dimarts, d’abril 14, 2009

PENKING CLUB

Ja està . Com una alenada d’aquest fort vent que ha bufat aquest dies , el vermell del calendari , aquell illot il·lusionat que miràvem amb desig en la travessa del sempre llarg desert del primer trimestre de l’any , ja ha girat cua i ens deixa encarats cap el començament del temps festiu , flairant ja les roses i els llibres de la setmana vinent , i amb quasi olor de xurros i sucre cremat , de fira i paradeta , pensant ja tots una mica que l’estiu ja s’acosta.
Però mentre , els quatre escassos i esquerps dies que tenim la majoria dels mortals , han passat i ho han fet , al menys en el meu cas , amb tranquil·litat , migdiades , lectures , cinema , futbol , i com no amb la Mona com a plat final.

Ja fa uns quants anys que a casa vàrem decidir , per raons de treball i també de comoditat , no marxar per Setmana Santa i en canvi reservar-nos un dies per a poc després. Seran d’aquí dues setmanes , just abans del pont de l’1 de maig , i la Rioja ens espera ansiosa.
Vagin dons avui , i com a petits apunts , algunes reflexions del molt divers que he fet en aquest dies.

PROCESSONS.-

La pluja , el TDT i el satèl·lit m’han ofert una mirada més ample de la que ja tenia , i m’han afermat en les meves conviccions. Segueixo pensant que al costat d’un punt de religiositat , l’espectacle domina i a vegades aquest és esperpèntic.

Veure una processó , crec que a Màlaga , amb els legionaris marcant el pas i fent quasi malabars amb el pas de la creu , crec que ens retorna a una imatge de país del més ranci i sub desenvolupat.
Com espectacle d’un masclisme màxim en allò de la consideració de la hombria mal entesa, n'és l’estúpida o potser inútil, - dubto en l'adjectiu -, local pujada per les escaletes , en la que com explicita un portant en comentari en un digital, fer-ho és qüestió de genitals.
Dons ves per on , la fe i la religiositat.

Per cert , llegeixo que l’alcalde Baron , va estar allà per donar el “toc” de sortida. Vull pensar que ho va fer a títol particular , en el seu dret , la seva creença i la seva llibertat. Per tant , res a dir.
Però si ho va fer com alcalde la ciutat , em sembla un greu error.

Com a punt i final de tota aquesta història de processons , no m’estic de reproduir el poema que el bon amic , i home ben arrelat en la seva parròquia , l’Ildefonso Mármol , m’apuntava en un comentari. Diu així:

Si probablemente no hay Dios. / pero sí hay procesiones
Si todo es mentira / bautizos y comuniones
Bulas y penitencias / misas i extremaunciones
¿Porqué lo pagamos todos?
Que sean las religiones / asunto de los creyentes.
Paguen ellos sus pendones
Y a los demás que nos dejen / de tocarnos los cojones.


Diu que és d’un confrare amic. Definitiu.

NOUS MINISTRES

Que sí i que no , i posats a fer , també tot el contrari. Penso que a bon segur és el pensament que a molts ens volta pel cap quan és l’hora de jutjar la nova remodelació.

Potser no és el moment de dir res d’ells . Els diaris aquests dies han estat curulls de totes les opinions que han omplert tot el ventall de l’arc de Sant Martí. Veurem i jutjarem , encara que jo vull deixar el meu aplaudiment per Solbes a qui ara s’està esquarterant i tothom sembla oblidar que la seva actuació en el debat públic front Pizarro , el que havia de ser gran guru econòmic del PP , potser va ser decisiu per el triomf electoral del PSOE. Les seves reflexions , la seva postura , el seu tarannà i jo diria que la seva visió van convèncer a molts.

Però del molt que he llegit em quedo amb l’article de Patxo Unzueta , en el País (http://www.elpais.com/articulo/espana/prueba/nuevos/elpepiesp/20090409elpepinac_6/Tes) , en el que parla del greu problema de comunicació del Govern , que penso que fen-ne translació , respon fil per randa al que succeix en la nostra ciutat.

Parla de la manifestació de vanitat i d’autoestima : “som mol bons però tímids per lluir del que fem”. Parla de la incapacitat per argumentar políticament amb claredat. De la pèrdua del gust per argumentar , del que s’afirmen o neguen les coses i amb un petit adjectiu ni ha prou , sense oferir més raons. Les frases mes buides , son pronunciades a vegades com si de parlaments de Cicerón es tractés , afegeix.

Un article que molt us recomano i que be farien els polític locals de prendre en consideració.

CULTURA.-

El nomenament de la nova ministre del ram , també ha portat polseguera. Confio en ella i penso que essent tan especialista del seu tema , entendrà perfectament que calen responsables de les àrees que tinguin capacitat i amplitud de mires. De moment el nomenament de Guardans , malgrat pesi als de CiU , marca un camí de recerca del bon coneixedor del tema , que molt haurien de tenir en compte , governants de totes les institucions i de tots els colors polítics.

Parlant de cultura , magnífic l’article de Catalina Serra , publicat en el suplement en català de El País del passat dijous . Espero podr-lo oferir quan el trobi en la recerca digital.

El seu títol és “La cultura no és gratis” i reflexiona al voltant de l’èxit de la gratuïtat de certs Museu els diumenges a la tarda. Felicitant-se de l’apropament dels horaris a la realitat del ciutadà , es pregunta si aquest èxit vol dir que la gent no vol pagar per veure els Museus, tot preferint les masses a la necessària tranquil·litat d’una visita com cal.

Creu que “s’ha instal·lat una mena de sensacó de que la cultura ha de ser de franc” , el que obviament obligaria a una major inversió pública.
“Els Museus no son gratis. Ens costen molts diners als ciutadans i encara més n’haurien de dedicar per complir els seus objectius amb nivells desitjables”... “La cultura , ben feta , és cara. Això ho hem d’assumir tots” continua , per acabar amb la definició de la gran batalla. “Cultura d’accés gratis , sí. Però no ens surt de franc”.

I pagant , com toca , he seguit el consell de tants amics i coneguts i he anat a veure “Gran Torino” i com no que he quedat bocabadat una vegada més per la saviesa de Clint Eastwood , a qui ja ningú pot discutir el seu nivell de “gran” entre els grans dels cinema.

Un , que en això del cinema va d’espectador , a ser possible informat , ha de dir que el resultat final és d’una brillantor fora de mides , ja que totes les peces que conformen una pel·lícula, en aquesta estan disposades i encastades a nivell d’excel·lència. Difícil es trobar un element que grinyoli i la projecció és una constant motivació que t’enganxa cada vegada més.

Potser a mi personalment no em satisfà el to, en certa manera paternalista, d’expressar la relació dels protagonistes , amb un cert tuf a moralina de bons i dolents. Però aquest és el pensament del director que manté el seu diàleg personal i públic amb els seus neguits : la família , l’amistat , la mort , la religió ,el més enllà.

El seu angle no és el meu ni de bon tros , però quan jo vaig a veure una exposició no vull veure l’exposició que respon exactament al meu cannon , vull veure l’obra d’un artista sincer que expressa sense embuts els seus convenciments , dubtes i neguits.

És aquí on un ha d’aplaudir amb tota força la capacitat creativa i artística d’aquest gran home del cinema que n’és Clint Eastwood. Que en el to no coincidim, com en aquest cas , és ara més que mai, pecata minuta.