dilluns, de desembre 08, 2008

DE FESTA

Ja s’acaba aquesta estranya conjunció de festes , que acostuma a formar un o dos ponts , o un aqüeducte i que enguany ha quedat en aquest entrepà de diumenge.

Una dosi festiva suficient que un l’ha dedicada essencialment a descansar que ja tocava. És a dir fora de que dissabte vaig tenir guàrdia fins al migdia i que el diumenge era el que jo en dic “dia de la mare” , que és aquell festiu al mes que comparteixo del tot amb ella , passejant –la ,- aquesta vegada passejada per l’interior dels pobles de la costa -, dinant amb ella , estimulant-la en els records i intentant que passi un dia del més agradable possible. Dons bé a la resta , el plaer immens de la migdiada , llegir, escolta música , veure el futbol gaudint molt , i anar carregant piles per aquesta recta final de l’any.

De tot el que he llegit em quedo amb dos temes més personals com son l’entrevista amb Clint Eastwood (magazine de La Vanguardia) amb un encapçalament magnífic :”La vida és excitant mentre que segueixis aprenent” , i alguns escrits sobre el tema universitari i el pla de Bolonia que visc amb l’interès personal de tenir una filla en edat universitària i a qui aquest conflicte sembla haver-la despertat a un nou concepte més adult de la societat.


Però d’entre tot em quedo amb la magnífica columna d’Almudena Grandes a “El País”. Aquesta magnífica escriptora , esquerrana convençuda en plantejaments i fets , ens ofereix avui una visió absolutament real d’un bocí de la societat ben important. Una visió que a més de real és copsadora de l’evidència d’un fracàs social i marca un desencís que traspua de l’escrit i ens arriba a tots.
Una imatge centrada a la madrilenya barriada del Pozo del Tio Raimundo , però de la que fàcil seria fer-ne una translació local.

Com que crec que paga molt la pena el transcric directament ;

FLORES DE LUNA

El título del espléndido documental de Juan Vicente Córdoba, una de las películas más emocionantes, y la más triste que he visto últimamente, evoca las chabolas que florecían bajo la luna en el Pozo del Tío Raimundo, en las décadas de 1950 y 1960.

Los inmigrantes andaluces y manchegos que llegaban a Madrid buscando un futuro con las manos vacías tenían que levantar cuatro paredes y un techo antes del amanecer. Lo lograban con la ayuda de los vecinos, que, si hacía falta, les prestaban sus muebles, y hasta a sus hijos, para que al día siguiente la policía encontrara una casa habitada y no la echara abajo.

Así, a base de voluntad, de constancia y de solidaridad, aquel lodazal de infraviviendas se convirtió en un barrio confortable y algo más, un símbolo de la superación personal y colectiva, célebre por sus exitosos experimentos sociales. Ahora, el Pozo destaca por su índice de fracaso escolar, el segundo de España. Siete de cada diez nietos de aquellos luchadores que se apuntaban a la escuela con 40 años, para aprender a leer y a escribir después del trabajo, la abandonan hoy antes de tiempo.

Ignorantes, arrogantes, pródigos en tintes y escarificaciones, miran a la cámara y dicen que el trabajo español es para los españoles, que los inmigrantes ecuatorianos huelen mal y que estudiar es de pringados. Ajenos a la cultura del esfuerzo y la recompensa, que identifican con la pobreza, se sienten cómodos en una sociedad desmemoriada, insolidaria y autocomplaciente, que desconfía de la enseñanza pública y fomenta la admiración por la riqueza privada.

Han despreciado oportunidades que nadie de su familia ha tenido antes que ellos, pero no dan sólo rabia. También dan pena. Porque, si es verdad que la crisis todavía no ha tocado fondo, no van a valer ni para poner un ladrillo