Aquest cap de setmana ha estat tranquil. Em feia falta . Portava un cert neguit que precisava d’un oportú descans. L’he tingut encara que he fet forces coses , però fetes a ritme, sense preses, gaudint del lloc, el punt i el moment, i així el resultat acaba essent sempre satisfactori.

SITGES

Pe raons d’una celebració familiar passo el dissabte a Sitges. Sempre m’ha agradat aquest indret i principalment l’aire que respira. Potser feia més d’un any que no hi havia anat i puc dir que estava més engrescadora que mai, tot preparant forces per el Carnaval . Sitges és un espai en que qualsevol ajuntament hauria d’intentar emmirallar-se en el tema cultural, salvant totes les distancies degudes al bon patrimoni que ha sabut conservar.

Passejar per Sitges es trobar per arreu la figura de Santiago Rusiñol , del qui per cert acabada la temporada de Pastorets, la Sala Cabanyes en fa oportú record teatral.
Parlar de Russiñol es parlar de Sitges però també d’Aranjuez on es convertí en el pintor “oficial” dels famosos jardins. Crec que ja ho he comentat en algun post , però valgui recordar que va ser un mataroní Sixto Albertí el que el succeí en el fictici títol de pintor dels indrets i que és l’autor de l’escultura dedicada a Rusiñol que es troba en els jardins del “real sitio”.
Un fet al que caldria treure suc, més tenint en compte que el Madrid-Aranjuez va ser el segon trajecte ferroviari de la península.

No us imagineu un petit trasvàs de fets culturals amb una exposició de Rusiñol a Mataró, una d’artistes mataronins a Sitges i Aranjuez , l’oportú Concert d’Aranjuez escoltat en el lloc que es creies més escaient de la ciutat, i....?
Certament semblo imbuït de l’esperit de l’artista i començo ja amb els duros a quatre pessetes.

ANIMUS PROVOCANDI

Acabo el dissabte presentant al Museu Monjo , davant de més d’un centenar de persones que omplien la sala, l’exposició “Animus Provocandi” de Pere Màrtir Brasó, artista nascut a Vilassar i resident a Mataró.

En la fotografia d’un instant de la presentació, en la que estic acompanyat per l’artista i per Paco Rodon , director del Museu, s’observa clarament el tríptic que presideix la mostra: Tres figures en posició de crucificats.
Al centre , i en una mida més gran, Ronaldinho , el nou Déu d’aquest nou segle , dominat com no, per el logo de Nike. Ha desplaçat a la seva dreta a una figura a semblança de Jesús en la que hi consten els diversos noms dels deus que “dominen” la terra , mentre que a l’esquerra queda la referència personal de l’autoretrat del creador. Un tríptic amb ànim de provocar, però no una provocació de refús , de distanciament i sí una provocació de reflexió que és el fet dominant de tota l’exposició.

Brasó tanca cercle amb aquesta mostra que presenta a modus d’antològica sense ser-ho , ja que presenta obres actuals però que corresponen a les diferents corrents que ha anat conreant al llarg de la seva trajectòria. Corrents diverses que no deixen de ser diferents instruments per interpretar una simfonia única , aquella que correspon a la seva mirada que té a l’home com a protagonista en la visió íntima i d’allò que l’envolta.

Ja sigui la guerra , expressada amb crueltat o amb la ironia de l’acudit en que es presenta a un polític cridant “Aturem la guerra” i en el públic apareix la resposta “quina?”. La societat de consum com a dominadora i anihiladora de la personalitat mitjançant les grans marques . La natura assetjada , present amb unes obres de la sèrie “El bosc cremat” , colpidores per la seva simplicitat. I així l’home, l’amor , el sexe, l’esport , les relacions , l’art , el pensament....

Tot en una mostra que vol retornar a aquell art social que sembla haver-se perdut. Una exposició en la que es reivindica el paper de l’artista com a ser independent capaç de fer el crit oportú d’avis que ens motivi a la reflexió, i per què no, a l’actuació.

Quan l’art sembla dominat per l’estètica, sempre és important acostar-nos a una visió ètica del mateix, sigui o no amb animus provocandi, com és en aquest cas.

Una exposició que cal visitar. Es troba al Monjo i restarà oberta fins el 25 de febrer.

MARTA DURAN

Cap sorpresa en l’exposició que la Marta Duran presenta a la barcelonina Galeria Comas. I dic cap sorpresa ja que el resultat es exactament el previst al veure el bon catàleg dedicat a l’exposició.

La mostra ofereix dues exposicions en una. Per un costat una línia de paisatgisme molt avançat , treballat mitjançant una pinzellada intensa i agressiva, jugant als plens i buits amb l’ajut del gruix i donat toc d’intensitat amb una paleta sense pors , per conjugar un tot atractiu visualment però en el que queda palès una gran intencionalitat plàstica. Un paisatge marí ple d’emocions que no vol defugir del sentiment estètic i vol accentuar-lo fins punts insospitats. En resum, excel·lent.

Però hi ha l’altra costat. Apareix amb el mateix criteri però de cop i volta es dulcifica. Apareix una figuració , massa vegades poc integrada en el conjunt , en un intent com d’atrapar un concepte més acomodatici , en uns aires d’estètica decorativa, que pugui ser més plaent als clients habituals de la galeria, que es mouen en uns criteris que podríem considerar com més tradicionals.

El que passa però és que quan entra la figuració més definida , es nota que Duran no es troba tan còmoda i l’obra s’encarcara , perdent aquella lleugeresa que és una de les seves grans virtuts.
Una exposició dons amb dues cares massa marcades, i vist que en surt dominadora la vessant més tradicional, haurem de dir que per a un no deixa de ser una decepció.

Estic convençut però que la moneda cauria de l’altra cara , si la galeria fos altra diferent , en una aposta més de futur que no de passat. És un fet que no anecdòtic i que Duran hauria de considerar. Malgrat el prestigi, Comas no és ni de bon tros la galeria més adient per a la seva veritable pintura. Llàstima.

PATRIMONI

Com tants mataronins aprofito el cap de setmana per veure el debat de TVM amb la participació del Gran Senat amb els sis savis. El tema patrimoni amb la fàbrica Fàbregas i de Caralt domina i es diuen un grapat de coses , alguna que altra més que interessant.

Encara que hi hagi una mica de trampa , - jo no vaig sentir dir a Cuyàs que fos membre del Consell del patrimoni i per tant artífex de la requalificació -, i quasi tots portin aigua al seu molí, em sorprèn la minsa defensa oficial, que segueix el to de “no tocar” que està duent a terme el Consitori per un costat i la gran majoria blocaire afí al govern per l’altra.
Segueixo pensant que és un greu error i que caldria explicar el cas públicament, però massa em temo que tot segueix en aquest obscurantisme en que es mou tot el que es refereix a la política cultural i elements afins.

Com a mostra un exemple. El proper divendres s’inaugura al Museu una exposició al voltant dels equipaments culturals. Un, ni per casualitat ensuma del que es tracta. Fa dies que parlo amb diversa gent de la cultura i ningú en te la més mínima idea. Fa dies vaig parlar amb una regidora de l’Ajuntament que quedava sorpresa davant la meva ignorància. Es va comprometre a enviar la documentació adient . han passat deu dies i el més calent a l’aigüera.
Voleu que us digui una cosa, cada vegada és més emprenyador haver d’enfrontar-se a una política de fets consumats en la que no es tenen en compte els veritables agents i receptors de la Cultura.

I després no entenen que Ca l’Arenas tingui tan poca assistència. Però que esperàveu, babaus, amb tan inútil pla d’abusos?.