dilluns, de gener 15, 2007

Resposta al Sr. Jordi Carrión

Benvolgut Senyor:
No soc lector habitual del seu blog , però òbviament avui m’ha arribat ràpida la noticia que dedicava el seu temps i les seves reflexions al meu fer periodístic com a crític d’Art. Agraeixo l’atenció i vist que vostè sí és lector d’aquest blog , ho aprofito per fer-li tan sols unes petites consideracions.

En referència a les seves reflexions generals res a dir, o molt a dir, com vostè vulgui. Penso però que qualsevol resposta puntual a alguna de les seves aseveracions a bon segur en podria provocar una altra per part seva i així eternament. Com be diu , no ens tenim coneixença però en temes complexes com aquest en que es defensen postures tan contraposades , sols el diàleg directe i personal permet expressar clarament els pros i contres de la situació. Diàleg al que estic disposat quan i com vulgui.
Però si que hi ha algun que altre detall més específic que voldria aclarir.

No soc escriptor com vostè i malgrat els meus esforços a vegades les idees no queden tan clares com un voldria , i més si l’article s’ha d’escriure amb la urgència provocada per una notícia important , com en aquest cas era la proposta de Museu d’Art Contemporani promogut per el Sr. Bassat. Era dons un article que es parlava d’aquest futur , al meu entendre positiu, mentre que els petits apunts sobre Ca l’Arenas i Can Xalant tenien el sentit de contrapunt , al meu entendre negatiu.

És en aquest context, i no manllevant la definició del diccionari , que proposava el sentit de contemporani que aquí es defensava, davant aquest altra , al meu entendre més reduccionista , que s’usa en l’entorn de les ara anomenades “arts visuals”, i dels centres de creació com Can Xalant.
En quant al populisme de que l’art ha de ser per tothom, és una reflexió seva que no s’escau al cas. La referència estava en el fet de que la casa Arenas va ser testada a favor de la ciutat per ser convertida en la casa de tots els artistes de Mataró, fet que no s’ha complert degut al poc encertat pla d’usos i a la programació establerta, que ha esborrat com si no existissin les generacions més abundants en nombre i qualitat de l’art mataroní. Aquí estava el sentit de l’expressió, llunyà al que vostè ha pogut entendre.

Finalment i al respecte de que hauria de deixar el meu lloc de crític d’art en el Cap Gros, no és a mi a qui ha de dirigir la petició. No tinc cap contracte amb el Cap Gros i hom sap que a més, les meves col·laboracions son “per amor a l’art” en la més ampla expressió de la frase. Cada setembre els responsables de la publicació es posen en contacte amb mi i em diuen si vull continuar , i així va la cosa. Circumstància que es repeteix de manera exacta a TVM.
El dia que els responsables de la publicació creguin que no soc la persona adequada per ocupar aquest lloc , m’ho diran i deixaré el meu paper a aquell que designin. I ho poden fer quan vulguin ja que mai serà causa d’acomiadament improcedent.
A més , per si no ho recorda o va coincidir amb algun dels seus viatges, fa ben pocs anys vaig agafar-me el que podríem dir un any sabàtic degut a raons professionals i personals . En aquest temps la plaça de crític d’art va quedar vacant ja que mai ningú va desitjar ocupar-la.

De la resta , programacions, paper de Can Xalant i de Ca l’Arenas en l’entorn de la cultura local, valoració del treball d’un i altra artista , currículums i titulitis varies , és obvi que no coincidim en quasi res. Però a bon segur la raó no està ni en un costat ni en l’altre.
La llàstima és que sols hi ha una veu pública que exerceix la crítica. L’existència d’altres veus contraposades a bon segur oferiria uns altres elements de judici ben beneficiosos per a l’espectador. Però d’això , un no n’és pas culpable. I posats a recordar, caldria preguntar-se pel fet que en el temps en que “El Punt” va exercir de diari comarcal , no va tenir mai un espai de crítica d’art , tot mantenint sempre una línia de clar recolzament a l’art contemporani que vostè defensa.
A bon segur que en un àmbit de crítica menys “personalitzada” discussions com aquesta serien del tot innecessàries.

Amb el meu agraïment per ser lector del meu blog , espero poder mantenir en el futur les bones impressions que li fan alguns dels meus comentaris.

Ben afectuosament

Pere Pascual



APUNTS AL VOL

Rellegint els diversos comentaris que ha generat la requalificació patrimonial de la fàbrica Fàbregas i de Caralt , algú apunta que potser ens podríem arribar a trobar amb alguna capgrossada a la casa Coll Regas. Erra en el tret ja que això ja va passar fa uns anys.
Per poder realitzar el casal d’Avis que es troba en la part posterior, la Caixa Laietana es va carregar olímpicament els jardins de la casa que eren del propi Puig i Cadafalch. El fet va provocar una certa polèmica i la pròpia entitat va convidar a veure que no era tan gros el desgavell. Vàrem ser tan sols tres o qautre que vàrem acceptar el repte. El Sr. Pere Rigau (acs) que llavors era l’encarregat de les relacions públiques i el Sr.Ester , encarregat d’obres, varen intentar vendre la moto de que allò no tenia cap valor, òbviament sense cap èxit.

Per l’altra cantó de la balança algú em recorda el bon aprofitament fet a l’Escola Bressol “Els menuts” amb un acurat acord entre la necessitat pública i el patrimoni. Un exemple a considerar.

Parlo amb gent de Llavaneres i sembla que no tothom està content amb la proposta Bassat. El capgros.com ho explicita be i el weeb de la secció local d’esquerra es prou definitori.
El que m’ha deixat descol·locat ha estat quan una bona amiga, llavanerenca de socarrel i molt implicada amb el poble, em deia que es temia que fos una altra aposta megalòmana de Bassat.
Així em recordava que allà per les Olimpíades va intentar que Llavaneres es quedés amb el vaixell de la festa inaugural, o quan no fa tant va intentar que l’Ajuntament fes cessió per construir una delegació de la “Universidad Europea de Madrid” que justament l’havia acabat d’anomenar Doctor Honoris Causa. Temia que de nou el publicista demostrés el bo que és fent publicitat d’ell mateix.
No sé, però molt m’agradaria que aquesta vegada la cosa fos de debò.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Pere, no sé si t´has de replantejar el teu paper de crític local "sense títols, ni postgraus ".Són moltes les vegades que no he coincidit amb les teves opinions, però tampoc estic d´acord que ara de cop i volta aparegui la veu de la intel.lectualitat per dir-te què has de fer.
Sobre el motiu principal, desencadenant de l´escrit del Sr. Jordi Carrion, encara que amb paraules diferents, jo també goso dir que el que hi ha actualment a ca l ´Arenas no té cap interès. Si això representa la recerca cap a nous pensaments, val més que primer ens informem, perquè no són més que escurrialles d´altres ja plantejats, fa alguns i a vegades molts anys. En un format visual diferent, però.
Espero que pugueu tenir una conversa més amplia i serena.

jaume simon

Anònim ha dit...

Pere: tens tota la raó en el cas de Ca l'Arenas. Amb la pretesa postmodernitat es presenten unes propostes que fan pena. Es creuen que estan a la cresta del més "in" o "cool" i s'exposen coses que fa 30 anys que en Tàpies ja ho feia (armaris plens de roba, etc...) O videos que es creuen "tope" i son un plom...