota estarà confeccionada amb retalls d'anteriors comunicats de premsa de comicis previs. Però molt probablement, amb alta abstenció, els sortiran millor els números per aconseguir més escons. Una vegada més, pel maquiavèl.lic art d'encantament polític, serem nosaltres i no pas ells els culpables de l'engruixida abstenció.

Serem uns passotes domingueros de platja, insensibles al seu encomiable esforç, esquius a les imaginatives (¡) campanyes publicitàries que han prodigat. No es preguntaran mai si ens han estimulat poc, o si al cap i a la fi és que, de fet, desconfiem del muntatge parlamentari europeu.O pot ser que no ens preocupi ni poc ni gaire si guanyen socialistes o populars, ja que amb prou feines es distingeixen en la posterior praxi política. De fet, Zapatero ha dit, sense immutar-se, que recolzarà el conservador Durao Barroso, del PP Europeu, per a la nova presidència de la Comissió. Potser és per assegurar-se, un altre any, el "Spain, ten points" que el país veí (i Andorra) ens regala cada any a Eurovisió. Allà sí que la gent vota entusiasme.


Però sigui com sigui , crec que val la pena anar votar i que així la bandera blava amb estrelles pugui seguir onejant com a la imatge , en el bell mig de l’Arc de Triomf , potser exemple del liat que està aquest concepte. Un Arc de Triomf on consten com victòries franceses algunes batalles de la Guerra del Francés , quan aquí consten els espanyols com a guanyadors.
Un misteri més difícil d’esbrinar que saber qui ha guanyat de veritat les eleccions , escoltant tan sols les declaracions triomfals dels candidats , en els moment d’anar coneixent els resultats.

BLAU ÍNTIM. MARISA BLASCO
Qualssevol espectador curiós pot quedar confós després de visitar la mostra “Blau íntim” amb la que Marisa Blasco retorna després d’una quants anys a l’Espai Capgròs.

Usem la paraula confós ja que a bon segur encara que sigui coneixedor de la realitat creativa de l’artista en aquesta lluita personal amb els reptes que l'art li presenta , veurà clarament que l’exposició es podria dividir per una etèria bisectriu que separés en dues zones les obres exposades, que quedarien clasificades en dos espais ben diferents i amb pocs ponts entre ambdues.

Diem això ja que succeeix que en el presentat per Marisa Blasco apareixen unes obres vibrants , àgils , correctament estructurades , amb presència de certs detalls d’ofici , en les que malgrat la clara referència a la seva actua mestre existeix una agilitat en el fer , una alegria en el concepte i una sensibilitat en la realització que les fa prou aparents i de cert atractiu.

Però és clar , tan sols cal donar-se la volta , i en canvi ens trobem amb altres obres quietes , encarcarades , amb una ampla paleta de colors però sense que aquests dialoguin entre si. Unes obres que responen a uns conceptes clàssics i antiquats i a les que no pot salvar el cert alè d’actualitat del seu plantejament tècnic.

Per això el dubte i la confusió apareix. Quina és la veritable Marisa Blasco?. A mi m’agrada pensar que és la primera, aquella que camina per uns aires de llibertat en el fer i en el concepte . Si és així queda clar que la mostra és positiva i se li pot dir allò tan escolàstic de “progressa adequadament “. Però si la realitat està en l’altra cantó hauríem d’aconsellar-li una ràpida evolució ja que el que es veu en elles queda massa a prop del pintor afeccionat més simple , del que Marisa Blasco està fugint a bon pas.

Marisa Blasco. “Blau íntim”
Espai Capgròs. Juny 2009