RAFAEL AZCONA / JOSEP BENET

La notícia de la mort d’ambdós cabdals personatges va omplir els noticiaris d’ahir i ocupa importants espais en les pàgines dels diaris d’avui, amb una coincidència escrupulosa i monolítica en l’elogi que com en pocs casos hem de dir que és absolutament merescut.
Tot el que es podia dir ja està dit , i amés a la llum del raonament especialitzat i del coneixement personal , per tant qualsevol afegitó pot semblar , i a bon segur és , inútil , però no me n’estic de donar l meva percepció personal.

Azcona i Benet son per a mi exemple a seguir en moltes coses però especialment en la seva fidelitat impertorbable a aquelles idees que eren essencials per a ells. Aquesta fidelitat al país , a la llibertat , a la cultura , a la intel·ligència.

Una fidelitat que mai es va trencar , ni tan sols quan ho semblava com en el cas de Benet recolzant a Duran en les darreres eleccions o en el cas d’Azcona en algun que altre guió d’encàrrec en el que no assolia el mestratge habitual. En el primer cas , el país i l’església com eixos , en el segon el fugir de la vulgaritat com a mèrit.

Ara , quan es retrobin allà on siguin ,que si existeix aquest lloc en el seu cas evidentment estaran en el costat dels bons , valdrà la pena escoltar les seves converses. De la seva saviesa a bon segur en sortirà una postura comú que permetrà perfectament l’encaix d’aquesta Catalunya , obsessió de Benet, i aquesta Espanya que va saber retratar amb mà de mestre aquell que ho era , Rafael Azcona.

I en el record personal , unes quantes conferències i articles de Benet certament definidors i clarificadors , i en el cas d’Azcona he recuperat un llibre que vaig llegir molt en la meva joventut i del que ofereixo imatge de la portada ( imatge treta d’Internet ja que el meu exemplar està un xic més gastat).

Es tracta com podeu veure del mític “Vida del repelente niño Vicente”, nº 1 de la col·lecció “El club de la sonrisa” editat per Taurus , en una primera edició d’Abril de 1955 i preu en aquells moments de 35 pesetes.
Un llibre que rellegiré amb tot plaer just acabi el que ara porto entre mans, el seu títol “Mil dies amb PM “ de Jordi Mercader , amb subtítol de “Crònica viscuda de la Presidència de Pasqual Maragall”. Estic a la meitat i és absolutament recomanable .Un llibre que hauria de llegir tothom al PSC i del que m’agradaria llegir algun comentari en els blogs socialistes ben propers.

Estic a la meitat i de moment el bisturí disecciona fi i deixa a la vista , a bon segur de manera parcial, malures de diversa mena que pateixen els més coneguts personatges de l’auca política actual.
Un llibre que en el meu cas, aportant-me dades noves , no fa res més que confirmar allò del que estava convençut que de PSC i de President sols hi ha un ( Pasqual Maragall) i a ti ( PSOE , Montilla, Zaragoza , Iceta , Corbacho i resta de capitans de la conxorxa de Sitges ) os encontramos en la calle.

I el molt que ens dol i el mal que ens fa.

CITA
Ineludible la d'aquest vespre ( dijous a dos quarts de vuit ) a l'Ateneu Caixa Laietana en la Vetllada Artística al voltant de l'obra de Josep M. Codina.
Estic convençut que valdrà molt la pena.