diumenge, d’abril 20, 2008

AIXÒ NO ES FA , AIXÍ NO ES FA ,
Sr. PENEDÈS.

AIXÒ NO ES FA

D’ençà que el Sr. Penedès es va llençar en la recerca i captura d’obres per el seu “particular” projecte de Fons d’art , que els telèfons no han deixat de sonar. Els d’uns i els dels altres. I si bé son lògiques un bon munt de trucades per aclarir conceptes , esbrinar situacions, conèixer el que de veritat està passant..., el que no és de rebut és que les mateixes siguin motivades per unes trucades que surten de l’IMAC ( l’antic PMC per a qui no estigui al lloro de la nova terminologia municipal) que mai haurien d’haver-se realitzat , i que a hores d’ara segueixen realitzant-se.

En l’escrit presentat a registre , s’explicitava ben clarament que es demanava no es fes ús ni del nom de la proposta ni de les dades dels signants , ja que havien estat lliurades per un fet determinat i per tant no podien ser emprades per qualsevol altra funció.
És ben lamentable aquesta necessitat de remarcar-ho, ja que per llei, ètica i si més no per elegància , hom entén que aquest hauria de ser el camí. Es va explicitar ja que amb les prèvies que havíem tingut era més que probable que llei, ètica i elegància quedessin en un calaix i s’actués de la manera més barroera i inacceptable, com així ha estat.

L’IMAC ha usat i usa unes dades vulnerant de manera clara la llei de Protecció de les mateixes , i no hi ha excusa de que disposava de les mateixes per altres camins , ja que sols els artistes que estaven en les llistes han rebut les trucades i alguns d’ells son , com és fàcil demostrar , desconeguts del tot per el nostre organisme oficial de Cultura.

El Govern i les seves regiduries han de ser més curosos que ningú en l’observança de la llei ,en el respecte que mereixen els ciutadans en el que pertoca a aquesta petita, però important , intimitat de les dades personals. I el Sr. Penedès ha manat vulnerar aquests drets.

AIXÒ NO ES FA , Sr. PENEDÈS . Quan es fa, acaba succeint el que ja ha succeït, que algú ha hagut d’entrar document en el registre municipal per, tot declarant no voler saber res del Fons full inventat per vostè , exigir que no sigui avisat per l’IMAC amb aquesta actuació tan irregular. I son més els que es volen sumar a a aquesta iniciativa de protesta oficial.

Potser per això i per molt més crec que cal una disculpa oficial.


AIXÍ NO ES FA

Però si el trucar ha estat incorrecte , el to de les mateixes ha fregat l’inadmissible , com m’han comunicat molts dels receptors que han parlat amb mi per intentar esbrinar tot l’enrenou.

Davant la sorpresa dels artistes per rebre una trucada oficial que no entenien s’han trobat amb un to en general amenaçant o coercitiu. El fet de la seva signatura es convertia en arma amenaçadora , exigint quasi el compliment de la seva “paraula”.

Les propostes han estat canviants , a vegades es parlava de donació , en altres de cessió. Ara de cessió per un temps , ara per tan sols l’exposició. Amanides sempre amb el nom de Francesc Rodon i no responen quan algú preguntava per la raó de l’absència dels promotors , afegint en més d’un cas comentaris malvolents quan el nom que apareixia és el que tots sabem.

A més ha existit una manca absoluta d’informació. Fora de les dates de l’exposició i el nom del comissari , poc hi havia a esbrinar. Temes d’organització, futur de la mostra i de les obres , control de les mateixes.... . Un “menja i calla” absolutament impresentable , en una postura més d’aconseguir un fracàs i per tant matar el projecte , que no l’afany d’aconseguir un fet que no oblidem, mantenien tots els partits , inclosa ERC , en el seu programa electoral.


DEBILITAT DE GOVERN

La lectura continuada de totes les picabaralles que ha provocat el projecte de Fons , es pot veure com si d’una història de pati de col·legi es tractés. Que si tu , que si jo, que si tu més... , però cal escatar les anècdotes per arribar al quid de la qüestió , i llavors el resultat no és gens galdós.

Quan es començava el projecte hom sabia que seria difícil poder-lo dur a terme. És curiós que ningú dubtava de la resposta positiva dels artistes , però tothom tenia clar que el “poder” artístic municipal es negaria en rodó i posaria tots els pals a la roda que fos possible. El “ja es cansaran” que comentàvem l’altra dia.

A l’art municipal mana Carles Marfà , director del Museu , i especialment Gisel Noè , tècnica de l’IMAC. De tots es sabut que no mantinc pas relacions cordials amb ells. Relacions professionals es clar , ja que no he parlat seriosament amb ells potser quasi mai.
No és el moment de parlar ni de les mateixes ni d’ells , però estava clar que s’oposarien frontalment al projecte que per a ells no mereix cap interès. A un , Marfà , ja que li ocasiona feina de la que no és molr amant, i a l’altra ja que la plàstica és un element que cal aniquilar ja que sols l’art contemporani mereix recolzament .

El que passa és que aquell projecte individual primer , col·lectiu després , esdevé un projecte de Ciutat quan tots els grups polítics decideixen que estigui en el seu programa electoral.
Per això quan arriba l’hora de la veritat i les postures es mantenen inalterables no existeix ningú en el Govern capaç de donar el cop de puny a la taula per deixar clar que un tècnic és això ,un tècnic ,i que ha de fer la feina que li manen, li agradi o no. I el mateix en els responsables del Museu.

Però Penedès a qui el seu desconeixement general de la Cultura , i especialment el del mon de l’art, fa que estigui agafat per allà on tots penseu , no vol perdre el recolzament del que disposa en el seu departament , i Alcaldia , que sempre ha recolzat el projecte , pensa a bon segur que per un Fons d’Art no cal fer massa merder, que això de la cultura no dona vots , i que si portem el Bassat , qui es recordarà del torrecollons d’en PIC i el seu projecte.
Aquesta és la lectura més real del problema i l’assumeixo amb tot el que significa. Però em pregunto, si per un cas tan petit com un fons d’Art no hi ha hagut nassos per tirar endavant, que hauria passat si el problema hagués estat urbanístic, industrial, o... ?.

És ben cert que a vegades , el fet més petit , el més simple i senzill, fa aparèixer la veritat més nua , la més penosa , que en el cas d’un Govern be pot ser la de la debilitat. La que avui per avui mostra el Govern de la ciutat de Mataró.