dimecres, d’abril 08, 2009


SETMANA SANTA / PROCESSONS

Fa un parell de dies us parlava de la meva espera de l’habitual article de Javier Marias maleint els actes de la mal anomenada Setmana Santa. De moment no ha aparegut però sí un de magnífic de l'Elvira Lindo , avui a “El País” que penso encerta en la diana de ple.
Per això i per què m’ha agradat molt, aquí el reprodueixo.

El lacito

De mi paso como locutora-comentarista por Radio Cadena Española (hoy RNE) en Málaga me queda, dejando a un lado algunos amigos, el sentimiento de estupefacción que sentí cuando, recién llegada, comprendí que había dos acontecimientos hacia los que debía sentir entusiasmo obligatorio: la Feria y la Semana Santa.

Pensé, ingenua de mí, que eso me devolvía a un tiempo lejano y superado, pero cuál no sería mi asombro al comprobar que era más bien al contrario, ¡se trataba del signo de los tiempos! Eran esos hoy añorados ochenta en que la modernez arrimó el hombro para sacar en procesión vírgenes y cristos y se apuntó a clase de sevillanas, o de malagueñas, según el caso. De los populares se podía esperar lo cañí; de los socialistas la conversión fue asombrosa: un no querer quedarse atrás a la hora de amar las santas tradiciones. Lloraban con las imágenes sufrientes y vibraban con el paso de los legionarios.
Oh, Dios mío, y una siempre, por sistema, abocada a ser de la procesión de los desfasados. Y entonces estaba desfasadísimo opinar que los políticos no debían encabezar manifestaciones religiosas. Por fortuna, me mandaron al banquillo cuando llegó el turno de retransmitir procesiones. Por ignorante.

Será por eso que siento esta maliciosa alegría cuando imagino la empanada moral de algunos que hoy andan estudiando cómo compaginar su amor (cultural) a las procesiones con los lacitos antiaborto de algunos cofrades, o que se incomodan al comprobar que unas manifestaciones religiosas subvencionadas utilizan esta presencia pública abrumadora para hacer campaña en contra de un proyecto de ley del Gobierno.

A qué hermosas contradicciones ha contribuido apasionadamente la izquierda todos estos años. Conociendo a mis clásicos, estoy segura de que encontrarán salida a ese cacao ideológico. Que les gusta una virgen.

Mai tan ben dit.

PENSAMENTS DIVERSOS

Seguit de pensaments asèptics i amb tn sols un apunt d’opinió , deixant al lector que pensi el que vulgui i sigui ell qui hi posi l’afegitó.
Pensaments fets amb la mirada i l’ànima més que contentes per el 4-0 del Barça. Ara és qüestió de preparar-se per l’Arsenal a la final ja que aposto per aquest partit vist els sorprenents resultats d’aquests dies.

Pensament 1.-
Em queixo en una xerrada informal del poc nivell de l’activitat cultural mataronina. Em retopen tot dient que Mataró ha esdevingut Cap i Casal de la cultura més nostrada
Fa poc Congrés dels Pastorets. Aviat Ciutat Pubilla de la Sardana i en un no res capital de la Setmana Santa de Catalunya.
No tinc diccionari a mà , però m’urgeix una ràpida definició de Cultura.

Pensament 2.-
Llegeixo que avui abans del partit del Barça s’estrenarà una adaptació futbolera de “boig per tu”.

No sé si ha succeit , he arribat a casa amb el temps just, però sí sé que existeix una llei , anomenada en argot “ del terrorisme cultural” , estructurada per evitar mals als tresors culturals d’un país.
Potser “boig per tu” no és en realitat un tresor , però de veritat feia falta trencar un emblema espiritual de molts , quan disposem d’un himne tan magnífic com el de Picas i Espinàs.

Maleïdes “modernitats” de garrulos com Laporta i qui li riuen les gràcies,

Pensament 3.-

El Reina Sofia ja ha escollit els 12 gravats de Goya que demanarà a El Prado per incorporar-los com inici de la seva col·lecció i lligar-los a la corrent esperpèntica a la que es dona nova forma.

Les obres escollides son de “Los caprichos” els nº 2 – 6 – 24 –37 – 43 – 50 –51. De “Los Desastres de la Guerra” els nº 12 – 18 – 36 – 55. Finalment de “Los Disparates “ s’ha escollit “Disparate de Carnaval”.

Potser es preguntaran el què i el per què d’aquestes dades i nombres , dons penso que ja que a Mataró disposem d’aquests gravats de Goya , no estaria gens malament aprofitar les tristes sales del Museu o de Ca l’Arenas , per avançar-nos al Reina Sofia i fer-ne exhibició pública.

Amb molt poc gaudiriem de nou del millor art del mon. Amb molt pocs diners i amb molt poc esforç. I dic això ja que tots sabem de la ganduleria extrema d’absentisme total que practica el nostre Museu.

Pensament 4.-
La direcció del Museu de Llavaneres m’ha demanat que sigui jo qui faci l’escrit de presentació de l’antològica dedicada a Comabella, - continuació de la que se celebra aquests Nadals a Can Palauet -, i que la ciutat de l’artista dedicarà a la seva memòria en la propera Festa Major de la Minerva , allà el proper juliol.
He acceptat sense condicions i estic enormement content i agraït pel que jo considero un honor, i a més quan en la passada exposició el meu nom va ser vedat per part de l’IMAC en el que pertoca a un escrit que havia d’aparèixer en el catàleg.

Sortosament l plat de la “venjança” va se deliciosament qualitatiu , en forma i manera del programa commemoratiu que vàrem realitzar a Televisió de Mataró.

La comparança entre ambdues actituds parla per si sola.

1 comentari:

ILDEFONSO MARMOL ha dit...

Te dejo el pensamiento de un cofrade amigo.-
Si probablemnte no hay Dios.
Pero sí hay procesiones,
Si todo eso es mentira,
Bautizos y comuniones,
Bulas y penitencias,
Misas y extremaunciones.
¿Porqué lo pagamos todos?
Que sean las religiones,
Asunto de los creyentes,
Paquen ellos sus pendones
Y a los demás que dejen
de tocarnos los cojones.
Un abrazo.