ALBERT ALÍS / CARTELLS

En la presentació prèvia a l’entrevista amb públic de fa uns dies a l’Ateneu Laietana , feia esment de que un dels trets diferenciadors de Capgròs havia estat la seva atenció al fet cultural i dintre d’ell , i de manera especial, al món de l’art. Citava com exemple aquest “Espai capgròs” en que es converteix el vestíbul de la redacció mitjançant les exposicions que mes a mes honoren les seves parets.

Penso que malgrat les seves importants limitacions físiques és un espai pou atractiu , potser més en l’esperit del mateix que en el sentit real de l’indret. Dic això ja que de sempre la intenció expositiva ha estat marcada per dos camins ben diferents que penso han assolit els seus objectius temporada rera temporada. I que ningú vegi en aquestes paraules un auto-homenatge , ja que al contrari del que molts creuen el meu paper en tota la temporada es ben secundari , limitant-se a una xerrada tot passat l’estiu , amb en Mateu Ros per apuntar possibilitats per l’any següent i alguna que altra opinió davant les peticions d’exposar que presenten alguns creadors.

Però tornant a les intencions aquestes es limiten a fer acurades exposicions donant oportunitats a joves i artistes desconeguts per un costat , i per l’altra oferint als artistes més professionals i consagrats la possibilitat de fer provatures , experiències ,escollir variables als seus habituals camins , com si d’una prèvia es tractés . Si fa no fa com allò que tant habitual és en el camp del teatre, com és estrenar una obra en “bolos” en diverses poblacions per veure la resposta del públic i polir l’obra fins l’estrena definitiva a la “capital”.

L’Albert Alís que és l’artista que inaugurà el passat dijous, ha entès perfectament aquesta possibilitat i ha dedicat l’espai a una nova manera de captar el seu concepte del paisatge i a més afegir-hi l’aposta d’introduir la tipografia en les seves obres , donant una essència de cartell.

Per fer-ho Alís realitza una triple aposta tècnica. Per un costat allibera encara més el seu concepte paisatgístic fins assolir un reduccionisme màxim , però apostant això sí per unes característiques identifiquetives d’una ciutat, amb un indret de la mateixa. Per l’altra , s’enfronta a una diversitat tècnica a la recerca de l’element més indicat per a cada ocasió , ja sigui l’oli, l’aiguada , el pastel , el gouache... . Finalment es llença decidit a la introducció de la tipografia per acabar d’embolicar tot el conjunt , aconseguint allò que hauríem de definir com un cartell d’art.

Assoleix així tot el conjunt un sentit de “divertimentto” absolut , però no en el sentit pejoratiu de la paraula i sí en el concepte de que per un costat l’autor crec que s’ha divertit , i molt , en tota l’experiència , i per l’altra els resultats son àgils, innovadors , gens habituals , “divertits” en una paraula i un concepte.

Crec que aquesta exposició paga molt la pena de visitar. Té una frescor diferent. És hàbil però sense truc , i l’autor ha preferit moltes vegades apostar per detalls menors que no pas per aquella veritable icona de la ciutat , aconseguint així captar l’ànima de la ciutat més que no pas la seva cara. És a dir, traslladar amb saviesa el concepte del retrat humà al retrat d’una ciutat mitjançant un dels seus racons. I amb l’afegitó del nom . amb tipografia adient , que no tan sols no molesta , ans el contrari, serveix per equilibrar amb saviesa els buits de la peça.

Totes les obres presentades son prou plaents però en aquesta ocasió crec que val la pena demanar-ne l’atenció per tres d’elles : Besalú, París i per damunt de tot Brigthon , que sintetitza en si mateixa , aconseguint amb una sobrietat espartana i tan sols el detall cromàtic del llistat de les gandules a la platja, tot el concepte que l’autor ha volgut plasmar en aquesta més que encertada experiència, de la que cal una atinada visita.

Felicitats.