dimecres, de febrer 27, 2008

Jubilats i emèrits

Acaba de morir Josep Palau i Fabre.
A Madrid, sota direcció i dramatúrgia d'Hermann Bonnín, té lloc, fins al 23 de març, al Teatro Español, que dirigeix Mario Gas, la representació de Don Juan, príncipe de las tinieblas. I, a més, una exposició (c. O'Donnell, 10), amb el títol Josep Palau i Fabre, el Alquimista, així com un cicle de conferències a la Fundació Blanquerna, que ja van posar en marxa Julià Guillamon, David Castillo i Perejaume, entre d'altres, amb lectura de poemes a càrrec de Montserrat Carulla. Aquesta setmana, nou col·loqui, amb la presència de Vicenç Altaió o d'Àlex Broch, i lectura de poemes a càrrec de Gemma Reguant. Ens havien dit que ell, l'amic d'Artaud, Octavio Paz i Picasso, potser seria present en un dels darrers actes. Un escriptoràs autoexiliat, a Barcelona i a París, nonagenari, de qui el pare havia imprès a la Pal·las A.G., el 1972, per encàrrec de Proa, Poemes de l'Alquimista, ocupa, ni que sigui massa tard, un lloc entre una generació de lectors molt més joves.
¿Què hauria passat si algú hagués volgut jubilar-lo als 65 anys? Penso en personatges com Avel·lí Artís-Gener, Tísner, o Agustí Bartra, o Anna Murià, entre els que ja no hi són, d'una obra tan sòlida en temps de jubilació sembla que obligatòria. I penso en els molts que són entre nosaltres, a la ratlla dels 80, tan indispensables com ara Josep M. Castellet, Josep M. Ainaud, Antoni Tàpies, Montserrat Abelló o Josep Benet. ¿Qui es creu amb dret i amb legitimitat per jubilar-los?
¿O d'altres de més joves, i tan actius com Paco Rodon, l'ànima del Museu Enric Monjo de Vilassar de Mar i director d'una de les millors revistes de cultura dels Països Catalans, com és zerovuittresquaranta?
¿Que potser no seria hora de jubilar els jubiladors, si no entenen -els ajuda la figura universitària de l'emèrit- qui para dia a dia la taula de la subsistència cultural a casa nostra?

Manllevo títol i article a l’Ignasi Riera. Està publicat avui mateix a l’Avui . Ho faig ja que parla de dos noms ben propers Palau i Fabre i Paco Rodon , prohoms de la cultura dels que hem pogut gaudir en un cas ( Palau) i esperem encara gaudir molt en l’altra ( Paco Rodon ) en la nostra comarca.

De Palau ja en vaig dir la meva fa uns dies. Sortosament veig un sentiment generalitzat en el mon de la cultura de reconeixement unànime al seu paper cultural , però em preocupa que aquest sentiment sembla ara haver-se enganxat també als polítics. Dic això ja que he estat un seguidor fidel de les exposicions de la Fundació Palau ( totes elles magnífiques) i he sovintejat actes i inauguracions. He de dir que excepte els alcaldes de Caldetes i J.Rangel , l’actual delegat del Govern i home que va fer possible l’arribada de Palau a la població, mai he coincidit amb cap altre polític de les contrades. Com igualment han estat els casos de coincidència amb artistes de ciutat i comarca.

Ara sembla que tothom era “palauista”, ja m’agrada , potser així les activitats de la Fundació tindran un més gran ressò i la presència dels artistes no els obligarà a dissimular quan es parlava d’unes exposicions i una fundació que mai no havien arribat a trepitjar. I en el mateix del mateix en el cas dels polítics.

El cas Paco Rodon és també sagnant. Tot , absolutament tot el mon de la cultura sap el paper cultural que en Paco ha fet a Vilassar convertint-la en espai de referència per a la resta del país, en aquests vint anys d’activitat i agitació cultural des de la seu del Monjo. Ara mitjançant una vulgar i burocràtica carta signada per l’Alcalde de la població, se l’obliga a la jubilació el proper dia 31 de març.
Deixant de costat la resolució de la reclamació a tal ordre que ha fet en Paco a fi de mantenir el seu status i el seu drets , crec que tots aquells que sabem i hem pogut gaudir de les excel·lències culturals que ha anat preparant mes a mes en el seu casalot del Camí Ral , hem d’alçar la veu per protestar davant el govern municipal de Vilassar de Mar ( de CiU) per aconseguir que no s’apagui el fet cultural que emana de la seva tasca.

No és aquesta la primera vegada que el treball de Paco perilla, i sempre degut a les pressions de CiU , que va llençar ordre de caça i captura degut a que en el Museu es presentà el llibre polèmic escrit contra la figura del polític Sánchez Llibre. Manava llavors l’alcalde Cirera i era regidora de Cultura , Núria Pera , després responsable del Consorci de Normalització Lingüística del Maresme. Encara riem en Paco i jo quan recordem un article que em va demanar pel “zerotres...” que acabava dient “... ens han remenat les cireres i ens volen tocar la pera. “ .

Una tasca com la de Paco Rodon no pot anar en orris per una alcaldada en forma i manera de bretolada anticultural. Potser és que la gent de CiU tan amant de la cultura popular , sabent abastament que ens de Vilassar son penja ases , exigint el seu lloc de protagonistes en la cultura del país han agafat el paper d’ases , i el cert és que el porten amb tot honor i consideració.